Encallats en una vaga poc general
"Els sindicats volien aturar el país contra tothom, excepte contra qui pot arreglar l'habitatge, i van aturar el trànsit. La demanda elèctrica va caure menys que en cap de les quatre vagues generals anteriors i els violents van tornar"
A les set del matí d’ahir, unes 400 persones tallaven l’AP-7 en ambdós sentits a l’alçada de Girona. D’altres feien el mateix a les rondes de Barcelona, a l’accés al port de Tarragona i en algun polígon de Lleida. Al migdia li va tocar a la Gran Via de Madrid. Milers de ciutadans van passar el matí aturats, com volien els convocants. Només que dins del cotxe i amb el motor engegat.
Volien aturar el país i, sent benèvols, només van aturar de debò el trànsit.
La resta ho explica el comptador de la llum, que no està afiliat a cap sindicat. A les sis de la tarda la demanda estava un 3,73% per sota del previst per Red Eléctrica. El 2002 va caure un 20,5%, el 2010 al voltant del 14% i al novembre de 2012 un 11,4%. Unai Sordo va assegurar que el dimecres s’assemblava més a un diumenge. Estrany diumenge, amb nou de cada deu treballadors de Renfe al seu lloc i les botigues del passeig de Gràcia atenent turistes.
Feia temps que una vaga general no portava un programa tan ambiciós. Baixada de preus per llei, lloguers indefinits, expropiació de pisos als fons. Els estudiants valencians van sortir directament contra el rendisme i el capital. Abolir el capitalisme un dimecres laborable té el seu mèrit, encara que sigui amb serveis mínims.
La llista de culpables era llarga. El PP, Vox i Junts, per tombar els decrets d’habitatge. Els fons. Els propietaris particulars. Zara, obsequiada amb bengales, que no hi ha mecenatge que li arregli la reputació. Faltava un nom, el del Govern que ocupa la Moncloa des de 2018. Els seus ministres van buidar l’agenda “per respecte a la convocatòria”.
A Catalunya, Salvador Illa, el Govern del qual té la competència real en matèria d’habitatge, va trobar “motius per a una vaga general”. El responsable del problema animant a protestar contra altres. El món a l’inrevés. Només el Sindicat de Llogateres va tenir la franquesa d’avisar que la vaga també anava contra el PSOE. Ningú a la Moncloa es va donar per al·ludit, que és una manera inequívoca de mirar cap a una altra banda.
Camil Ros, de la UGT, ho va admetre a primera hora. Es tractava d’influir en les eleccions del 29N. La Constitució empara la vaga per defensar els interessos dels treballadors, i el decret de 1977 que encara la regula considera il·legal la que obeeix a motius polítics. El Constitucional va deixar el 1981 una escletxa per a les protestes contra la política econòmica d’un Govern. Per aquesta escletxa s’hi va colar una vaga electoral, convocada a 18 dies de les urnes. Al dret de vaga li sobrava tanta lletra petita.
Els assalariats van fer un compte més simple. Un dia sense sou no baixa el lloguer. Pimec va calcular un 9% de seguiment i Cecot un 7,5%. A l’Institut Català de la Salut, els propis delegats sindicals ho deixaven en el 8%. La vaga va arrelar a la gran indústria, a Seat, al metal i als ports, on el comitè d’empresa encara mana. A la pime gairebé no es va notar. Al grup que edita aquest diari va rondar el 8%, per a qui vulgui una dada de primera mà.
Va ser una vaga de joves. Més del 80% dels universitaris catalans no va entrar a classe, segons el Govern. Per a tota una generació era la primera vaga general de la seva vida, i l’habitatge té un sex appeal que cap reforma laboral ha aconseguit mai.
Tenen raó d’estar furiosos. Paguen lloguers que es mengen el sou i senten parlar d’emancipació com d’un article de luxe. El que no sempre saben és cap a on apuntar. Molts van assenyalar els fons, els propietaris i l’oposició, i es van oblidar de qui porta vuit anys al Govern. L’economista nord-americà Mancur Olson explicava fa 60 anys que l’acció col·lectiva arrela quan sumar-s’hi surt barat. Un estudiant que no entra a classe no perd ni un euro. Un cambrer, sí.
L’habitatge s’arregla amb sòl, amb promoció pública, amb regles estables i amb una seguretat jurídica que animi a construir. Això es decideix en un Consell de Ministres, al Parlament i als ajuntaments. Mai en un piquet davant de Bershka ni amb violència o contenidors incendiats.
A la tarda, la Guàrdia Urbana va comptar 55.000 manifestants a Barcelona i els convocants 400.000. Els Mossos havien pronosticat més de 50.000 i aldarulls al final del recorregut, i van encertar en les dues coses.
Quan la marxa acabava, uns quants es van dedicar a trencar el que trobaven a mà, a l’estil dels saquejos del 24 d’octubre. Van ser els Mossos i altres manifestants qui els van plantar cara, i convé reconèixer-ho. Però poques coses allunyen més un veí d’una causa justa que veure destrossat el seu carrer en nom d’aquesta.
La xifra de la Guàrdia Urbana és la d’una Diada. La de setembre va reunir 45.000 persones i la de 2024 a 60.000, amb el procés en retirada i sense sindicats ni llogaters ni un Govern mirant amb simpatia. Va caldre ajuntar CCOO, UGT, la CGT, els estudiants i la crisi de l’habitatge per igualar un independentisme de capa caiguda. I la marxa sortia de franc, els assistents podien anar-hi després de fitxar.
David Broncano va avisar dimarts que dimecres no hi hauria La Revuelta “perquè hi ha vaga”. Aquella mateixa nit va admetre que el seu intent de dilluns de posar contra les cordes Santiago Abascal amb el seu activisme còmic havia estat un error. Fos per curiositat, per les rialles o per militància, va reunir tres milions d’espectadors, gairebé el doble que Sánchez a la cadena del davant. Ni ell ni els sindicats van treure aquesta gent del sofà quan costava un dia de sou. El share no és compromís.
L’assalariat que no va aturar tenia dues raons, i cap pesa més que l’altra. Una és la calculadora. L’altra, que l’espanyol Botejara comença a llegir més enllà del relat que es fabrica en alguns despatxos amb inventiva i demoscòpia a dojo. Se sap la seqüència de memòria. Desnonament televisat, decrets d’última hora, vaga a 18 dies de les urnes. Mira La Revuelta a la nit, riu amb el còmic activista que juga a periodista, i a vegades d’ell, i a les sis, les set o les vuit fitxa.
Els sindicats van voler aturar el país a 18 dies de les urnes i només ho van aconseguir unes hores a l’AP-7. La vaga d’ahir va ser poc general. L’habitatge, mentrestant, va continuar pujant sense retencions.
El primer balanç de la protesta el va donar el comptador de la llum. El d’una vaga amb tint electoral arribarà el 29N.
