Plataforma per la Llengua reconeix obertament el seu rebuig al bilingüisme entre el català i el castellà a Catalunya. L'entitat ultranacionalista, cèlebre per les seves campanyes d'assetjament a l'espanyol als espais públics de la regió, renega de l'ús d'ambdues llengües oficials per part de la ciutadania. Una pràctica, al seu parer, perniciosa, i que atribueix a l'acció dels estats espanyol i francès, així com a les "migracions internes" dels anys 50 i 60.
Així ho expressa l'autodenominada "ONG del català" en el seu perfil de la xarxa social X, que comença amb la següent proclama: "Això que se'ns diu que tenim 'la sort de ser una societat bilingüe' sona molt bé. Llàstima que sigui fals. No som una societat bilingüe: som una societat bilingüitzada", etziba, a l'inici del seu fil de missatges.
"No existeixen societats bilingües"
En el mateix, l'entitat subvencionada per la Generalitat i nombrosos ajuntaments i diputacions de Catalunya —així com de les Balears i València— sosté que "el 'bilingüisme' és un fenomen ben recent". I que "no existeixen les 'societats bilingües'", sinó "societats amb parlants monolingües, bilingües o trilingües", dins de "comunitats que tendeixen a organitzar-se al voltant d'una llengua dominant, que garanteix la intercomprensió, la cohesió social i la identitat col·lectiva".
En base a això, Plataforma per la Llengua expressa obertament el seu afany d'imposar el monolingüisme en català i eradicar el castellà, al·ludint suposades raons històriques. Segons les seves tesis, a Catalunya, les "classes populars dels territoris de parla catalana van viure en llengua catalana" durant "segles", i el castellà i el francès "no es van introduir de manera espontània, sinó a través de l'acció de l'Estat i de les seves institucions".
L'organització identitària repeteix a continuació els lemes habituals del nacionalisme lingüístic, segons el qual, el castellà el van començar a utilitzar "les elits" i, "durant segles, la llengua de relació quotidiana va continuar sent el català".
Plataforma per la Llengua cita també "la imposició del castellà a l'Administració" amb els "funestos Decrets de Nova Planta d'inicis del segle XVIII", tot i que afegeix que "no van poder canviar els usos populars".
"Castellanització"
La "castellanització" (sic), segons les seves teories, va començar a produir-se al segle XIX, mitjançant "l'expansió de l'Estat liberal" a través de l'escola, "l'Exèrcit obligatori, la burocràcia i fins i tot el mercat laboral", que, al seu parer, van visualitzar la "necessitat d'una 'llengua nacional' que busca unificar lingüísticament la població".
Aquest procés de "castellanització", segons l'autodenominada "ONG del català", es va anar generalitzant entre la ciutadania de 1850 a 1950, a mesura que "les institucions de l'Estat espanyol i francès penetren en la vida quotidiana". I fins i tot llavors, "al primer terç del segle XX, molts catalans tenien un coneixement limitat o nul del castellà", que "era vist com una llengua de les elits, acadèmica, amb un ús oral fora de contextos formals baix o nul", segons creu l'entitat ultranacionalista.
"Dictadura franquista" i "migracions internes"
I és aquí on Plataforma per la Llengua assenyala "la dictadura franquista" i la immigració de la resta d'Espanya com a elements que "acceleraren" la "bilingüització massiva de Catalunya".
L'entitat presidida per Òscar Escuder apunta en el seu fil de missatges que el franquisme va fer desaparèixer el català "dels àmbits formals i de prestigi" i de l'escola, que va passar a ser "monolingüe en castellà", a més d'"excloure el català de l'espai públic", l'Administració, la retolació i mitjans de comunicació com la ràdio i la televisió, que "amplien l'ús social".
"Les migracions internes dels anys 50-60 reforcen el procés. En poques dècades, el castellà esdevé generalitzat i imprescindible per a la mobilitat social", afegeix.
"La bilingüització no apareix de cop, ni de manera neutra o 'natural'", afegeix Plataforma per la Llengua en un altre missatge, reiterant el seu rebuig a l'ús de les dues llengües, una pràctica natural, majoritària i pròpia de gran part de la ciutadania de la Catalunya del segle XXI.