El 75% de les dones que triomfen se senten un frau. I no té res a veure amb el seu valor
La psicòloga Sonia Ruiz explica per què el síndrome de la impostora no es resol acumulant més títols, experiència o reconeixement i aborda al seu llibre Brilla d'una vegada com es construeix realment l'autoconfiança
Notícies relacionades
Sonia Ruiz porta més de 25 anys asseguda davant de persones que, sobre el paper, tindrien raons de sobres per confiar en elles mateixes: professionals preparades, empresàries, dones amb càrrecs de responsabilitat, persones que han estudiat, treballat, aconseguit resultats i rebut reconeixement.
I, tot i així, moltes acaben dient alguna versió de la mateixa frase: “Sento que en qualsevol moment descobriran que no sóc tan bona com creuen.” No és un fenomen anecdòtic.
Un estudi realitzat per KPMG entre prop de 750 dones executives va revelar que el 75 % havia experimentat síndrome de la impostora en algun moment de la seva carrera. El 85 % considerava que era quelcom habitual entre les dones del seu sector i el 81 % reconeixia exigir-se més a si mateixa del que exigiria a un home en la mateixa posició.
La paradoxa és evident: com més demostra una persona que és capaç, més difícil resulta explicar racionalment per què segueix sentint-se insuficient. I potser el problema està precisament aquí: en intentar resoldre únicament des de la raó quelcom que el cervell va aprendre molt abans.
Tenir proves que una persona pot no sempre aconsegueix que se senti capaç
“Una de les coses que més sorprèn és trobar persones amb currículums impressionants que segueixen creient que els falta quelcom per estar preparades”, explica Sonia Ruiz, psicòloga amb més de 25 anys d'experiència i creadora de la metodologia NTE©, Neurotransformació Emocional.
Més formació, més experiència o més títols. Una mica més de temps. Un nou assoliment que, aquesta vegada sí, hauria de proporcionar-los la seguretat que encara no senten. Però arriba l'assoliment i la seguretat dura poc.
Perquè l'autoconfiança no funciona com una simple suma d'èxits. “No n'hi ha prou amb dir-li a algú que és vàlida. Probablement ja té centenars de proves que ho és. El problema és que una cosa és saber racionalment que pots i una altra de ben diferent que el teu cervell hagi après a sentir-se segur mentre ho fas”, explica Ruiz.
El cervell no observa la realitat de manera neutral
Una de les idees que la psicòloga desenvolupa a Brilla d'una vegada és que la percepció que una persona té d'ella mateixa no es construeix únicament a partir del que és en el present. El cervell utilitza les experiències anteriors per interpretar la realitat i anticipar què pot passar després.
Experiències de rebuig, crítica, comparació, fracàs o manca de reconeixement poden anar deixant aprenentatges que, anys més tard, continuen influint en la manera com una persona s'avalua a si mateixa. Així, davant d'una oportunitat professional, una exposició pública o una decisió important, dues persones amb capacitats molt similars poden experimentar respostes completament diferents. Una pensa: “Puc fer-ho.” L'altra: “Encara no estic preparada.”
La diferència no sempre està en la seva competència real. Moltes vegades està en el que el seu cervell ha après a esperar.
“Ens comportem com si els nostres pensaments fossin fotografies exactes de la realitat, quan moltes vegades són prediccions construïdes a partir de la nostra història”, explica Ruiz.
El problema és intentar compensar la inseguretat fent cada vegada més i aquí apareix un dels mecanismes més habituals del síndrome de la impostora: intentar resoldre la sensació d'insuficiència acumulant proves externes de suficiència com estudiar més, preparar-se més, esperar a tenir més experiència abans d'exposar-se o treballar el doble per sentir que es mereix el resultat.
El problema és que cap quantitat de mèrits sembla definitiva, perquè cada nou assoliment tranquil·litza durant un temps, però aviat apareix una nova condició: “Quan tingui això. Quan aconsegueixi allò. Quan sàpiga una mica més. Aleshores estaré preparada.”
“És una cursa que no acaba mai perquè estàs intentant aconseguir fora una certesa que necessites construir dins”, assenyala Ruiz.
La confiança no és quelcom que algú té o no té
Aquesta és precisament una de les idees centrals de Brilla d'una vegada. La confiança no és un tret reservat per a determinades personalitats. És una capacitat que es pot construir i entrenar.
I fer-ho implica anar bastant més enllà que repetir-se afirmacions positives davant del mirall. Suposa identificar els patrons des dels quals una persona s'interpreta, comprendre on es van originar, qüestionar creences que fa anys que dóna per certes i començar a generar experiències noves que permetin al cervell actualitzar les seves prediccions.
És obvi que pensar de manera diferent ajuda, però viure experiències en què una persona comprova que pot fer-ho és el que comença a ensenyar-ho realment al seu cervell.
“Moltes persones esperen a tenir confiança per actuar. Però gran part de la confiança es construeix precisament després d'actuar. Cada vegada que afrontes quelcom que el teu cervell havia classificat com a perillós i descobreixes que pots sostenir-ho, li estàs proporcionant nova informació”, explica Ruiz.
De deixar de demostrar a començar a confiar
A Brilla d'una vegada, l'autora reuneix part de les seves més de dues dècades d'experiència professional per explicar com es construeix l'autoconfiança des d'una perspectiva psicològica i aplicada.
El llibre aprofundeix en com les experiències emocionals, les creences, el diàleg intern i determinats patrons apresos acaben condicionant la percepció que una persona té sobre ella mateixa i, per tant, fins on se sent capaç d'arribar.
Però també planteja quelcom bastant més esperançador: si una forma de relacionar-se amb un mateix va ser apresa, també pot ser modificada. Així, es pot anar entrenant progressivament una nova manera de respondre.
“Arribem a creure que primer ens hem de sentir segures i després fer el pas. I passa just al contrari: fas petits passos, el teu cervell acumula evidència i, a poc a poc, comença a predir quelcom diferent: potser sí que puc.”
Brilla d'una vegada va assolir el número 1 a Amazon dins de les seves categories després de la seva publicació i proposa un recorregut pràctic per comprendre l'origen de molts d'aquests bloquejos i començar a construir una autoconfiança menys dependent de l'aprovació, els resultats o la necessitat permanent de demostrar.
Potser la pregunta no sigui quant més cal aconseguir per sentir-se suficient. Potser sigui quant de temps ha de seguir esperant algú a sentir-se preparada per començar a comportar-se com la persona valuosa que ja és.
Sonia Ruiz és psicòloga amb més de 25 anys d'experiència professional, creadora de la metodologia NTE© (Neurotransformació Emocional) i autora de Brilla d'una vegada
Més informació a
--
Contingut patrocinat
