Un ministre, personificació de la derrota personal i política. Diu que no “ha pres cap decisió que contribueixi” a l'accident, que ha donat la cara i que la crisi l'ha enxampat treballant. Una clara contraposició a Carlos Mazón. Així Puente va seguir en la seva funció de fusible de Pedro Sánchez. Va comparèixer al matí per explicar ajudes, canvis en els protocols --que va dir que eren correctes-- i reforç de personal --reivindicat pels sindicats des de feia anys--. La mesura més destacada és la reducció de freqüències a la línia d'Andalusia fins que es posi en marxa el nou sistema de seguretat.
Sobre la de Catalunya, marxa enrere perquè el seu tancament té clares desavantatges. La seva cara tot un poema, una al·legoria de la derrota personal i política. A la tarda, compareixença a la Diputació Permanent, amb canvi de corbata, davant d'una majoria que exigia la seva dimissió, inclosos els seus socis i una vaga ferroviària convocada per al dia 17. Al final, el fusible es va fondre. La pressió va forçar la seva dimissió.
Viure fora del ramat. Relliscada de Feijóo? El líder del PP ha posat en solfa la vaga general amb la seva petició de desconvocar-la perquè és una vaga contra l'oposició encara que la convocatòria és per l'habitatge i la carestia de la vida. És un error o un encert?
Els sindicats han aplaudit les seves paraules perquè ho consideren un greu error ja que deixa “entreveure el que vol fer si arriba al Govern”. El que sí que és un error és l'amenaça d'Abascal: “Prendrem nota si hi ha un canvi de cicle a Espanya”. Això què significa exactament? Per si no fos prou ha considerat la vaga com a “demencial” i ha acusat els sindicats de no tenir vergonya.
Unai Sordo i Pepe Álvarez han carregat contra Feijóo i Abascal perquè, com deia La mala reputació, cançó de Georges Brasens amb remake de Loquillo, “Faci el que faci és igual, tot ho consideren malament. Jo no penso, doncs, fer cap mal volent viure fora del ramat. No, a la gent no li agrada que un tingui la seva pròpia fe”. Vaja, que volen viure fora del ramat de la dreta espanyola i estan recorrent Espanya per aconseguir que la vaga general sigui un èxit.
Els dirigents sindicals són conscients que la jornada serà criminalitzada si es produeixen incidents i s'està intentant traslladar una imatge de la mala reputació dels sindicats. No van desencaminats després de sentir Feijóo i Abascal.
Les preguntes a Feijóo de Sordo i Álvarez. No es pot posar sobre la taula que els Governs autonòmics --de PP i Vox-- s'han oposat a l'aplicació de la llei d'habitatge i la declaració de zones tensionades per evitar els abusos en els preus dels lloguers allà on ja són absolutament abusius? Contra què havíem de convocar la vaga: contra la pujada del salari mínim interprofessional?, contra la revalorització de les pensions que ha fet que deu milions de pensionistes no perdin poder adquisitiu aquests darrers anys?, contra una reforma laboral que també hem acordat amb la CEOE i que ha reduït la temporalitat a la meitat? Contra això hem de convocar una vaga general? Però de què estem parlant? Per cert, el PP i VOX a tot això sempre han votat en contra.
Èxit de la seguretat davant de Blocus. Dissabte no va passar res a Barcelona ni a cap altra ciutat catalana pel fort dispositiu policial al carrer amb feina prèvia a les xarxes. Tanmateix, mai plou a gust de tothom. L'oposició en general ha mantingut un discret silenci perquè felicitar el Govern i l'ajuntament per la feina ben feta supera les seves possibilitats.
La CUP ha sortit per peteneres adduint que les identificacions es feien en funció de la raça i que va ser una cacera de bruixes contra nens. Els Mossos asseguren que es van fer en funció de la indumentària i la cacera no va ser contra nens, sinó contra una forma de vandalisme que no és acceptable.
Per justificar les seves acusacions s'afirma que entre Illa i Collboni i l'extrema dreta no hi ha diferència. Si escolten Abascal trobaran les diferències, els ho asseguro. Defensar la seguretat i l'ordre no és patrimoni de la dreta, també ho és de l'esquerra. Les coses es van fer bé perquè l'actuació policial va ser mesurada, i eficaç, li agradi o no a la CUP. I un afegit, de Blocus a les xarxes ni rastre, almenys de moment.
Sortides de to. Un regidor del PP donant una bufetada al delegat del Govern a Cantàbria i un fèretre amb la foto de Pedro Sánchez a l'Ajuntament d'Hoyocasero --Àvila-- governat pel PP són les últimes sortides de to. Impresentables, vaja. Les campanyes electorals exalten els ànims, però hi ha línies vermelles que no es poden traspassar. La democràcia no és amenaçar, sinó discutir amb respecte, confrontant idees. Queden molts dies i sempre hi ha qui busca protagonisme de la pitjor manera. Sens dubte, no és el camí.
Institut Agrícola, 175 anys. En temps de tribulacions, les organitzacions apareixen i desapareixen gairebé de forma convulsa. Ciudadanos gairebé toca el cel el 2018 i va acabar als inferns. Podemos el 2015 amenaçava un PSOE atrapat en les seves contradiccions i avui és una entelèquia residual. Vox no era res fa cinc anys i avui és fonamental perquè la dreta arribi a la Moncloa. Els socialistes europeus estan fora de joc a França, Grècia, Itàlia o Alemanya, tot i que ho van ser tot. Convergència i Unió va deixar d'existir en una mena de ritu de suïcidi col·lectiu. Conpymes va sorgir amb força i semblava poder desbancar la CEOE, però només va ser un deliri. Tot va ràpid, tot sorgeix i desapareix a velocitat de creuer.
Per això, és una bona notícia, que ahir l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre celebrés un acte sobri per commemorar el seu 175è aniversari, ni més ni menys. La patronal agrícola catalana va estar acompanyada de tot l'espectre polític mostrant transversalitat. En 175 anys ha passat per tot tipus de vicissituds. Des de ser soci fundador de La Caixa a suportar guerres i repressió. Va arribar a la transició tocada, però la persistència de l'actual president d'honor, Baldiri Ros, ha mantingut l'Institut viu, amb activitat associativa i, sobretot, amb incidència i influència en el món agrari de Catalunya i d'Espanya. Dit això, una bona notícia.
