La muntanya que dorm sobre un mar de 100 milions d'anys: gegants, llegendes i fòssils marins

La famosa muntanya de Montserrat deu la seva forma al fet que en el seu dia va estar sota el mar. Però no va ser l'única.

Al Pirineu hi ha una altra serra coneguda per la seva fisonomia i el seu passat marí, malgrat estar a més de quatre hores del Mediterrani.

La silueta és inconfusible fins i tot abans de saber el seu nom. Sobre el perfil de la serra, una figura sembla estendre's amb serenitat, com si el temps hagués decidit aturar-se en aquell instant precís.

És l'anomenada Geganta Adormida, una de les formes del paisatge més curioses de la zona del Pallars, a la qual es pot accedir per una ruta plena de llegendes, fòssils marins i miradors espectaculars.

On és

La muntanya, modelada a la Serra de Peracalç, ho té tot. Per començar, una de les estampes més reconeixibles del Prepirineu.

Des de diferents punts del congost de Collegats, el relleu dibuixa amb sorprenent claredat el contorn d'aquesta suposada dona reclinada, mirant al cel. Però, ho és?

La llegenda de la geganta

La llegenda parla d'una geganta que, captivada per la bellesa del territori, va decidir jeure a descansar i va quedar adormida per sempre, transformada en pedra.

En altres versions, el seu somni no és definitiu. Es diu que la figura es desperta quan els habitants de la comarca necessiten protecció.

La història no és més que un relat que serveix gairebé com a ganxo de màrqueting turístic per vendre l'atractiu d'un lloc que no necessita aquest tipus de relats.

La realitat és tant o més fascinant i remunta a la història del mar. Els experts assenyalen que les calcàries bioclàstiques remeten a un passat remot, quan aquest espai formava part d'un mar tropical durant el Cretaci inferior.

Fòssils prehistòrics

D'això fa ja més de 100 milions d'anys. Això explica que a la roca també s'hagin trobat orbitolines, petits organismes marins fossilitzats.

Va ser l'aixecament dels Pirineus el que va transformar radicalment aquest paisatge submergit. Els sediments es van elevar, plegar i fracturar, emergint lentament fins a convertir-se en les serres actuals. Posteriorment, l'erosió va anar esculpint aquest curiós relleu.

Rutes per la zona

Si un creu en la llegenda, es podria dir que la geganta no només dorm, també conserva en el seu cos la petjada d'un oceà desaparegut.

Tot això es pot conèixer a través de la xarxa de senders que amaga aquesta muntanya. Encara que n'hi ha una de molt coneguda: la Ruta del Cinquè Llac, un itinerari que travessa antics camins de muntanya i connecta diferents nuclis del Pallars.

En la primera part del camí, la figura de la Geganta Adormida acompanya a aquells que s'apunten a aquesta aventura. L'ascens cap al coll de Montsor marca un altre dels moments culminants del recorregut.

Aquest punt és un dels més oberts del recorregut. Des d'aquí es tenen vistes que permeten contemplar el paisatge i la posició dominant de la serra.

Què veure

Des d'aquest punt, l'itinerari ofereix diverses possibilitats que prolonguen l'experiència. Una d'elles va cap al poble de Peracalç, mentre que l'ascens al Tossal de l’Àliga, a 1.971 metres d'altitud, està fet per als experts que volen arribar al punt més elevat de la serra.

Aquest pic s'ubica en el que vindria a ser el “pit” de la geganta, convertit en mirador natural del congost de Collegats, el Pla de Corts i les muntanyes del Pallars.

Un lloc especial

Més enllà del recorregut senderista, l'entorn revela un equilibri entre natura i història, on conflueixen els antics fons marins convertits en roca, els pobles i els camins que la creuen.

Així, la muntanya que sembla una geganta adormida és quelcom més que una curiositat visual. És una forma d'interpretar el territori i ajuda a entendre com la imaginació i la ciència poden coexistir en un mateix lloc.

Com arribar

El problema és que l'única capital catalana que queda a prop és Lleida. I està a hora i mitja. Cal anar per la C-13 fins a La Pobla de Segur, porta d'entrada a la Ruta del Cinquè Llac.

En canvi, des de Barcelona ja són tres hores de viatge. No cal arribar a Lleida; es va per la C-16 fins a enllaçar amb la citada C-13, eix principal d'accés al Pallars.