'Salvar' l'AVE Madrid-Barcelona, l'últim 'servei' de Puente
"És millor allargar l'agonia d'un servei que ja va mig buit per por i confiar que la gent hi torni a pujar o és millor tallar per lo sa, aturar-ho tot uns mesos i recuperar la confiança de la ciutadania?"
Diu l'exministre Óscar Puente que es van malinterpretar les seves paraules. Que es van treure de context les seves declaracions sobre la possibilitat de tancar uns mesos la línia d'alta velocitat que uneix Madrid i Barcelona. Després de l'enrenou que ha muntat en tots els àmbits recula. I se'n va a casa abans del que ell volia, per molt que afirmi que tenia la decisió presa.
Tornant a les seves paraules polèmiques... no hi ha cap mala interpretació. Va dir el que va dir. “És una de les coses que estem valorant”, va assegurar sobre la suspensió de l'AVE. Potser el més “prudent” en l'escenari actual, després de l'accident d'Urda i els problemes que arrossega la xarxa ferroviària per manca de manteniment.
Ahir, però, es va desdir. A mitges. Va deixar caure que la decisió no estava presa (tampoc ho estava divendres, quan va deixar anar la bomba), i que la prioritat sempre és assegurar la mobilitat de la ciutadania (el mateix que va manifestar fa cinc dies). Però dimarts va ser menys taxatiu. Eren les seves últimes hores com a ministre i no volia deixar caps per lligar.
Sigui com sigui, la sola insinuació que podia suprimir l'alta velocitat durant mesos li va servir per desviar parcialment l'atenció uns dies. I per posar en alerta el seu soci a Catalunya, el Govern de Salvador Illa, que va mostrar la seva oposició frontal a tal suggeriment. Per primera vegada, la Generalitat del PSC plantava cara a la Moncloa del PSOE.
De totes maneres, Puente se'n va, però el debat roman, i l'haurà d'assumir qui vingui darrere (que presumiblement serà d'un altre color després del 29N, segons les enquestes i les sensacions). Amb totes les conseqüències.
Ara bé, més enllà de l'osadia de plantejar tan sols la desconnexió de les dues principals ciutats del país, arribat el moment cal valorar realment què és el millor. Perquè, després de dos accidents (encara que cap a l'AVE Madrid-Barcelona), qui s'atreveix a anar en tren?
Els passatgers van caure en picat a tot el país després del desastre d'Adamuz. No ja per l'accident en si, sinó per la sensació de deteriorament experimentada pels viatgers, confirmada per la tragèdia, i per les denúncies que van aflorar d'experts i treballadors. Què passarà ara?
Deien que un accident era cosa rara; que dos, eren altament improbables. Qui es fiarà de res? Ni anant a 40 quilòmetres per hora. El ferrocarril d'aquest país ha entrat a l'UCI, i necessitarà molt de temps per sortir de l'hospital.
Per això, en aquest escenari, és millor optar per la reforma mentre el servei funciona a mig gas, mig buit per por, i allargar l'agonia del tren o, per contra, és millor tallar per lo sa, aturar-ho tot uns mesos, arreglar i millorar el que calgui i recuperar la confiança de la ciutadania?
Cadascú farà els càlculs que consideri i valorarà els pros i els contres de cada mesura. Però la realitat és que, avui per avui, la gent té por de pujar a un tren. Els retards recurrents han passat a segon pla. Encara que tot està relacionat. Sí, Puente ha salvat l'AVE del tancament total com a últim servei, però i si aquest remei és pitjor que la malaltia?
