Óscar Puente, tocat i enfonsat
"La responsabilitat política no consisteix a assenyalar —com s'ha fet— l'últim treballador d'una cadena de decisions [...]; consisteix, precisament, a respondre per tot allò que hauria d'haver funcionat abans d'arribar a aquest treballador"
A menys d'un mes de les eleccions generals del pròxim 29 de novembre, les enquestes dibuixen un escenari especialment complicat per al Partit Socialista.
Els últims sondejos anticipen una derrota que podria resultar difícil de pair per a Pedro Sánchez. I, a aquestes alçades, potser l'última oportunitat que li queda al Govern per a recuperar una mínima part de la credibilitat perduda té nom i cognoms: Óscar Puente.
El ministre de Transports compareixerà aquest dimarts, 3 de novembre, davant la Diputació Permanent del Congrés dels Diputats. I potser l'únic que hauria d'anunciar en aquesta compareixença és la seva dimissió.
No perquè la seva marxa vagi a tornar la vida a les víctimes de les dues tragèdies ferroviàries que han sacsejat Espanya en menys d'un any, sinó perquè assumir responsabilitats polítiques hauria de ser el mínim exigible a qui dirigeix un ministeri del qual depèn la seguretat de milions de ciutadans.
L'hemeroteca, a més, resulta demolidora. El 17 de novembre de 2025, fa menys d'un any, Óscar Puente anunciava a bombo i plateret la seva intenció d'augmentar la velocitat dels trens entre Madrid i Barcelona fins als 350 quilòmetres per hora. La seva ambició era connectar les dues principals ciutats espanyoles en menys de dues hores.
Només dos mesos després, Espanya plorava les víctimes de l'accident d'Adamuz. I ara, quan encara no hem acabat d'assimilar aquella tragèdia, el país torna a estar de dol per l'accident d'Urda.
De prometre trens més ràpids a haver de donar explicacions per dues tragèdies ferroviàries. Tot en menys de 12 mesos.
Perquè, vist el que s'ha vist, la prioritat no hauria d'haver estat quant tardem a arribar al nostre destí, sinó si podíem confiar que hi arribaríem. I aquesta confiança, avui, està profundament danyada.
La responsabilitat política no consisteix a assenyalar —com s'ha fet— l'últim treballador d'una cadena de decisions i convertir-lo en el rostre d'un fracàs col·lectiu.
La responsabilitat política consisteix, precisament, a respondre per tot allò que hauria d'haver funcionat abans d'arribar a aquest treballador.
Puente ha de respondre pels controls, els protocols, el manteniment, les (no) inversions i els sistemes de seguretat que existeixen per a impedir que un error humà acabi convertint-se en una tragèdia i que no van funcionar a Urda.
Si les investigacions confirmen que van fallar diverses barreres de protecció, caldrà explicar com i per què.
Però, mentrestant, hi ha una pregunta que el ministre no pot esquivar: qui assumeix la responsabilitat política que els espanyols hagin perdut la confiança en un dels mitjans de transport que consideraven més segurs?
I és que ara, un any després de vendre'ns els trens a 350 quilòmetres per hora, es valora tancar la connexió Madrid-Barcelona durant dos anys.
Encara que el ministre va desvincular aquesta decisió d'eventuals problemes de seguretat, després d'Urda, és una afirmació difícil de creure i que només resta més credibilitat a un Govern que està tocat i enfonsat.
I mentre s'esforcen a vendre que amb ells s'ha batut un rècord d'obres i inversions a la xarxa ferroviària, la realitat és que, segons diversos informes sectorials, mentre Espanya destina al voltant dels 5.000 milions d'euros anuals al sector ferroviari, potències europees comparables multipliquen aquesta xifra: França supera els 12.000 milions d'euros i Alemanya ronda els 12.700 milions anuals.
Així que, a la vista de les dues tragèdies d'aquest any, els espanyols no necessitem arribar de Barcelona a Madrid en menys de dues hores i viceversa. Necessitem tenir la certesa que hi arribarem.
