Alberto Gimeno: "El sectarisme de Mónica García al Ministeri de Sanitat ha estat lesiu per a la ciutadania"
Crónica Global entrevista el periodista amb motiu de la publicació del llibre sobre la ministra
Relacionada: ‘Mónica García, de la marea al chapapote’
Notícies relacionades
- Illa dona suport a Sánchez davant els casos de corrupció: "Cap ben alt, ni ens dobleguen ni ens fan callar"
- Feijóo: "Sortirem d'aquí com a alternativa, el canvi no es pot fer contra Catalunya"
- Alejandro Fernández (PP): “Estic en disposició de situar el nostre partit en un lloc inèdit en la seva història”
El periodista Alberto Gimeno (Barcelona, 1964) acaba de publicar Mónica García, de la marea al chapapote, un llibre editat per Crónica Global en què repassa la trajectòria de la ministra de Sanitat, una de les més controvertides de l’actual Govern.
En una conversa amb aquest mitjà, l’autor aprofundeix en les motivacions que l’han dut a escriure aquesta obra i avança algunes de les claus que els lectors descobriran en el text.
Alberto Gimeno: "El sectarismo de Mónica García en el Ministerio de Sanidad ha sido lesivo para la ciudadanía"
–Senyor Gimeno, què hi trobarà el lector en aquest llibre?
–Doncs hi trobarà un relat de la gestió de la ministra de Sanitat, Mónica García, i una correlació d’actuacions per situar el lector en les ombres, perquè la gestió té més ombres que llums. És un recorregut sobre el funcionament de la seva gestió al Ministeri de Sanitat i també, per situar el lector, una mica a grans trets la vida de Mónica García com a política, com a metgessa, com a activista, una mica un toc general a la seva persona i una lupa específica en la gestió de Sanitat.
–I per què ha cregut necessari escriure aquest llibre?
–Bé, és un dels sectors clau de l’economia espanyola. És un sector que està en peu de guerra com no ho està pràcticament cap altre sector. Hi ha moltes dificultats en altres sectors, però que tot el col·lectiu sanitari, o que tot el col·lectiu que cointegra un sector, estigui en peu de guerra amb la seva administració és força inaudit. I per aquesta raó era important. Després tinc bastants amics metges que la seva situació m’havia permès conèixer una mica més de prop les dificultats i els problemes que tenen.
–Com diu, Mónica García s’ha enfrontat o està enfrontada a tot el col·lectiu, a metges, a pacients, a empreses sanitàries, fins i tot als estudiants de medicina, és a dir, a pràcticament tot el col·lectiu, a tots els agents. Per què creu que està enfrontada a tots ells?
–Doncs pel seu mode de gestió, probablement. Jo crec que hi ha polítics que diguem que la seva habilitat està en incentivar una tensió realment important en el sector. Ella crec que vol implantar les seves idees, aquí podem estar d’acord ideològicament, sí o no, amb les idees que cada polític vol plasmar en la seva obra. Però després la manera d’imposar les seves idees s’ha realitzat d’una manera que ha tensionat tothom. Perquè aquí no estem parlant que hagi tensionat el sector professional de la sanitat més conservador i que el costat progressista estigui secundant la ministra. No, no. És que, com deia una cirurgiana que apareix al llibre i que va voler que no sortís el seu nom per por a represàlies, aquesta ministra ens ha unit a tots els metges, als d’esquerres, als de dretes, als joves i als veterans.
Alberto Gimeno, entrevistat a Crónica Global amb motiu de la publicació del llibre ‘Mónica García, de la marea al chapapote’ Barcelona
–És Mónica García, doncs, la pitjor ministra de Sanitat de la democràcia?
–Això és molt difícil de dir, però sí que realment és la ministra que jo recordi, i ja tinc uns quants anys, que més té tensionat tot el sector i que ha pres més cartes en l’assumpte, però no per alleujar les tensions sinó per continuar atiant els problemes que té el sector. Potser no era la seva voluntat, però és el que ha aconseguit.
–I, entrant una mica en les motivacions o en els perquès, creu que a Mónica García li servirà el seu pas pel Ministeri de Sanitat com una mena de trampolí per liderar el que seria l’espai polític de Sumar o la seva gestió tan criticada serà un llast per a aquest salt que sembla que està disposada a fer?
–Jo crec que el seu salt al Ministeri de Sanitat ella el podia interpretar com una plataforma de llançament per al futur. Tinc la sensació que en la seva voluntat hi ha la de continuar creixent políticament més en l’àrea política que no en la política més relativa a la sanitat com és el Ministeri de Sanitat. De totes maneres, tinc la sensació que això no ho aconseguirà, i no només per la seva gestió al Ministeri de Sanitat, sinó perquè realment té altres candidats dins la seva formació política que també estan aixecant la mà i que el mode de gestió així tan agressiu crec que no és el quadre més preferit pels votants. Fins i tot pels votants de la seva formació política.
–En el subtítol del llibre es parla de la trajectòria política de Mónica García. Fins a quin punt continua sent aquella anestesista de la Marea Blanca? O ja és una política professional de manual, per dir-ho d’alguna manera?
–Jo tinc la sensació que sempre ha estat una política de manual, fins i tot quan no era política. De fet, alguns companys seus a l’Hospital 12 de Octubre de Madrid ja la recorden com una activista. Passarà a la memòria d’aquests professionals més per la seva posició política dins l’hospital que no per la seva ingent quantitat de feina sanitària dins l’hospital. Ella ja tenia aquest gen polític. De fet, és filla també d’un metge psiquiatre que també havia militat i havia tingut càrrecs al Partit Comunista. Jo crec que aquest gen el tenia ella adquirit. És a dir, no s’ha perdut o no s’ha traspassat un metge a la sanitat, sinó que és una política que va estudiar medicina, va estar a sanitat i després ha tornat a la política.
Alberto Gimeno, entrevistat a Crónica Global amb motiu de la publicació del llibre ‘Mónica García, de la marea al chapapote’ Barcelona
–Vostè utilitza el terme "chapapote" com a metàfora del fang, del desgast del poder. Quin creu que ha estat el gripau més difícil d’empassar o la major contradicció ideològica que ha hagut d’assumir la senyora García des que va arribar al ministeri?
–Bé, el terme chapapote, més que res, està utilitzat com a metàfora del que ha convertit en aquest moment el sector de la sanitat. Tampoc, que no s’enganyi el lector, la sanitat era una Arcàdia feliç en què tot funcionava perfectament. També cal donar aquesta sortida de l’escac a la ministra García. O sigui, la sanitat ja venia amb problemes i tenia molts problemes i hi havia moltes coses per resoldre. Però ella, amb la seva gestió, amb el seu tarannà, amb la seva manera de fer i sobretot amb aquesta recerca d’un enfrontament en col·lectius que realment potser ella hagués tingut la facilitat per treure determinats acords, ha convertit el sector en un autèntic chapapote. Si ella ve d’una marea que es prometia una acció neta i transparent, aquestes aigües ara són molt turbulentes i són les que pateix el ciutadà, les que pateixen els professionals de la medicina i les que contaminen el sector en general.
–Però, quin és el punt negre més específic?
–Doncs no m’atreviria a dir-te’n cap, però jo crec que aquesta fixació per combatre tot el que faci olor a privat, i especialment tot el que faci olor a privat a la Comunitat de Madrid. Jo crec que aquest és un problema. No es pot gestionar amb inquina. Quan governes amb inquina tens un problema, del signe que sigui la inquina, eh? Podríem estar parlant d’un ministre de centredreta o de dreta marcada que tingui una inquina amb un assumpte anterior del món progressista. La inquina és dolenta per governar, i jo tinc la sensació que la ministra García ha governat la sanitat amb massa inquina, massa prejudicis respecte a tot el que competeix a la privatització i, sobretot, per damunt de tot, a les relacions públic-privades, que són l’essència perquè la sanitat a Espanya funcioni bé. S’imagina una sanitat pública a Espanya sense privada? Saltaria pels aires. No tenim capacitat per donar bon servei a tota la ciutadania.
–El “chapapote” generat per la ministra ha estat només per una qüestió ideològica o també potser pel seu perfil personal? A Madrid vam veure que el seu lideratge es basava en una mena de confrontació directa i visceral contra l’ayusisme. Però el Ministeri de Sanitat el que normalment necessita és moltíssima capacitat negociadora, d’engranatge, no només amb els agents, sinó amb les comunitats autònomes, etc. Potser no era el millor perfil per a un ministeri com el de Sanitat?
–Probablement no. El que passa és que imagino que van col·locar Mónica García allà per la seva condició de metgessa. Que està bé que un polític accedeixi a un ministeri d’una matèria que coneix perfectament, però, és clar, una cosa és tenir la carrera de medicina, haver exercit com a metge, i l’altra és saber gestionar un maremàgnum de qüestions i d’opcions que tenen tot un país en suspens.
–I més en un ministeri que necessita tant d’equilibri, tanta cura… Posar-hi una persona amb una ideologia tan marcada…
–Els tocs marcats, sectaris, no són el millor perfil per a un polític. En general, no hauria de ser el millor perfil per a cap ministeri, però, per descomptat, en sanitat… encara que existeixi la creença que les comunitats autònomes són les que gestionen completament tota la sanitat a tot el país, i és veritat que les comunitats tenen el pes màxim de la gestió, el ministeri té una funció a fer, pot legislar, com ha intentat fer la senyora García, sense èxit, perquè ha aconseguit tirar endavant unes lleis que no s’implementaran. No desapareixerà la sanitat públic-privada. De moment, la llei del tabac no ha aconseguit la prohibició absoluta de fumar a les terrasses, a dia d’avui. Hi ha coses que potser és millor dialogar, abordar, voler arribar a consensos. Però per dialogar amb èxit has de voler arribar a consensos. Tinc dubtes de si realment aquest era l’objectiu de la gestió d’aquest ministeri.
Alberto Gimeno, entrevistat a Crónica Global amb motiu de la publicació del llibre ‘Mónica García, de la marea al chapapote’ Barcelona
–Per escriure el llibre imaginem que ha parlat amb molta gent del seu entorn, tant gent que està a favor de la seva gestió com detractors. Què és el que més l’ha sorprès que diguessin sobre la ministra en privat que potser no s’atreveixen a dir en públic?
–En públic no s’atreveixen a dir gairebé res. Hi ha molta gent amb qui s’ha parlat al llibre, però hi ha pocs citats directament. I molta gent que està citada també surt perquè ha publicat coses. Jo he volgut basar-me també en moltes publicacions de la premsa en general perquè són qüestions que ja han vist la llum i que també estan marcant el fil argumental d’una gestió analitzada des de molts vectors diferents. Hi ha gent que no s’atreveix a donar el seu nom perquè explica coses que no serien favorables a l’opinió pública de la ministra. Algunes apareixen reflectides i altres qüestions no apareixen al llibre perquè no ha estat possible tenir una verificació més a fons d’aquestes qüestions, i no publicarem una cosa de la qual no tenim una certesa absoluta.
–Com creu que la veuen des del Partit Socialista, des dels socis de govern? Valoren positivament la gestió de Mónica García? La veuen com un actiu valuós o com el preu que han de pagar per la coalició tot i les friccions i el possible llast que els pugui generar?
–Jo crec que a l’esfera del PSOE hi ha moltes opinions diferents. Però dins del món PSOE, que no és el món Sumar ni el món Más Madrid, hi ha força crítica de fons amb la gestió. Crítica que ningú s’atrevirà a donar en públic, però, insisteixo, un sector clau de la societat espanyola, com és la sanitat, l’ideal és portar-lo per uns camins de més consens, de més engranatge, com vostè deia, de més facilitats que intentin almenys aconseguir posicions comunes per resoldre els problemes. Potser no es poden resoldre. Cap dels ministres precedents de Sanitat ha aconseguit un pacte inequívocament perfecte per al sector. Però a cap ministre anterior, ni del PP ni del PSOE, li han muntat un embolic com li estan muntant a Mónica García i ho està fent gent que probablement a les urnes vota opcions idèntiques o similars a les que defensa la senyora García.
Alberto Gimeno, entrevistat a Crónica Global amb motiu de la publicació del llibre ‘Mónica García, de la marea al chapapote’ Barcelona
–El llibre comença fent un repàs del seu passat, del seu entorn familiar i personal. Tenint en compte que en el seu àmbit polític la moralitat és un dels elements que es plantegen com a crítica a altres opcions polítiques, sembla que la ministra ha caigut en certes contradiccions personals, com l’estatus que li va permetre tenir una joventut molt desahogada, el tema del xalet, el bo social que cobrava quan no devia… Creu que aquestes contradiccions han minvat la credibilitat de la ministra entre els seus potencials votants, entre aquest públic de Sumar o tant se val i ho donen per descomptat?
–Home, jo crec que algunes actituds haurien de posar en guàrdia a molts dels seus possibles votants. Per exemple, ella va cometre dos errors importants, que va ser cobrar el bo social tèrmic i cobrar indegudament una part de salari en l’època que cohabitava professionalment entre el 12 de Octubre i l’Assemblea de Madrid. En ambdós casos va haver de retornar els diners. En un dels casos el titular del bo era el seu exmarit, no era ella, però, bé, en els dos problemes l’error ha beneficiat Mónica García o la seva família. Casualment l’error no ha estat en contra d’ella, ha estat a favor d’ella. Aquestes coses jo crec que qualsevol polític ha de vigilar-les, però els polítics que a més fan una defensa tan extensiva del biaix moral, amb més motiu. El xalet a Navacerrada, bé, està en una zona que la legislació ara ha determinat com que és una construcció que no és legal. S’està començant a actuar, la justícia ja ha dit la seva última paraula i la família de Mónica García doncs té allà un xalet en una posició irregular. Això és culpa de Mónica García directament? No, això ve de la seva família. Però, bé, ella és la ministra de Sanitat, cal donar exemple de moralitat. Els polítics en general, de dretes també. Que aquí la moralitat no només l’ha de complir la gent d’esquerres. La moralitat és imprescindible per fer política i per ostentar càrrecs públics. I si, a més, tu t’erigeixes en un referent moral, doncs molt més encara.
–Què creu que més molestarà a Mónica García d’aquest llibre?
–L’objectiu no és que li molesti, l’objectiu és explicar a la gent les coses que, des del meu punt de vista, no s’han fet bé, i m’encantaria que Mónica García fes un gir copernicà a la seva gestió. O sigui, no és un problema amb Mónica García, a qui no conec. És un tema que aquest tipus de gestió i aquest tipus de fer política personalment crec que és nociva i afecta no només una part de l’electorat, jo crec que afecta per igual tot l’electorat, fins i tot, com vostè deia abans, a la gent que vota la seva opció política.
–Si hagués de resumir en una sola paraula el balanç d’aquests dos anys i mig de gestió de Mónica García al capdavant del ministeri que s’analitza al llibre, quina seria aquesta paraula o aquest sintagma?
–Doncs no sé si una sola paraula, però jo crec que el sectarisme en aquesta gestió ha provocat un resultat lesiu per a la ciutadania.
