'La France en flames'
"Sí que hi ha milers de ciutadans que han sortit pacíficament als carrers per reivindicar unes condicions de vida millors. Però, com tantes altres vegades, el seu missatge ha acabat completament eclipsat"
Davant l'evidència del que ha passat aquest cap de setmana, és innegable que França travessa una situació especialment delicada. El que va començar com una onada de protestes contra l'encariment de la vida ha derivat, en algunes ciutats, en autèntiques batalles campals.
De nou, perquè no és la primera vegada, s'han registrat saquejos, incendis, atacs a edificis públics i agressions contra les forces de seguretat, que han portat el Govern francès a recórrer a mesures extraordinàries, entre elles els toques de queda parcials —que, tot i que no crec que siguin la solució, ja han estat anunciats—.
I és precisament en aquest escenari on trobem una de les majors injustícies. I és que Pierre Jean —nom fictici amb què podríem identificar qualsevol treballador francès que regenta un petit negoci a Limoges— no té la culpa de res.
I, tot i així, no només té el negoci destrossat, sinó que, a més, s'haurà d'afanyar per tornar a casa abans que entri en vigor el toc de queda. No fos cas que el sorprengués comprant el pa a qualsevol boulangerie.
Encara que, ben pensat, els propietaris de la boulangerie, si encara la tenen dreta, també hauran d'abaixar la persiana.
Però més enllà de les imatges de violència salvatge que ocupen les portades dels diaris d'arreu del planeta, sí que hi ha milers de ciutadans que han sortit pacíficament als carrers per reivindicar unes condicions de vida millors. Però, com tantes altres vegades, el seu missatge ha acabat completament eclipsat.
El curiós és que, de vegades, ni tan sols els propis manifestants pacífics semblen advertir que aquells que hi van encaputxats els estan prenent el discurs.
Alguns fins i tot arriben a justificar les seves actuacions sense adonar-se que les seves reivindicacions han quedat relegades a un segon pla per aquells que semblen entendre les manifestacions com una oportunitat per delinquir.
Perquè em costa horrors creure que qui encén foc a un edifici públic històric, saqueja un comerç local o llança llambordes contra un policia estigui pensant realment a millorar les condicions de vida dels seus conciutadans. Això té un altre nom: violència gratuïta.
A això s'hi suma la possible instrumentalització de joves vulnerables —i d'altres amb moltes ganes de xivarri— perquè facin la feina bruta de determinats grups anarquistes i antisistema, més interessats a agitar els carrers que a assumir personalment les conseqüències.
Una cosa que ja vam veure a les manifestacions de 2021 a Barcelona després de la detenció de Pablo Hásel, quan grups radicals van encoratjar una escalada de violència que va acabar amb nombrosos destrossos i saquejos al centre de la ciutat.
El resultat? Passeig de Gràcia destrossat i saquejat. (Spoiler: destrossar la Tommy Hilfiger no va fer que Pablo Hásel sortís en llibertat).
Aleshores, arribats a aquest punt, el que molts es pregunten aquests dies és: estem preparats a Espanya si arriben aldarulls com els de França?
Per descomptat, ningú desitja arribar a un escenari així, però arribat el moment, la resposta és afirmativa: sí que estem policialment preparats, encara que amb matisos.
Una cosa és la preparació dels nostres agents i una altra de ben diferent els mitjans de què disposen. I és que, tot i que alguns sectors polítics semblin ignorar-ho, l'actuació policial a Espanya està sotmesa a un estricte marc normatiu i a mecanismes de control.
A més, no comptem exactament amb les mateixes eines ni amb la mateixa doctrina operativa que altres països europeus per respondre davant episodis de violència extrema.
Les Unitats d'Intervenció Policial de la Policia Nacional, la Brigada Mòbil dels Mossos d'Esquadra o les unitats especialitzades de l'Ertzaintza disposen de formació, experiència i capacitat operativa.
Ho hem vist durant el procés, a Ceuta o als aldarulls de Ferraz. Episodis que van demostrar fins a quin punt pot tensar-se l'ordre públic i les dificultats que comporta contenir grups violents en entorns urbans.
Ara bé, no hem de confondre la preparació dels nostres policies amb les eines que se'ls permet utilitzar. El model francès disposa de determinats mitjans antidisturbis més contundents i d'un repertori d'intervenció diferent de l'espanyol.
I, tot i així, França ha demostrat que fins i tot un Estat amb cossos policials experimentats i mitjans d'intervenció importants pot veure's desbordat.
