El caos cotitza en campanya
"D'aquí al 29 de novembre uns oferiran més antiavalots i altres més subsidis. El que ningú oferirà és una cosa més antiga i bastant menys rendible: que cadascú respongui del que és seu"
Barcelona va tenir dissabte la seva ràplica de París i Milà: aparadors rebentats, una marea de menors a comissaria i la precampanya electoral incendiada abans d'hora. A cinc setmanes de les urnes, els partits han trigat menys a explotar la nit que la policia catalana a desallotjar la plaça.
Al maig de 2011 la plaça de Catalunya va ser una acampada. Milers de joves hi van dormir durant setmanes amb pancartes contra els bancs i una pregunta incòmoda sobre qui els representava. El 27 de maig l'aleshores conseller Felip Puig va ordenar desallotjar-la a cops de porra i la imatge va fer la volta al món. Quinze anys després hi ha una altra acampada a la mateixa plaça, aquesta vegada per l'habitatge. Dissabte, a les sis de la tarda, hi van arribar altres joves. No portaven pancartes.
Convé mirar el balanç que els Mossos van difondre ahir al matí: 128 detinguts, 73 d'ells menors. Quinze agents ferits, quatre de greus. Vint-i-tres comerços vandalitzats i 33 focs que van haver d'apagar els Bombers de la Generalitat. Unes 500 persones convocades per xarxes “contra el sistema”, vestides de negre i amb l'estètica del moviment estudiantil que fa setmanes que és als carrers de França.
Contra el sistema, deien. Entre les portes que van forçar hi havia la d'una botiga de tecnologia. Curiosa revolta la que s'emporta a casa el producte estrella d'allò que diu combatre.
La consellera Núria Parlon i l'alcalde Jaume Collboni van desvincular els fets de l'acampada per l'habitatge i van parlar de violència gratuïta. Tenien raó. Ningú reclama un lloguer assequible amb la caixa d'un mòbil sota el braç.
La Rosa de Foc té memòria de nits així, encara que no d'aquesta mena. Al juliol de 1909 Barcelona va cremar convents contra una lleva de reservistes per la guerra del Marroc. Hi va haver causa, hi va haver ideologia i hi va haver morts. Dissabte van cremar contenidors contra res en particular. I aquesta vegada la ciutat arriba tard a una seqüència que no ha escrit ella.
El 17 d'octubre França va viure una jornada contra la carestia que va acabar amb més de 2.000 detinguts i més de 600 policies, gendarmes i bombers ferits. Només a París hi va haver 855 arrestos, rècord segons la prefectura. Aquell mateix cap de setmana Milà va cremar dos dies seguits davant el Duomo, amb uns 200 detinguts, la majoria menors, i rèpliques a Torí i Bolonya. La presidenta del Govern italià, Giorgia Meloni, ho va liquidar amb una frase que podria signar el mateix Collboni: manifestar-se és un dret i devastar les ciutats no ho és.
Les tres nits comparteixen patró. Una protesta amb causa, una convocatòria a xarxes, adolescents que converteixen la causa en coartada i l'aparador en botí. La causa existeix. Set de cada deu francesos donaven suport a la mobilització del 17 d'octubre, i el preu de la vida no se l'ha inventat TikTok. El saqueig, en canvi, no es dedueix de cap nòmina.
Hannah Arendt va escriure el 1970, a Sobre la violència, que poder i violència són oposats. La violència apareix quan el poder es descompon, i pot destruir-lo, però és incapaç de crear res. La nit de dissabte no diu gran cosa de la força dels qui trencaven vidres. Diu força de la debilitat dels qui haurien d'haver canalitzat aquell malestar. I diu molt, també, de uns pares que a les onze de la nit no sabien on eren els seus fills de quinze anys.
El previsible va arribar a les deu i vint. Vox va escriure que Pedro Sánchez “ha portat el caos i la violència que regna a França i Itàlia” i ho va rematar amb un eslògan: “O Vox o caos”. Mitja hora després Feijóo va apel·lar a la convivència i va demanar un canvi que nasqués a les urnes. En aquesta precampanya ja havia advertit a okupes i delinqüents que amb el PP tindrien cura.
El diagnòstic de Vox conté una veritat incòmoda: la impunitat contagia, i París, Milà i Barcelona coincideixen que la policia va arribar tard i els jutges arribaran amb més retard encara. El que no resisteix una anàlisi elemental és l'autoria.
El caos de França no el va portar Sánchez, llevat que també manés a l'Elisi. I al Palazzo Chigi governa des de 2022 Meloni, aliada natural d'Abascal. Si amb la dreta dura al poder hi ha saquejos davant el Duomo, la tesi que l'ordre depèn de qui ocupi la Moncloa queda força malmesa.
Res d'això eximeix el Govern. Sánchez va dissoldre les Corts el 5 d'octubre després de perdre al Congrés les seves mesures d'habitatge i va convocar per al 29 de novembre amb un discurs contra les elits i contra la “onada ultadretana”. És a dir, el president també ha convertit la por en programa, només que la seva por té una altra cara. Vox necessita la barricada per vendre ordre, i al PSOE li va de perles un Vox crescut per vendre dic. S'alimenten del mateix incendi.
La campanya oficial comença el 13 de novembre. Cap partit guanyarà un vot explicant que 73 menors detinguts en una nit són, abans que un assumpte de ministeris, un problema de famílies, d'escoles i d'unes xarxes que convoquen un saqueig amb la mateixa facilitat que un concert. Aquest diagnòstic no cap en un tuit i no assenyala cap culpable votable.
Aquí viu la reflexió moral que el nostre temps esquiva. Hem acceptat que el malestar sempre és col·lectiu i la culpa sempre aliena. Al noi que saqueja l'absol el sistema, que sempre té la culpa. Al polític que ho aprofita, el redimeix la polarització. I el votant que es deixa espantar sempre tindrà a mà un bulo per explicar la seva papereta. Arendt va anomenar això el domini de ningú i va avisar que era la forma més tirànica de totes, perquè no deixa ningú a qui demanar comptes.
D'aquí al 29 de novembre uns oferiran més antiavalots i altres més subsidis. El que ningú oferirà és una cosa més antiga i bastant menys rendible: que cadascú respongui del que és seu. El pare que no va trucar a les onze. L'institut que ho va veure venir. La plataforma que va difondre la convocatòria. El candidat que va convertir els vidres trencats en eslògan.
El 2011 els joves de la plaça de Catalunya preguntaven qui els representava. Els de dissabte no preguntaven res. Els que aspiren a representar-los ja han contestat per ells.
