Passa’t al mode estalvi
Xavier Salvador y una imagen de los presidentes del Gobierno y de la Generalitat, Pedro Sánchez y Salvador Illa
Zona Franca

Junqueras governa, Illa calla i Rufián cobra

"La dissolució de les Corts deixa Salvador Illa sense la condonació de 17.104 milions del FLA i sense nou model de finançament. El baró socialista més poderós d'Espanya calla, i a casa li mana un soci que no paga per manar"

Publicada

El 6 d'octubre el BOE va publicar el Reial decret 806/2026. Poc més d'una pàgina. Amb ella es dissolien les Corts, es convocaven eleccions per al 29 de novembre i s'anava pel desguàs mitja agenda de Salvador Illa, la que havia venut com a fruit de la seva línia directa amb Moncloa.

Convé mirar la lletra petita del que decau. Al desembre de 2025 el Govern va portar al Congrés el projecte de llei pel qual l'Estat assumia 83.252 milions de deute autonòmic. A Catalunya li tocaven 17.104, el 22% del que deu al FLA. Paper mullat.

El nou model de finançament ni tan sols va arribar a la Cambra. ERC calcula que l'avançament li costa a Catalunya 4.700 milions. És una xifra de part i cal agafar-la amb pinces, encara que al Palau ningú discuteix l'ordre de magnitud.

Per a un president autonòmic aquestes dues carpetes eren el balanç de la legislatura. Illa va arribar a la Generalitat amb un relat senzill: menys gesticulació, més gestió i un canal amb Madrid que portaria el que el procés mai va portar.

Sánchez li ha tret d'una plomada les dues peces que sostenien aquest relat. Ho ha fet pel seu calendari i per la seva supervivència, que és el que solen fer els presidents del Govern.

El que crida l'atenció és la reacció. Illa és avui el principal baró socialista d'Espanya i presideix la segona economia del país. Tenia pes de sobres per fer-se sentir. Ni una queixa. Ni un matís en públic.

L'home que podia demostrar que el PSC té veu pròpia a Ferraz s'ha comportat com un militant disciplinat davant el seu secretari general. La lleialtat té les seves virtuts. Quan surt tan barata, però, el líder deixa de calcular el que li costa.

Al PSC hi ha qui es consola amb allò que no hi ha mal que per bé no vingui. Una condonació aprovada en plena campanya hauria estat munició per al PP a Andalusia, València o Castella i Lleó, així que millor que dormi fins que passi el soroll. Té la seva lògica. Només que dona per fet que el PSOE seguirà governant.

La mitjana d'enquestes a 8 de novembre situa el PP al 30,8%, el PSOE al 26,2% i Vox al 19,5%. Si Feijóo suma, la condonació no torna i el finançament singular tampoc. Contra aquest consens demoscòpic només treballa l'alquimista Tezanos des del CIS.

Fins aquí, el que li ha fet Madrid. El que passa a la plaça de Sant Jaume té un altre autor.

El Govern dels peluixos, el del somriure institucional i la normalitat com a programa, viu atrapat pels 20 diputats d'ERC al Parlament. Només així s'entén que ningú hagi obert la negociació d'un nou pressupost, i que al Palau ningú tingui pressa. Un es pregunta a què dedica les tardes la consellera d'Economia, Alícia Romero.

Els primers comptes d'Illa van sortir cars. Al març ERC el va obligar a retirar el projecte, presentat sense tenir lligat el suport republicà. Al maig va arribar l'acord: 527 milions per reforçar la Hisenda catalana, compromisos sobre l'IRPF i un lloc en la governança dels aeroports. Junqueras va cobrar, i va cobrar en públic.

Tornar a aquesta finestreta amb el 29N al mig i les municipals de 2027 a la vista obligaria el líder republicà a retratar-se. Si signa, passa a ser soci estable del PSC. Si no signa, carrega amb el bloqueig. Al Govern han decidit estalviar-li el mal tràngol.

Motis per uns comptes nous en sobren. N'hi hauria prou amb la inflació. Un pressupost prorrogat congela les partides en euros d'un altre any, i cada punt d'IPC acaba sent una retallada que ningú vota ni signa. Ho paguen la sanitat, l'educació i la dependència, i no surt en cap titular.

Governar Catalunya amb un sol pressupost en tota la legislatura té a més un model conegut. Sánchez esgota el mandat sense haver presentat uns Pressupostos Generals de l'Estat ni el 2024, ni el 2025, ni el 2026. Pròrroga rere pròrroga, amb decrets per tapar forats. El bon ritme de l'economia ha dissimulat el que significa governar sense full de ruta. Si Illa copia el mètode, el valida. I ningú li garanteix que l'economia continuarà tapant.

George Tsebelis ho va explicar fa més de 20 anys amb la seva teoria dels jugadors amb veto: com més pesa qui pot bloquejar, menys es mou el sistema, i qui bloqueja no necessita governar per manar. Li basta amb que no surti res que no li convingui. ERC no té ni una conselleria. Tampoc li cal. Marca el perímetre del que el Govern pot fer i deixa a Illa el desgast i les fotos amb peluixos.

És a dir: el beat Junqueras governa per darrere sense donar la cara. Ha estat el més astut dels líders independentistes. Quan alguna cosa surt bé (una competència, una partida, un consorci d'inversions), ERC ho apunta com a conquesta. Quan surt malament, la culpa és del PSC per incomplir els acords d'investidura. Per a un soci extern, la jugada no té cost. I el líder republicà ja està discretament rehabilitat per a la política.

Res d'això eximeix Illa. Un president que renuncia a presentar pressupostos per no incomodar el seu soci ha renunciat a l'eina central del poder Executiu. La prudència té un límit i, passat aquest punt, s'anomena dependència. De Madrid i de Junqueras alhora.

Queda la ironia final. El 29-N no el rendibilitzarà Junqueras. Gabriel Rufián, que el 2023 ja va veure baixar els seus escons al Congrés de 13 a 7, encapçala la llista per Barcelona demanant un Govern del PSOE "sotmès" als sobiranistes. El votant d'esquerres molest amb Sánchez per l'avançament i amb Illa per la paràlisi troba en Rufián la papereta perfecta per castigar tots dos sense votar la dreta. Si guanya pes a Madrid, Junqueras pot tenir a casa un rival amb més vots que ell. Però això és una altra columna.

A Sánchez li va bastar una pàgina del BOE per deixar Illa sense balanç. A Junqueras li basta amb no signar-ne cap.