Els carrers es sacsegen els complexos i el sectarisme de les institucions. Catalunya va sortir massivament la matinada de dilluns a celebrar la segona estrella. Víctors, clàxons, samarretes de la Roja i banderes d'Espanya van inundar vies i places de la comunitat. Com el 2010.

Tanmateix, la Catalunya institucional s'oblida dels èxits esportius d'Espanya. Almenys aquesta vegada el president va felicitar els campions. No es recorda res igual. Però, més enllà d'això, celebrar Espanya sembla una traïdoria. Un detall ho suggereix.

La consecució del primer Mundial, el de Sud-àfrica, va animar nombrosos pobles i viles d'arreu del país a dedicar carrers, places, rotondes i estàtues a un o a tots els protagonistes d'aquella gesta. Encara avui proliferen en honor a aquells campions.

Els reconeixements al conjunt d'aquella selecció es troben en el nomenclàtor de Villamayor de Calatrava (Ciudad Real, Castella-la Manxa), Aljarafe (Sevilla, Andalusia), Viator (Almeria, Andalusia), Boadilla del Monte (Madrid) i Saragossa (Aragó).

Però també hi ha vies i places dedicades a l'aleshores entrenador, Vicente del Bosque, així com als futbolistes Iker Casillas, Andrés Iniesta, David Villa i Juan Mata, per citar-ne alguns. Es troben en diferents comunitats... i no és Catalunya una d'elles.

Crida l'atenció, entre altres motius perquè el gruix d'aquell grup el formaven catalans (Valdés, Piqué, Puyol, Capdevila, Xavi, Cesc i Busquets) o jugadors del Barça (els esmentats, menys Capdevila i Cesc, però amb els afegits de Pedro i Iniesta).

Acaso Catalunya no va vibrar amb aquell triomf? És evident que sí. És rellevant o necessari dedicar un carrer a un futbolista? Potser no. Però aquest buit tindria certa coherència si no existissin a Catalunya vies amb noms com Cruyff, Samitier o Ricardo Zamora.

Per contra, mentre s'ha intentat silenciar els èxits col·lectius, que uneixen més que divideixen, Catalunya s'ha omplert de places de l'1-O des d'aquella nefasta data del 2017. N'hi ha que realment viuen una interessada realitat paral·lela i aliena al sentir majoritari.

De totes maneres, cert és que aquella Espanya campiona va aconseguir tocar el cel en el moment més convuls a Catalunya. La situació avui és molt diferent. Veurem alguna plaça de la Selecció espanyola 2026 en algun poble català? El temps ho dirà.