En certs pobles remots del Peloponès i les muntanyes de Tessàlia, quan un nen es porta malament, la seva àvia no invoca l'home del sac. L'amenaça és molt més específica i terrenal. Aquesta advertència ha sobreviscut al pas dels segles, incrustada en el folklore oral com una por atàvica: "Si no dorms, vindrà el català".
Per al viatger de Barcelona que aterra avui en aquestes terres buscant sol i ruïnes clàssiques, el xoc cultural és majúscul. El que a casa s'estudia com una gesta heroica, aquí es recorda com un trauma nacional.
El gentilici català no evoca modernitat ni arquitectura. És una vella maledicció que significa cruel o impiu. A la veïna Albània, el terme Katallan significa directament "monstre antropòfag".
Ferida oberta
Aquest lloc és Grècia, i l'ombra que enfosqueix la reputació catalana es remunta a principis del segle XIV. L'anomenada Venjança catalana va ser una operació de càstig militar tan salvatge que els seus ecos encara ressonen.
Entrada de Roger de Flor a Constantinoble, de José Moreno Carbonero (1888)
Després de l'assassinat amb traïdoria del líder mercenari Roger de Flor el 1305, les seves tropes, els temuts almogàvers, van desfermar l'infern. Durant dos anys, la Companyia Catalana va arrasar Tràcia i Macedònia.
Aquella carnisseria sistemàtica va gravar a foc l'expressió Na se vri to kako ton Katalanon ("Que t'atrapi la venjança dels catalans"). Una imprecació que encara utilitzen avui alguns ancians per desitjar el mal als seus enemics.
Bandera barrada
Tanmateix, la història té un revers fascinant. Després de la fúria, va arribar la política. El 1311, els catalans van aniquilar l'exèrcit francès a la batalla del riu Cefís i van decidir quedar-s'hi.
Van fundar els ducats d'Atenes i Neopàtria, integrant-los a la Corona d'Aragó. El català es va convertir en la llengua oficial de l'administració hel·lena durant gairebé vuitanta anys.
L'Acròpolis d'Atenes
El símbol màxim d'aquest domini va ser l'Acròpolis d'Atenes, rebatejada aleshores com el Castell de Cetines. Lluny de ser uns bàrbars, els nous governants van exercir de guardians.
La senyera reial de les quatre barres va onejar a la torre més alta dels Propileus, marcant el territori d'una de les potències més influents del Mediterrani medieval.
Joia mundial
La sensibilitat envers l'art va ser tal que el rei Pere IV d'Aragó, el Cerimoniós, es va convertir en el primer monarca europeu a protegir el Partenó per estètica i no només per estratègia militar.
En un document oficial de 1380, el rei va descriure el temple com "la joia més rica que existeix al món". Va assegurar que la seva bellesa seria impossible de replicar fins i tot per tots els reis de la cristiandat junts.
El Partenó
Per garantir-ne la integritat, la Corona va desplegar una guàrdia d'elit de ballesters. Tenien l'ordre expressa d'impedir que s'arranqués ni una sola pedra del recinte sagrat.
El Partenó, convertit en la catedral de Santa Maria de Cetines, va viure sota protecció aragonesa fins al 1388, quan la ciutat va caure en mans de la família florentina Acciaioli.
Reparació històrica
Avui, el rastre físic d'aquella presència és escàs, però la cicatriu cultural perdura. Encara que l'odi visceral s'ha diluït, el llenguatge conserva els fòssils d'aquella por.
En zones de Parnàs, anomenar algú "català" continua sent una forma d'acusar-lo de manca d'escrúpols. És la gran paradoxa per al poble que va evitar la ruïna del seu monument més sagrat.
Conscients d'aquesta doble herència, les institucions catalanes van iniciar fa dues dècades un procés de reconciliació. El 2005, la Generalitat va finançar la restauració del tresor del monestir de Vatopedi, al Mont Athos.
Va ser el pagament simbòlic pels saqueigs medievals. Un epíleg diplomàtic a una història de sang i marbre que uneix per sempre Barcelona amb el bressol de la civilització.