El dia que Catalunya parlava basc: aquests pobles recorden el seu llegat

Un passeig pel Pirineu català desperta les sospites. Noms com Esterri, Gerri, Salardú, Arinsal, Beret o Urtx apareixen en diversos cartells de carreteres. No sonen gaire catalans; més aviat semblaria el País Basc. I, més o menys, alguna cosa d’això hi ha.

Abans fins i tot que arribessin els romans, en aquest racó de Catalunya no es parlava català, sinó basc o alguna cosa similar. Els filòlegs ho anomenen protobasc i la història ho secunda.

En zones com el Vall d’Aran o comarques com l’Alt Urgell perviuen aquests noms de pobles i llocs que molts recorren sense saber que, en el seu origen, són paraules basques. Petites píndoles d’història que recorden que en aquelles cases de pedra es parlava basc.

Aleshores, i durant segles, el llatí i després el català es reservaven per a la església, l’administració i les elits. A les llars, protoeuskera. Què va passar?

Quan va ser

És ben sabut que els anomenats protobascos van ser un dels primers grups d’Homo sapiens moderns establerts a la Península Ibèrica. Segons la teoria més acceptada, haurien arribat de les muntanyes del Caucas fa uns 20.000 anys.

Primer es van establir a la serralada pirinenca i, des d’allà, s’haurien expandit cap a l’oest i el nord d’Europa. Hi ha textos de l’Imperi romà que ho acrediten.

Escrits romans

Estrabó i Plini el Vell fan referència en els seus escrits a l’existència de pobles bascos assentats a ambdós vessants del Pirineu. Els situen entre l’actual Cerdanya, a l’extrem oriental, i la vall de Baztán, a l’occidental.

Allà la llengua va quedar més fixada que en altres racons de la península. Mentre que a la vall alta de l’Ebre molts grups bascos es van romanitzar i van adoptar el llatí, a les zones de muntanya van conservar la seva llengua i les seves estructures socials.

És més, després de la caiguda i marxa dels romans, i ben entrat l’any 1000, el basc seguia sent una llengua viva de les classes populars en aquella zona del Pirineu. L’evolució del llatí al català era pròpia de les elits i dels nuclis urbans incipients.

Els pobles de muntanya de Catalunya que encara parlaven basc eren com illots, on la romanització va ser parcial. I van deixar la seva empremta. Com? Amb els seus noms.

Els pobles catalans de nom basc

Alguns són molt coneguts. Es diu que Urgell podria venir d’arrels protobasques lligades a l’aigua o als valls. El mateix Vall d’Aran s’ha convertit en redundància, ja que Aran vol dir “vall” en eusquera.

Passa el mateix amb Gerri i Esterri d’Àneu. Fins i tot Sort, que sona a català, és d’origen basc. Ve de Suert, sí, també com el poble, i fa referència a l’aigua.

Paraules catalanobasques

Finalment, es diu que Arinsal, Urtx, Salardú i Beret, topònims aranesi o ceretans, també encaixen amb arrels lèxiques del basc antic.

Més enllà dels noms de pobles, l’empremta arriba al català comú. Paraules com esquerra (esquerra), pissarra (pissarra), gavarra, paparra (paparra), estalvi (estalvi), gavet, marrà o quer (penyal) es consideren d’origen basc o protobasc.

En la vida quotidiana, els parlants fan servir aquests termes sense ser conscients del seu passat protobasc. És clar que tampoc s’estudia la presència d’aquest poble a les zones del Pirineu. En canvi, hi ha documents que ho acrediten.

Un dels episodis més reveladors se situa a la vall d’Àneu, antic nucli d’aquesta cultura pirinenca-basca. El 1424 s’hi va dictar una de les primeres normatives europees que tipifiquen la bruixeria com a delicte.

Persecució i condemna

La Inquisició hispànica, segles després, arribaria fins i tot a identificar l’eusquera com la “llengua de la cort de Satanàs”, un discurs que va alimentar la sospita sobre pervivències culturals antigues.

Entre la persecució cristiana i que cada cop eren nuclis més petits, aquelles comunitats van ser absorbides pel món feudal i eclesiàstic que donaria lloc a la Catalunya medieval.

Les seves institucions, com la propietat comunal o elements de matriarcat, es van diluir, tot i que van deixar rastres dispersos. Encara són presents, però passen desapercebuts.