Insults desbocats. Allò de "Pedro Sánchez fill de puta" ja forma part del paisatge, però Isabel Díaz Ayuso s'ha passat de frenada en criticar la presència de Begoña Gómez al míting socialista de Sevilla. “Podria donar classes de gestió de saunes amb final feliç”, va dir la que ja és ex Marquesa de l'Insult Groller i Vòmitiu. S'ha passat tant que ha deixat Santiago Abascal com un estadista quan va acusar el PSOE de que “no tenen vergonya” per la presència de Gómez. Ja posats, la senyora Isabel podria donar-nos classes de com la Comunitat de Madrid va perdonar un crèdit de 400.000 euros al seu pare, com es pot deixar sense assistència els avis a residències durant la Covid amb més de 7.000 morts, com es defensa des de l'administració el seu xicot defraudador —presumpte defraudador i ja presumpte excap— o com es pot comprar un piset de sis milions d'euros a prop de la casa de la seva mare. Serien classes interessants i il·lustratives.
El marit de Begoña a la tele. El Perro Andaluz va pulveritzar audiències. Un share d'un 30,9% i 2.800.000 espectadors. Manu Sánchez va asseure la seva mare al costat de Pedro Sánchez i va batre el seu rècord, superant de llarg El Hormiguero del dia abans amb Feijóo. Es va parlar de tot amb el marit de Begoña, que anava enfundat amb el seu uniforme texà, i també de les mares. Per això, Manu s'havia emportat la seva. Per cert, el públic era el que tenia previst venir. Sense canvis.
Abascal s'embolica amb la senyera. L'organització del míting de Vox va repartir tres senyeres perquè sortissin en el pla de càmera de Santiago Abascal a Girona. Sens dubte, els ultres espanyols volen pescar al calador dels ultres independentistes catalans orfes de referència en aquesta contesa. Tant, que fins i tot hi va haver intervencions des del púlpit en català. Qui ho havia de dir!
Jordi Wild, el mitjà és el missatge. El youtuber va ser ahir el gran protagonista. Sánchez, Feijóo i Colau es van sotmetre a l'entrevista. Abascal no, i li ha caigut la del polp. La notícia no és el que van dir, sinó les preguntes del rei de les xarxes, perquè el mitjà és el missatge, frase encunyada per Marshall McLuhan, que deia que “un mitjà afecta la societat en la qual desenvolupa un paper, no només pel contingut que posseeix, sinó també per les característiques del mitjà en si”.
Del que van dir, res de nou sota el sol, però els seus missatges arribaran a més de 20 milions de consumidors potencials seguidors de Wild, un mitjà nou, que no consumeixen en la seva gran majoria informació política per canals més tradicionals. L'impacte és la gran incògnita.
Cara a cara el 19. Maria Casado, la periodista presidenta de l'Acadèmia de Televisió moderarà el cara a cara entre el president del Govern i candidat socialista, Pedro Sánchez, i el líder del PP, Alberto Núñez Feijóo. La trobada se celebrarà a Madrid Content City i donarà senyal a totes les televisions. Interessant. Tots dos s'ho juguen tot.
Mobilització. Objectiu 77%. Les enquestes es mouen i els partits afinen els dards. Auguren una participació gens menyspreable, d'un 77%. Aquests dies, Sánchez i Abascal han coincidit a demanar la mobilització a les urnes perquè, clarament, estan polaritzant la confrontació electoral. Amb el 77% es poden moure molts escons i el mapa final pot ser molt diferent de l'actual, perquè la Llei d’Hont i els seus restes poden ser determinants. Sánchez aixeca la bandera de la remuntada, Abascal, la de la contundència contra el sanchisme, i Feijóo es reivindica com a gestor. La resta lluita en desavantatge per la polarització, i Feijóo també. Està al racó de pensar i des d'allà li costarà mantenir el seu lideratge. Segons les enquestes, el seu marge s'estreny i encara no som en campanya. I un detall: la dreta mai ha guanyat amb una participació per sobre del 70%, d'aquí la insistència de Sánchez, Rufián, Colau o Montero.
A qui li importa l'Iran? Fa uns mesos, l'Iran era el centre neuràlgic de l'escenari polític. La guerra es va convertir en motiu informatiu i l'Estret d'Ormuz va ser tema de conversa geopolítica al primer món. El règim iranià havia de caure per donar llibertat als seus ciutadans i oposar-se a la guerra de Trump i Netanyahu era, com a mínim, ser aliat dels terroristes. Mesos després, només el preu de l'energia preocupa al món occidental. La guerra s'ha oblidat i apostar per la llibertat dels iranians s'ha guardat al bagul dels records.
Des de principis de 2026, l'Iran ha executat més de 1.000 persones, segons el Centre Abdorrahman Boroumand (ABC), amb seu als Estats Units. L'organització ha documentat 1.008 execucions aquest any, mentre que Iran Human Rights (IHRNGO), amb seu a Oslo, ha confirmat centenars de casos. Iniciar una guerra i no acabar-la ha deixat l'oposició persa en escac davant un règim que se sent fort davant els EUA i Israel. Ningú se'n recordarà d'ells en aquesta campanya electoral. Tampoc dels nens de Gaza —de fet, a Abascal li importen ben poc—, ni dels periodistes que no van poder informar a la “democràcia d'Orient Mitjà”, en referència a Israel. La memòria és fràgil, menys per als americans que van votar recordant l'Iran, però només per l'impacte econòmic de la guerra. Es van recordar dels iranians? Ens en recordarem a Espanya? Crec que no.