La ressaca de Jordi Wild i les jaquetes d'Abascal. Dec ser un antic, ho reconec. La que s'ha muntat amb les entrevistes del creador de continguts. Però titulars, pocs. Els convidats han hagut de buscar sortides a les preguntes sense filtre. Semblava que era el seu objectiu, sortir-ne airosos i no ficar-se en un jardí. Fins i tot Feijóo va resoldre bé allò de no saber anglès. “No sé anglès, però sé governar”, va contestar el popular, reconeixent que és un dèficit. El millor de Sánchez va ser la seva definició d'Abascal: “Hauria d'anar a un altre sastre, perquè es posa unes jaquetes molt estretes”. Per emmarcar.
El plasma de Puigdemont. Ens queixàvem del plasma de Rajoy, doncs que no ens passi res amb el plasma de Puigdemont. El president de Junts ens deixa anar el seu rotllo de míting des de Waterloo per videoconferència. Diu el de sempre, contra els de sempre i per als de sempre. El que passa és que ara podria fer-ho en viu i en directe compartint petons, abraçades i selfies amb els seus fidels. Per què segueix al seu exili? Els de Junts li donen moltes voltes amb explicacions variades i diverses. Si no saps explicar una cosa de manera senzilla és que no la saps o que la cosa no té explicació. Jo tinc una explicació fàcil: no torna perquè no vol assumir una derrota més que dolorosa. Que se la mengi la Míriam, deu pensar. Així, l'expresident s'estalvia l'embolic. I els periodistes haurem d'assumir que seguirem els seus rotllos per videoconferència.
Antisanchisme contra remuntada. Així està l'inici de la campanya. La dreta pujant decibels contra Sánchez i elevant el to antisanchista, i l'esquerra aferrant-se a l'èpica de la remuntada. Tots estan en aquest eix excepte Coalició Canària, PNB i Junts. Les tres formacions nacionalistes intenten fer-se un lloc. Les enquestes diuen que amb poc èxit. Coalició Canària es queda com està, el PNB perd el pols amb Bildu amb un cert estrèpit i Junts pateix una severa clatellada davant ERC. És el que té quedar-se en terra de ningú enmig de la Gran Polarització. Torna a sorprendre que aquest cap de setmana tant Sánchez com Abascal cridin a la participació. Jo, si fos Feijóo, tremolaria perquè el perjudicat de la mobilització és el PP.
Pucherazo? Si es produeix la remuntada —cosa avui força difícil— les acusacions de pucherazo poden posar-se a l'ordre del dia. El primer pucherazo va ser el vot per correu. Ningú ha aportat proves. Ni PP ni Vox. I Correus és una garantia. Segon pucherazo, el vot de no residents, amb el Suprem negant el vot als espanyols. L'última vegada, el 2023, va guanyar el PP i Ayuso va aconseguir un diputat, però tot i així la dreta política, social, judicial i mediàtica s'han posat d'acord per evitar un pucherazo que és inexistent i impossible. Tercer pucherazo, que les dretes no sumin 176 diputats. Llavors es pot embolicar? Què farà la dreta? Acceptarà el resultat? El candidat del PSOE ha remenat la ferida. “Espero que, almenys, acceptin el resultat electoral”, va dir Pedro Sánchez. Estaria bé que Feijóo posés llum sobre les seves intencions. D'Abascal no ho espero.
Qui diu que l'antisanchisme no és plural? Una televisió molt plural ha entrevistat diversos socialistes aquests dies. Rodríguez Ibarra, Paco Vázquez i Nicolás Redondo Terreros. I una sola dirigent popular: Isabel Díaz Ayuso. Suggeriment: podrien entrevistar algun socialista que no despotriqués contra Pedro Sánchez i millorar les seves taules de tertulians fent-les més equilibrades entre esquerres i dretes, a més de no tergiversar els plantejaments dels temes. Ja veureu com molts preguntaran el que li va dir Judes a Jesucrist: Sóc jo, senyor? Cap televisió se sentirà al·ludida, però vosaltres ja sabeu qui són. Parlen de La Séptima com a tele amiga o telePedro. Llavors, elles són les teles enemigues? Ningú podrà dir que l'antisanchisme no és plural, perquè disparen per tot arreu i amb foc creuat.
Rairiz da Veiga i la misèria política amb guerra bruta a petita escala. Rairiz da Veiga és un petit poble de la província d'Ourense situat a la comarca d'A Limia. Tot just té una mica més de 1.100 habitants. Aquests dies ha estat protagonista a la premsa gallega per una moció de censura que ha acabat amb 11 anys de govern de l'alcaldessa socialista. La moció la van presentar dos regidors del PP, que ja no són del PP, dos del BNG que ja no són del BNG i un del PSOE que ja no és del PSOE. És a dir, cinc trànsfugues han tombat un govern. Tots estaven al grup de no adscrits. El nou alcalde del PP va ser rebut pels veïns amb crits de “porc” i els coneguts “sense vergonya” i “cacic” en un tens ple que va acabar en manifestació pels carrers del poble. Al nou alcalde no li va agradar que l'alcaldessa iniciés els tràmits per enderrocar l'ampliació de la seva granja avícola. Ho va fer amb autorització judicial, per més inri. Espectacle democràtic poc gratificant amb guerra bruta a petita escala i transfuguisme de manual.
David Fernàndez, nou líder de l'esquerra… basca. L'exlíder de la CUP va ser un dels tres astronautes de l'esquerra independentista que va entrar al Parlament el 2012. En aquella legislatura va tenir un gran protagonisme dirigint la comissió d'investigació del cas Pujol, quan va ensenyar una sabata a Rodrigo Rato en la seva compareixença o quan es va abraçar a Artur Mas en el referèndum de 2014. En deixar el seu escó va intentar convertir la CUP en un partit, dirigit per ell, i va fracassar per l'oposició d'Anna Gabriel. En aquests últims mesos va intentar ser candidat de la CUP per Barcelona i no ho va aconseguir.
Davant tants portassos, Fernández ha optat per afiliar-se a Bildu, l'organització de referència de l'esquerra basca que té unes estretes relacions amb ERC. L'independentisme català, sigui de dretes o d'esquerres, sempre ha quedat embadalit pel moviment nacionalista basc i l'esquerra sempre ha aspirat a ser com el món abertzale. Fernández no és el primer català que s'integra en aquest món. Ja ho va fer en el seu dia un altre català de trist record: Joan Carles Monteagudo, dirigent de Terra Lliure i d'ETA, un dels autors de l'atemptat a la Casa Quarter de Vic. Evidentment, són altres temps, per sort, i Fernàndez no és Monteagudo, també per sort, però tots dos van professar i professen una predilecció per l'esquerra abertzale.