El llac més misteriós de Catalunya: udols, esperits, crits i molt bon arròs

Si hi ha una zona d’arròs coneguda a Catalunya, aquesta és el Delta de l’Ebre, però hi ha més àrees arrosseres a la comunitat autònoma i una de les més misterioses és Pals.

A prop de la desembocadura del riu Ter i del massís del Montgrí es forma un entorn d’aiguamolls, sèquies i camps inundats on es cultiva arròs des de l’Edat Mitjana.

El Delta de l’Ebre, això sí, es va quedar amb el protagonisme, especialment després que el paludisme i una important transformació agrícola alteressin aquest territori. Tot i així, el cultiu es va recuperar a mitjans del segle XX i avui torna a ser un dels símbols gastronòmics i paisatgístics de la comarca.

Però aquests camps també estan plens de misteris. Els aiguamolls de Pals, o el llac de Pals, com també es coneix aquesta zona d’arrossars, amaguen una història que barreja udols, crits i alguns suposats fenòmens paranormals.

On és

El lloc sembla adequat per aquest tipus de relats. Es troba en un petit turó, després de travessar matolls, esbarzers i tot tipus de vegetació agresta.

Un espai de difícil accés al qual gairebé ningú s’acosta. Però és per les característiques del terreny? Pel seu escàs atractiu? O pel que es diu d’ell?

Crits misteriosos

La veritat és que per allà només solen passar caçadors i algun turista o explorador despistat. A vegades, fins i tot aficionats al misteri, com diria el presentador de Cuarto Milenio, Iker Jiménez. Per què?

Aquells que s’han aventurat o van passar per allà en el seu dia asseguren haver escoltat udols; d’altres parlen de crits l’origen dels quals resulta completament desconegut.

Tot i que els més sensats insisteixen que segurament provenen d’algun animal de la zona, poques vegades s’ha relacionat el so amb la presència d’un ésser identificable. Almenys, d’un amb presència física evident.

És aquí on sorgeixen tot tipus d’especulacions sobre l’origen d’aquests sons. En aquest cas, alguns apunten a la figura d’un animal, sí, però asseguren que el soroll no s’assembla al de cap espècie coneguda.

Teories sobre els crits

Hi ha qui sosté que aquest so indeterminat podria pertànyer a una espècie prehistòrica, mil·lenària i temible que hauria sobreviscut al pas dels segles. Probabilitats? Poques, però això és el que explica la llegenda urbana.

D’altres aposten per una mena de bessó del monstre del llac de Banyoles. Seria una criatura amagada entre les aigües i els aiguamolls.

Agricultors de la zona

Els més dramàtics sostenen que aquest suposat ésser, trist i condemnat a la soledat, emet un lament constant.

Finalment, existeix la teoria més espiritual —que no necessàriament mística—, segons la qual aquests udols serien en realitat els crits d’un esperit. Potser un antic arrossaire que va morir a la zona i la seva ànima hauria quedat atrapada allà.

Teories n’hi ha moltes i molt variades, i no es descarta que existeixin encara més versions. Hi ha, en canvi, qui prefereix donar-li una explicació més racional i menys màgica a l’assumpte.

L’udol, els crits o el suposat esperit podrien no ser més que el vent passant entre els arrossars, les esbarzeres i la vegetació que sobresurt d’aquests aiguamolls i arriba fins al turó produint aquest so peculiar.

Un arròs de qualitat

En qualsevol cas, el que sí que hi ha aquí és arròs: centenars d’hectàrees d’arrossars que s’estenen entre Pals, Torroella de Montgrí i altres zones properes. I sembla que de molt bona qualitat.

Existeix, de fet, la varietat coneguda com “Arròs de Pals”, molt apreciada a la cuina catalana. S’utilitza molt en arrossos de cassola, arrossos mariners i receptes tradicionals de l’Empordà perquè absorbeix bé els sabors sense perdre textura. Molts restaurants de la zona el serveixen com un dels seus plats estrella.

El valor dels arrossars

Però, a més de l’interès gastronòmic, l’arròs de Pals té un enorme valor ecològic. Les zones inundades atreuen aus aquàtiques, bernats, cigonyes, ànecs i altres espècies vinculades als aiguamolls.

Molts amants de la natura s’acosten a aquesta zona, en bicicleta o a peu, per observar algunes de les espècies que habiten aquests arrossars.

D’altres hi van simplement per passejar i per la bellesa del lloc. Durant la primavera i l’estiu, els camps s’omplen d’aigua i creen un paisatge que recorda certs racons del sud-est asiàtic, especialment quan l’arròs comença a créixer i el vent mou les plantes formant ones verdes.

Però no cal esperar al bon temps. A la tardor, el paisatge canvia de nou i adquireix tons daurats just abans de la sega. Encara que s’hi vagi quan s’hi vagi, molts recomanen visitar-los a la sortida o a la posta de sol, quan el paisatge deixa de ser misteriós per esdevenir simplement màgic.