‘Good Bye Lenin’ Puigdemont: la Catalunya que trobarà nou anys després
L'habitatge, la immigració i la fragmentació política han desplaçat el procés durant els anys d'absència de l'expresident
Més detalls: Boye insinua que Puigdemont no tornarà fins després de les generals
Notícies relacionades
Per a Christiane Kerner, ciutadana de la RDA i ferma membre del Partit Socialista Unificat d'Alemanya, el 7 d'octubre de 1989 no era el millor moment per entrar en coma.
Quan es desperta vuit mesos després en un estat de salut extremadament delicat, el seu fill Alexander munta falsos telenotícies per protegir-la de la realitat quan el Mur de Berlín ha estat enderrocat i el capitalisme ha triomfat a la seva estimada Alemanya Oriental.
Aquest dimarts, el magistrat del Tribunal Suprem, Pablo Llarena, ha aixecat l'ordre de detenció que pesava sobre Carles Puigdemont després que el Tribunal Constitucional hagi avalat l'aplicació de l'amnistia al delicte de malversació atribuït als líders del procés.
Carles Puigdemont
Nou anys més tard, l'expresident de la Generalitat pot tornar a Espanya. En el seu cas, la gairebé una dècada d'exili a Waterloo l'haurà capacitat per assimilar l'actualitat política del país, per la qual cosa, en lloc de construir la utopia d'una Catalunya independent –com se li podria acudir a l'Alexander de 'Good Bye Lenin'—, és més útil fer una recopilació de la història recent.
Aquell dia de tardor
Carles Puigdemont va fugir cap a Bèlgica el 30 d'octubre de 2017, tres dies després de la declaració unilateral d'independència al Parlament, assetjat per l'aplicació del Govern Rajoy del des de llavors cèlebre article 155.
A les portes d'aquella tardor, l'1 d'octubre, les urnes havien estat disposades per rebre les paperetes d'un referèndum il·legal en què desembocava el clímax del sobiranisme català.
Imatge d'arxiu d'una manifestació de l'independentisme
El baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) apuntava que el suport a la independència havia assolit un històric 58% a l'abril d'aquell mateix any.
Al Parlament, les eleccions de desembre acabarien deixant els tres partits independentistes amb 70 dels 135 escons (34 Junts, 32 ERC i 4 CUP), després d'una participació propera al 80%.
![El activista y miembro de Stop Bales de Goma Roger Español (c) atiende a los medios durante una concentración frente a la Audiencia de Barcelona, a 01 de octubre de 2026, en Barcelona.](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/569451.jpg?p=w:320\/h:240&h=4SvovrIQ"])
Ja sigui que torni triomfant o, com s'ha explicat que va marxar —amagat al maleter d'un cotxe—, la Catalunya que trepitjarà properament és una altra.
La benvinguda socialista
Tornarà a una Catalunya governada pel socialista Salvador Illa, qui ha desplaçat l'independentisme de l'hegemonia parlamentària per primera vegada des de 1980.
Un president que fa dos dies animava els catalans a votar amb "responsabilitat" a les eleccions generals avançades pel 29 de novembre perquè Sánchez –la primera etapa del qual al capdavant del Govern va començar fa vuit anys, pocs mesos després de l'exili de Puigdemont– no depengui de Junts en cas que es doni una miraculosa victòria progressista.
El president del Govern, Pedro Sánchez, i el president de la Generalitat, Salvador Illa, a la Festa de la Rosa 2026 a Gavà (Barcelona)
Als telenotícies, la insurrecció popular ha passat de les mans de la generació de l'1-O a la plaça d'Urquinaona de Barcelona a les dels llogaters acampats a la plaça del Sol de Madrid en una protesta que dies després han imitat les llogateres a la plaça de Catalunya.
Nostàlgia de Waterloo
Estarà preparat l'expresident per als preus dels lloguers a Barcelona? —Si és que es decideix per la capital com a municipi de residència—. Potser ell també aixequi el braç a la vaga general per sacsejar les claus de la que va ser la seva mansió a Waterloo.
Milers de persones marxen a Barcelona per l'habitatge: "Sánchez posa data a les urnes; nosaltres, a la vaga general"
Encara que, tenint en compte que el seu partit —amb només set diputats però amb capacitat per inclinar pràcticament cada votació de la darrera legislatura—, va impedir al Congrés l'aprovació dels dos decrets sobre habitatge proposats pel Govern actual, millor que es quedi a casa (si la troba).
El canvi de vent
Puigdemont hauria de saber que des del 2017, els salaris han pujat un 26%, però els preus dels pisos s'han disparat un 51% i els lloguers un 31%, cosa que ha impossibilitat la millora del poder adquisitiu, mentre el 82% dels joves catalans d'entre 18 i 30 anys segueix vivint amb els seus pares.
I és que, quan el líder de Junts va marxar, el principal problema per als catalans el constituïen les relacions entre Catalunya i Espanya (48,9%), seguit per la insatisfacció política (40,5%) i l'atur i la precarietat laboral (24,5%).
Ara, la preocupació indiscutible és l'habitatge (28%), seguida de lluny per la immigració (10%) i la inseguretat ciutadana (10%), segons el CEO.
Les tenses relacions entre Barcelona i Madrid, que abans anguniejaven el dia a dia, avui només inquieten el 2% de la població.
Etapa de superació
L'agenda mediàtica també ha deixat de gravitar obsessivament entorn de l'eix nacional. Ara tracta (evidentment) l'habitatge, el finançament autonòmic, el traspàs de Rodalies, les vagues de docents i, de manera ineludible, la pressió d'una demografia que creix a altes velocitats, amb expats i immigrants inclosos.
La consellera d'Economia i Hisenda, Natàlia Mas (1i), i el president de la Generalitat, Pere Aragonès (2i), durant el ple de debat a la totalitat dels Pressupostos catalans 2023 / EUROPA PRESS
Davant les noves urgències, dels tres partits aliats per la independència al Govern de 2017, és ERC qui prioritza la negociació d'avanços concrets —com la singularitat en el finançament autonòmic o la condonació de 17.104 milions de deute—, mentre un Junts cada cop més castigat per les enquestes ha mantingut una via de més confrontació.
Quant has crescut!
Amb tot, estem cada cop més lluny de la Catalunya del ‘Som sis milions’ de Jordi Pujol. En primer lloc perquè, banalment, des del 2017, la població catalana ha crescut gairebé un 10%, arribant als 8,2 milions d'habitants, un salt impulsat gairebé en la seva totalitat per la immigració.
Avui, un de cada quatre catalans ha nascut a l'estranger, una xifra que en ciutats com Barcelona s'eleva al 32% dels residents. La realitat és clarament més multicultural.
Residents del Raval al balcó abans del pas del papa Lleó XIV pel barri
En aquest context, on el suport a la independència havia oscil·lat dràsticament fins a estancar-se al voltant del 43% el 2023, la frustració del sector sobiranista ha trobat una nova vàlvula d'escapament que potser Puigdemont no veia venir el 2017.
El personatge catalitzador
La fragmentació de l'independentisme i la pèrdua de força de les mobilitzacions massives han abonat el terreny per a la irrupció d'una extrema dreta independentista: Aliança Catalana.
Membres del partit d'Aliança Catalana a la inauguració de la seva seu a Barcelona. Barcelona
La formació liderada per Sílvia Orriols ha capitalitzat el descontentament convertint la immigració en el boc expiatori dels problemes estructurals acumulats.
El grup ultra s'alimenta sobretot de votants decebuts provinents de Junts i, en menor mesura, de Vox. Les enquestes apunten a un calat entre els més joves, amb un suport proper al 25% tant en la desencantada "Generació de l'1-O" (nascuda entre 1995 i 1999) com en els actuals votants de 18 a 22 anys.
Present
Segons l'última enquesta d'Ipsos, publicada aquest diumenge a La Vanguardia, el PSC cauria de 42 a 30 escons; Aliança Catalana es dispararia de 2 a 30 i empataria amb els socialistes.
![Silvia Orriols en el Parlament](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/462778.jpg?p=w:320\/h:240&h=PiVMEfJt"])
Junts s'enfonsaria de 35 a 16. ERC resistiria, amb 23, tres més. Vox pujaria a 18, set més, i el PP baixaria a 11. Els Comuns es quedarien en 4 i la CUP en 3.
Així, un front independentista podria assolir fins a una majoria superior a la del 2017, però la seva primera força aquesta vegada seria Orriols, que no comptarà amb la cooperació d'ERC. Junts, per la seva banda, no podria ajudar gaire.
Tot això, tot i que la formació ja ha avançat que la seva estratègia és estrictament autonòmica i local, per la qual cosa no es presentarà a les pròximes eleccions generals.
Quan arriba el desenllaç?
Aquest dimarts, en una breu compareixença des de Waterloo després de la notícia que el Suprem i el Constitucional han donat llum verda al seu retorn, Puigdemont s'ha limitat a reclamar una vegada més que "la independència és irrenunciable".
El discurs no aclareix el dubte de si Puigdemont tornarà com aquell Lenin que va saltar del tren a Sant Petersburg per reanimar una revolució que defalleix, o com un home d'ahir, l'últim dels Romanov, que torna a un escenari polític que ja no és el seu.
