El lloc on viuen els minairons, els Minions catalans: un riu de roques, follets pirinencs i una llegenda única a Catalunya
Segons la tradició, aquests personatges catalans eren éssers petits, inquiets i dotats d'una energia inesgotable
Més notícies: La cala més viral de la Costa Brava: snorkel, penya-segats i aigües turqueses afectades pel turisme
Notícies relacionades
- El poble de la Costa Brava amb una cala verge de 300 graons: 90 metres d’aigües cristal·lines, penya-segats i aventura
- Ni S'Agaró ni Cadaqués, el refugi secret dels milionaris a Catalunya: mansions de 10 milions, platges d'aigües cristal·lines i privacitat
- El poble medieval amb la ruta perfecta per fer a l'estiu: 10 quilòmetres entre gorgs d'aigua cristal·lina, santuari del segle XII i antics molins
Un dels personatges més coneguts dels últims anys són els Minions, uns personatges de ficció i animats de color groc i una mica caòtics que serveixen al mal.
Catalunya té els seus propis i de nom semblant. Es diuen minairons i solen habitar a les comarques del Pallars i l'Alt Urgell des de fa generacions. Però què són?
Segons la tradició, els minairons eren éssers petits, inquiets i dotats d'una energia inesgotable. Vivien dins d'un recipient tancat, sovint descrit com un canut, i només sortien quan algú el destapava.
En aquell moment emergien en grup, repetint de forma insistent una mateixa pregunta: “Què farem? Què direm?”. La clau estava en assignar-los una tasca de seguida, ja que no toleraven la inactivitat.
Què són aquests éssers
La seva capacitat de treball era tan extraordinària que, segons les històries transmeses durant segles, podien aixecar construccions, desplaçar grans quantitats de terra o acumular pedres en qüestió d'instants.
Vaja, una cosa així com els Minions, que sempre han necessitat de fer alguna cosa. És clar que ells són una mica més maldestres.
On habiten
Més enllà d'aquest paral·lelisme, el relat dels minairons existeix i també els llocs on habiten. En concret, hi ha un escenari que concentra tota la força de la llegenda: el Tarter dels Minairons.
Com els minairons, aquí el paisatge adquireix una dimensió singular. Enmig del bosc, la vessant apareix coberta per una extensa acumulació de blocs de pedra que descendeix muntanya avall amb l'aparença d'un riu immòbil.
Bosc de Minarions FLICKR
La imatge, inesperada i gairebé hipnòtica, trenca amb la continuïtat de l'entorn forestal i genera una sensació difícil d'explicar únicament des de l'observació. Potser per això es diu que ha estat creat pels mineirons.
Tot i així, hi ha una explicació científica. Aquesta formació té el seu origen en processos periglacials desenvolupats al llarg de milers d'anys.
Pedres del fred
Les baixes temperatures van provocar la fractura de les roques, mentre que el gel i l'aigua van anar desplaçant els materials més fins.
Amb el temps, només van quedar els blocs de major mida, que es van anar acumulant fins a formar aquesta llengua pètria tan característica. El resultat és una de les configuracions geològiques més cridaneres del Prepirineu català.
La llegenda dels minairons
No obstant això, durant segles, la interpretació local va ser molt diferent. Per als habitants de la zona, aquella muntanya de pedres no era fruit de processos naturals, sinó d'una intervenció tan ràpida com extraordinària.
La llegenda relata que un jove vinculat a una antiga casa de la zona, coneguda com la Borda del Feu, va trobar el recipient on es guardaven els minairons i, mogut per la curiositat, va decidir obrir-lo.
En qüestió de segons, els petits éssers van començar a sortir i a exigir treball sense descans. Incapaç de gestionar aquella situació, el noi els va ordenar recollir totes les pedres que trobessin i traslladar-les a l'altre costat d'un barranc proper.
La resposta va ser immediata. En un temps impossible de mesurar, els minairons havien acumulat una enorme quantitat de roques, creant el que avui s'identifica amb el Tarter dels Minairons.
L'explicació més lògica
Aquest relat ha perdurat fins a l'actualitat com a part essencial del patrimoni immaterial de la zona. Però la figura dels minairons continua present en activitats culturals, propostes educatives i trobades dedicades a la mitologia pirinenca.
L'entorn on es troba aquesta formació reforça l'experiència. L'aproximació al tarter permet travessar paisatges de mitja muntanya on predominen els pinars, els prats oberts i petites construccions tradicionals que recorden l'activitat ramadera històrica.
La ruta cap al Tarter
A mesura que s'avança, la presència de les pedres es fa cada vegada més evident fins a desembocar en la gran acumulació que dóna sentit al recorregut.
La ruta que condueix fins a aquest punt s'ha consolidat com una de les més singulars de l'Alt Urgell. També per la seva facilitat.
![Forat d'Abella](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/555289.jpg?p=w:320\/h:240&h=tZhw6dWU"])
L'itinerari, de caràcter circular, combina trams de pista forestal amb senders que s'endinsen al bosc i permeten observar l'entorn amb calma.
Al llarg del camí, diversos panells interpretatius ofereixen informació tant sobre l'explicació geològica del fenomen com sobre la tradició vinculada als minairons, cosa que facilita una lectura doble del paisatge: científica i llegendària.
Zona poc coneguda
Més enllà del propi tarter, el conjunt del recorregut destaca per la tranquil·litat que transmet.
Es tracta d'un territori poc massificat, on el silenci i la continuïtat de l'entorn natural afavoreixen una experiència pausada.
Com arribar
S'hi accedeix en cotxe, abans d'iniciar la caminada. Des de Lleida és una hora i quaranta minuts de viatge. Es pren l'A-2 fins a la sortida de Cervera, per enllaçar amb la C-14 en direcció a La Seu d'Urgell. Poc abans d'arribar a Organyà, cal desviar-se cap a les Valls d'Aguilar per la carretera local que puja fins a La Guàrdia d'Ares.
Des de Barcelona ja són tres hores per aquesta ruta i dues hores i mitja si es pren la C-16 fins a passar el túnel del Cadí, on s'enllaça amb la C-14 cap a Organyà.
