“Els que tingueu samarretes, banderes o polseres d’Espanya, aprofiteu i poseu-vos-les ara, que a partir de diumenge tornareu a ser fatxes”. És un missatge que circula aquests dies pels grups de WhatsApp de la que durant els anys del procés es va anomenar la majoria silenciosa, però a la qual aquestes setmanes s’ha escoltat cantar sense embuts els gols de la Selecció.
Al carrer també es nota. Al costat de les estelades i senyeres, moltes ja castigades pel sol i el pas del temps, comencen a treure el cap, tímidament, lluents rojigualdes. Tampoc és estrany creuar-se, sobretot entre noies joves, amb la samarreta d’Espanya.
No és per menys: en una selecció amb vuit jugadors del Barça és comprensible que fins i tot un independentista acèrrim senti que una possible victòria aquest diumenge li pertany una mica.
“Voler que guanyi una selecció formada majoritàriament per xavals del teu equip de futbol no et fa menys independentista ni impedirà que aconsegueixis la independència”, escriu un usuari a X en un missatge que ha rebut el retuit de Gabriel Rufián.
També és catalana la cançó que ha sonat després de totes les victòries d’Espanya en aquest Mundial: la superexitosa i superenganxosa Superestrella, d’Aitana.
La batalla de les pantalles
La magnitud de l’onada s’entén millor mirant el mapa de les pantalles gegants. Ja són prop d’un centenar els municipis catalans que retransmetran la final en un espai públic. Els recopila a les seves xarxes socials l’associació Héroes de Cavite, dedicada a fomentar i difondre la cultura hispànica.
“Nosaltres sempre intentem explotar el que uneix Espanya i Catalunya”, explica a aquest mitjà el seu president, Ángel Benzal.
Al País Basc, on també porten el recompte, els municipis que instal·laran pantalla tot just superen la desena. “No són territoris comparables perquè el País Basc està molt més centralitzat, però és veritat que la febre de la Selecció ha arrelat molt aquí, especialment a Barcelona i Tarragona”.
Fins i tot hi haurà pantalles gegants en municipis governats per Junts, afegeix. I així és. Martorell, Sant Pere de Vilamajor, Cubelles, Sant Vicenç de Castellet, Vila-seca, Bellvei, Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant i Cunit retransmetran la final en pantalla gegant. També ho faran Sant Andreu de la Barca i la Sénia, governats per ERC.
“La selecció del país és la catalana”
Però no tothom s’ha deixat contagiar per l’entusiasme. L’alcalde de Girona, Lluc Salellas (Guanyem), ha compartit a X alguns dels missatges que li envien veïns de la ciutat, exigint-li (en aquests missatges, amb males formes) que instal·li una pantalla gegant per seguir la final. No ho farà.
Preguntat per aquest digital, és taxatiu: “La selecció del país és la catalana. És la que ens agradaria veure competir internacionalment, però l’Estat espanyol no ho permet. Mentre això no passi, la coherència em porta a no posar cap pantalla”.
La comunicació que rebo aquests dies per part d'homes que passen per sobre la pantalla de la Seleccion a l'educació. Així anem. Aquest és l'ambient que alguns volen posar sobre la taula aquests dies. pic.twitter.com/bBmvAD3f3d
— Lluc Salellas i Vilar (@llsalellasvilar) July 16, 2026
En parets i façanes
Aquesta batalla també es lliura en parets i façanes. Als afores de Tarragona, una pintada de “Puta Espanya” i “Puta Selecció” resumeix bé aquesta lluita pels símbols: la Coordinadora de la Resistència Cívica de Tarragona, un col·lectiu constitucionalista, es va afanyar a repintar-la.
“Fa dos dies vam ser avisats per un membre de la nostra entitat de l’existència d’aquesta insultant i obscena pintada apareguda en un mur als afores de Tarragona. Una brigadeta motoritzada de la Coordinadora de la Resistència Cívica va acudir, ràpida i veloç, a reformular-la”, explica el seu president, Salvador Camaño Morado.
“Alguns semblen portar molt malament l’èxit de la selecció espanyola i la massiva presència de persones que surten als carrers de Catalunya portant banderes d’Espanya per celebrar els seus triomfs”, sosté. Segons assegura, “el barri de Bonavista està ple aquests dies de banderes espanyoles”.
Banderes d’Espanya al barri de la Bonavista, a Tarragona
¿Un efecte polític?
Amb aquest clima, resulta inevitable preguntar-se si una victòria d’Espanya pot tenir algun efecte polític. Les pròximes municipals encara queden lluny, però el periodista i escriptor Arcadi Espada fa anys que defensa que el procés és impensable sense l’etapa daurada del Barça de Guardiola.
Aquells èxits esportius van precedir la gran manifestació independentista de 2012 i, al seu parer, van ajudar a alimentar un estat d’ànim: “Mitjançant una mena de deliri col·lectiu, perquè el futbol no s’entén mai sense una mena de deliri col·lectiu, els catalans es van confondre i van creure que guanyar la Champions era guanyar la independència”, explica a Crónica Global.
Tanmateix, descarta que ara es pugui produir el fenomen invers. “Ja hem guanyat un Mundial; tenim una selecció estupenda forjada en mil batalles. Guanyar no ens suposarà als espanyols cap deliri, molt menys als espanyols de Catalunya, que som els espanyols més realistes”, bromeja.
No està de més recordar el precedent. Aquell cap de setmana de juliol de 2010 va condensar dues pulsions que a Catalunya conviuen des de fa dècades. El dissabte, la manifestació contra la sentència de l’Estatut va omplir el passeig de Gràcia d’estelades. Tot just vint-i-quatre hores després, la victòria d’Espanya al Mundial de Sud-àfrica va treure als carrers de Barcelona milers de persones embolicades amb banderes espanyoles.
També amb l’Argentina
Per descomptat, no tota Catalunya anirà amb Espanya. Entre els fans de Messi, els més refractaris a Espanya i la gran comunitat argentina establerta a Catalunya, l’Albiceleste també té molt de tiratge. Això converteix Catalunya en el lloc on aquesta final es viurà amb més complexitat.
Perquè enfronta identitats que a Catalunya conviuen, xoquen i, de vegades, fins i tot se superposen: l’argentí que va emigrar, però aquest diumenge llueix orgullós la seva bandera; l’independentista que no pot evitar somriure amb cada gol d’una selecció plena de jugadors del Barça; l’espanyolista que celebra Espanya, però a qui li costa pair que bona part de l’èxit porti segell culer.
A més, encara que el partit d’aquest diumenge es jugui a milers de quilòmetres, una part d’aquesta final va començar a escriure’s fa anys a Catalunya, on es van formar les dues grans estrelles d’un i altre equip: Lamine Yamal i Leo Messi. En cap altre lloc del món el xiulet inicial despertarà tants sentiments trobats.