Jordi López és un dels pares que han batallat a Catalunya per aconseguir que els seus fills puguin rebre també classes en castellà a l’escola. En el seu cas, va trigar anys a aconseguir que la justícia dictés una sentència favorable perquè els seus dos petits rebessin una assignatura més en aquesta llengua, que és la seva materna. I assolir, d’aquesta manera, el mínim legal del 25% que marca la justícia, ja que fins ara la Generalitat només permet impartir en espanyol les corresponents assignatures de Llengua i Literatura.
Aquest progenitor acaba d’aconseguir, a més, una cosa insòlita fins ara: que el Govern català hagi reconegut per escrit que la immersió monolingüe en català també s'aplica als alumnes amb necessitats educatives especials. Una pràctica que coneix de primera mà, ja que el seu fill gran va ser un dels afectats.
Després de diversos requeriments a la Generalitat per preguntar-li quin és l’idioma vehicular als centres públics d’educació especial, i el que s’utilitza per tant a les seves aules, López ha rebut la resposta que sol·licitava. A través de Transparència, la Generalitat es remet als articles 35.2 i 143.1 de l’Estatut d’Autonomia, per justificar les seves competències en matèria educativa i de “llengua pròpia”. I també als articles 11 i 14 de la seva Llei d’Educació 12/2009, de 10 de juliol.
Aquesta normativa de fa 17 anys, segons la resposta del Govern, estableix que “el català, com a llengua pròpia de Catalunya, és la llengua normalment utilitzada com a vehicular i d’aprenentatge en el sistema educatiu”. I, per tant, totes les activitats educatives s’han de realitzar “normalment en català, excepte en el cas de les matèries de llengua i literatura castellanes i de llengua estrangera”.
Per tot això, la Generalitat acaba la seva resposta admetent que “l’idioma vehicular utilitzat als centres públics d’educació especial a Catalunya és el català, d’acord amb la normativa vigent”. I que “tanmateix, en aplicació del projecte lingüístic de cada centre, es poden establir adaptacions específiques per garantir el dret de l’alumnat a conèixer ambdues llengües oficials, tenint en compte les característiques de l’alumnat i el seu context sociolingüístic”.
Actualment, el seu fill gran amb necessitats especials ja té 16 anys i ha començat un grau mitjà en un centre de pagament on pot cursar més assignatures en castellà. I, segons assegura, les seves notes i els seus resultats acadèmics són millors.
Així ho explica Jordi López, que alhora és vicepresident de l’associació Acompanyant la Diversitat i, des de 2023, de l’Assemblea per una Escola Bilingüe (AEB), en aquesta entrevista amb Crónica Global.
- Com ha viscut tot aquest procés?
Ja des del principi, hi ha una frase que se’m va quedar gravada per sempre. Quan el meu fill tenia només cinc anyets, vam demanar al director de la seva escola si podia rebre més castellà a classe, perquè avancés més. I la seva resposta va ser: “Ho sento, en això no li podem ajudar, perquè la llengua vehicular de l’escola és el català”. Aquí va començar la nostra lluita, la de la seva mare i la meva.
I això és el que tenim actualment a Catalunya: la Generalitat anteposa el seu model lingüístic al futur dels nens, ho he vist amb el meu fill. I, quan demanes una mica més de castellà, a tots els pares que hem aconseguit una sentència judicial favorable del 25%, l’assignatura troncal que es posa és matemàtiques. Això és tot.
En l’últim curs de l’ESO, el meu fill va tenir adaptacions metodològiques i curriculars. I ara, a la seva nova escola, ho fa tot en castellà i treu vuit i nous. Estic molt orgullós, és una passada. Són estudis diferents, però els fa sense necessitat d’adaptació, perquè li ho expliquen tot en la llengua que ell viu cada dia.
- L’ha sorprès la resposta de la Generalitat?
La resposta de la Generalitat confirma el que jo sabia: que la llengua vehicular als centres d’educació especial és el català. I que, en casos excepcionals, es pot fer alguna modificació o adaptacions específiques, en casos particulars. És a dir, he d’anar jo, com a pare i després, si volen, ells ho fan.
El cas del meu fill no és molt greu, però nens que tinguin problemes més grans, també es defensarien millor en la seva llengua materna. Si són castellanoparlants, però a la seva escola tot és en català, com ho fan?…
Sí, m’ha sorprès que la Generalitat reconegui el que hi ha. Quan et diuen això, tenim un problema.
- El matís de les "adaptacions específiques" que la Generalitat contempla en funció de com és l’alumnat no seria aplicable al seu fill?
És que el meu fill no anava a una escola d’educació especial, sinó a una d’ordinària. Sobre el paper, això queda molt bonic. Però després, t’ho has de creure. I jo no em crec que, segons el context, ho facin... Perquè, amb l’experiència i la lluita que he tingut, també podrien fer-ho a les escoles ordinàries.
Posem un exemple: quan venen nens de fora de Catalunya, o un fill de guàrdia civil, que amb nou o deu anyets ve a estudiar a Catalunya perquè han traslladat el pare, els fan anar a una aula d’acollida per aprendre l’idioma. I quant temps han d’estar-hi, per aprendre les nocions bàsiques?
- Com va afectar al seu fill amb necessitats especials haver d’aprendre en català?
Negativament. Li va afectar en el tema de les notes, com comentava abans. Ara que rep l’ensenyament en la seva llengua materna, treu unes qualificacions molt millors. Hauria avançat molt més en el passat tenint més assignatures en castellà. No dic totes, perquè cal saber català, però almenys un 50%. I ho puc demostrar ara.
- Vostè va denunciar fa gairebé una dècada el cas dels seus dos fills davant la justícia, i el TSJC li va concedir un 25% de castellà a tots dos… S’ha complert?
Sí. Però també hi va haver problemes. En la passada legislatura, quan Josep González Cambray era el conseller d’Educació, en sortir la sentència que obligava a impartir aquest mínim del 25% d’assignatures en castellà a tot el sistema educatiu, va demanar a les escoles que no les apliquessin.
En el meu cas, a l’escola Sant Jaume me la van continuar respectant. Però a l’institut Salvador Dalí [tots dos, del Prat], quan me’n vaig adonar, no. Llavors vaig parlar amb el director i li vaig advertir de les conseqüències penals que això podria tenir. I l’home va veure la llum.
Tanmateix, ja en l’últim curs en aquest centre, vaig preguntar al meu fill sobre les matemàtiques, i em va dir que ja no les feien en castellà, sinó la de plàstica i la de gimnàstica. Les matemàtiques tornaven a ser en català. Això també m’ho van intentar colar amb el meu altre fill, el que fa l’ESO.
Cada dos per tres intenten colar algun gol d’aquest tipus. Canviar matemàtiques per plàstica i, si el nen no diu res, ens traiem un anyet de donar les matemàtiques en castellà.
- És molt difícil d’aconseguir?
És un procés feixuc. I més quan canvies d’escola. O de Primària a l’ESO. Perquè s’ha de comunicar al nou centre que tens la sentència del 25% i, segons quina escola sigui, fa una reunió amb els pares per explicar-los que es donarà una altra assignatura en castellà. Llavors surt el típic pare que diu que no pot ser, que és un drama... i comença el sidral.
Recordo que, quan el meu fill anava al Sant Jaume, la primera vegada que es va demanar aplicar la sentència del 25%, el director del centre, que havia estat assessor de la Generalitat en matèria lingüística, va reunir els pares. I va dir que això era un drama, que no podia ser, que estudiarien la manera d’aplicar just el 25%, etcètera... En això, una cosa que no oblidaré mai, una mare va preguntar si, si el nen se n’anava, s’acabava el problema. Aquest és el nivell. I ja no et dic als grups de Whatsapp de l’escola. Els pares que et donaven suport, ho feien per darrere. Això li passa normalment a qui demanem una mica més d’espanyol a l’escola.
- Vostè va assistir a l’Eurocambra per donar el seu testimoni en la missió comunitària que, al desembre de 2023, va avaluar in situ la immersió a Catalunya. Com està aquest assumpte?
Hi vaig ser com a pare, dues vegades. L’AEB va posar una denúncia per la immersió i jo una altra, perquè no es respectaven els drets lingüístics dels meus fills, i vaig incloure el tema de les necessitats especials. Ho vaig fer pel meu compte, i segueix oberta.
L’Eurocambra fa recomanacions. I en el seu informe va demanar bilingüisme a les escoles, no la imposició d’una llengua sobre l’altra.
L’any passat hi vaig ser amb l’Ana Losada, presidenta de l’AEB, i vam tornar a declarar. I vam donar la nostra versió. Però el PSOE deia que no era veritat que aquí no hi hagués bilingüisme, o que no es respectessin els drets lingüístics i la llengua materna dels nens. I el que afirma la pròpia Comissió de Peticions de l’Eurocambra és que no s’estan respectant els drets dels nens castellanoparlants.
Quan la missió de l’Eurocambra va visitar Catalunya, al desembre de 2023, l’aleshores consellera d’Educació de la Generalitat, Anna Simó, va declarar que les nostres queixes no eren certes. Però, triant dues escoles a l’atzar, els eurodiputats ho van veure tot de primera mà. Llavors, aquí es va dir que la missió europea era de dretes, que estava manipulada... Però la realitat és la que és, i això no es pot ocultar.
A dia d’avui, no en sabem res més. Però això està aquí, reconegut per escrit a Europa. Encara que aquí, com que no els obliguen, fan el cas que fan. Ara, amb la resposta que m’ha donat la Generalitat, tenim una altra constància més.
- Per què creu que costa tant tenir escoles bilingües?
Hi ha polítics que defensen la immersió que porten els seus fills a escoles trilingües, de pagament. I els nostres fills no tenen el mateix dret? No veig que sigui un drama que estudiïn en dues o tres llengües.
Aquí hi ha un problema: la gent no reclama els seus drets lingüístics per por, por a represàlies. És cert que alguns venen i t’ho expliquen, pregunten què poden fer, i els indiques el camí a seguir. Però només alguns valents, per dir-ho d’alguna manera, ho fan. I dic valents perquè ja es veu el que t’hi trobaràs.
- Falta sensibilitat a la Generalitat amb els alumnes amb necessitats educatives especials?
Al 100%. I, a més, crec que viuen en un altre planeta, ja que no coneixen les necessitats reals de molts nens. Cal tenir més cor i humanitat, i atendre’ls. Al cap i a la fi, els nostres nens són el futur. I la Generalitat està aparcant el futur de molts nens, no només els que tenen necessitats educatives especials. Per exemple, els nens que venen de fora de Catalunya.
Els falta sensibilitat i viure en aquest planeta en el dia a dia, viure el que viu la ciutadania. Un polític ha d’anteposar les necessitats dels nens a altres coses. I si, en una escola d’educació especial, o en una d’ordinària, s’ha d’impartir una mica més de castellà, es dona. Després diuen que el català està en retrocés… però si aquest retrocés el causen ells mateixos! Per què no permeten una immersió en català, castellà i anglès? Si molts d’ells la fan amb els seus fills, serà bo, no? Si no, no ho farien. Això és falta de cor.
- Ha canviat res amb el nou Govern?
Què va. Un pensava que potser milloraria alguna cosa, però no hi ha hagut cap canvi. Amb el PSC, tot segueix igual que abans. El PSOE està en mans dels separatistes, ja s’ha vist amb totes les concessions que els donen. Llavors, com introduiran més espanyol a les escoles?
- Què s’hauria de fer amb la immersió?
No entenc, amb tots els anys que porto en aquest tema, com no es permet ni es vol que dues llengües que tenim i que ens enriqueixen, que són el català i el castellà, puguin conviure en harmonia als centres educatius públics de Catalunya. Què hi ha més enriquidor que poder estudiar ambdues?
Les escoles bilingües no s’han descobert ara, no són res nou, i funcionen. Només cal voluntat política.
Però aquí, l’Educació s’ha utilitzat per adoctrinar. Jo he vist llibres d’ESO en què es parla de “Països Catalans”, i a Geografia, limitar-se a parlar de Catalunya. Però què estan fent? Les escoles haurien d’estar lliures d’ideologia.
- És pessimista sobre el futur?
Veig difícil que això s’acabi, però no impossible. Lluitem per això, per tenir unes escoles bilingües. I qui diu que el que volem és eliminar el català, menteix.