Cada viatge és una proclamació
“Pujol visitava països per construir un relat de nació, d'estadista sense Estat; Illa viatja amb la fulla de càlcul per atreure inversions, vols i negocis. Dues diplomàcies diferents, la de l'ésser i la del tenir”
Viatjar mai no ha estat, en política, un mer trajecte geogràfic. Els destins que tria un president són, en realitat, un manifest: revelen les seves obsessions, les seves aliances i el relat que vol projectar de si mateix davant el món.
En l'acció exterior de la Generalitat de Catalunya, cada fotografia oficial, cada comitiva empresarial i cada escala d'avió han funcionat sempre com una declaració d'intencions.
Ve a tomb aquesta reflexió perquè el president Salvador Illa volta aquests dies per Vietnam —el país que encara aixeca estàtues a Ho Chi Minh— no a la recerca de reconeixement polític, sinó de cadenes de subministrament i rutes aèries directes.
La ironia té la seva gràcia: és al bressol del comunisme asiàtic on la Catalunya del segle XXI va a buscar els fruits del capitalisme més pragmàtic.
Comparar les agendes internacionals de dos presidents separats per quatre dècades —Jordi Pujol i Salvador Illa— és mirar-se dos arquetips de poder radicalment diferents.
No només s'observen dos estils de govern: es llegeixen dues comprensions oposades sobre el paper de Catalunya al tauler global, dues filosofies que podrien enunciar-se gairebé com dos credos.
Durant més de dues dècades (1980–2003), Pujol va concebre la política exterior com una eina de construcció nacional. Eren els anys del postfranquisme, quan la democràcia espanyola encara s'assentava sobre fonaments frescos i la prioritat era clara: situar Catalunya al mapa de les democràcies occidentals abans que aquest mapa es dibuixés definitivament sense ella.
Pujol es va inventar un paper que no existia en cap protocol: estadista sense Estat. Cercava interlocució directa amb líders com George Bush, François Mitterrand o Helmut Kohl, i projectava una diplomàcia de forta càrrega simbòlica on el gest valia tant com el contracte.
![El presidente de la Generalitat, Salvador Illa, observa una maqueta de un avión de China Western con el vicepresidente ejecutivo de la compañía asiática](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/559661.jpg?p=w:320\/h:240&h=dygZsdCu"])
En aquells anys Catalunya no s'havia de presentar únicament com un motor econòmic del sud d'Europa —impulsant xarxes com els Quatre Motors per a Europa juntament amb Baviera o Llombardia—, sinó com una nació amb personalitat històrica pròpia, capaç d'operar en un subtil (i a vegades no tan subtil) pols amb la diplomàcia de l'Estat espanyol. Era la política com a identitat: cada viatge era, també, una proclamació.
I aquells viatges de la cort pujolista van portar fruits tangibles. D'aquelles missions empresarials van aterrar a sòl català Sony, Panasonic, Sanyo, Samsung, Nissan i tantes altres multinacionals que van trobar a Catalunya la porta sud d'Europa. El relat i el resultat anaven de la mà.
Quaranta anys després, l'escenari respon a un paradigma completament diferent. Davant la projecció identitària, la gestió; davant la diplomàcia de país, la diplomàcia econòmica pura; davant el símbol, la mètrica.
L'acció exterior de l'actual president està definida per la idea de la «normalització institucional» i per una coordinació estreta amb el Ministeri d'Afers Exteriors i el cos diplomàtic espanyol. El pols amb Madrid ha estat substituït per l'abraçada amb Madrid.
![La consellera de Educación de la Generalitat, Esther Niubó, interviene durante una sesión de control al Govern, en el Parlament de Cataluña](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/553971.jpg?p=w:320\/h:240&h=wUM6Uc2_"])
Aquest gir filosòfic es llegeix amb nitidesa al mapa. Si en l'era pujolista el centre de gravetat descansava a les capitals europees, Washington i Llatinoamèrica, la brúixola d'Illa apunta marcadament cap a Àsia i els grans hubs tecnològics.
Les seves recents gires per Japó, Corea del Sud, la Xina i ara Vietnam responen a l'anomenada Estratègia Àsia: reunions que no busquen el reconeixement polític tradicional, sinó l'atracció d'inversions tecnològiques, l'assentament de cadenes industrials i —detall revelador de les prioritats— la captació de rutes aèries directes per a l'aeroport de Barcelona. La diplomàcia com a logística.
Passar de l'era Pujol a l'era Illa és, en definitiva, passar del relat simbòlic a la mètrica de resultats. De l'estadista que es preguntava qui som davant el món al gestor que calcula quines inversions i infraestructures podem portar a casa. De la diplomàcia de l'ésser a la diplomàcia del tenir. De la petjada històrica a la fulla de càlcul.
Són dues formes legítimes —i no necessàriament excloents— d'entendre la projecció exterior. Pujol va construir un relat tan poderós que a vegades es confonia amb la narrativa i perdia de vista la fulla de càlcul. Illa construeix una fulla de càlcul que a vegades sembla òrfena de relat.
![Salvador Illa, presidente de la Generalitat, comparece durante su visita a la planta de Relats en Da Nang (Vietnam)](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/559905.jpg?p=w:320\/h:240&h=JF4Th5Eg"])
Potser el veritable repte de la política exterior catalana del segle XXI sigui aprendre a fer, d'una vegada, les dues coses alhora. Perquè les nacions (nacionalitats o com vostès vulguin) que perduren al món no són ni les que només expliquen històries ni les que només signen contractes. Són les que saben quan toca una cosa i quan toca l'altra.
Descanseu si podeu, carregueu les bateries i ens llegim al setembre.
