Ho deia l'anunci del torró. Dijous passat, Jordi Turull va alçar una copa de cava davant la direcció de Junts per celebrar l'aval europeu a l'amnistia i va prometre que el proper brindis el faria el president en persona, al carrer Mallorca de Barcelona. Treballen amb la hipòtesi que el seu líder fugit de la justícia espanyola pugui assistir a la missa del gall a la seva Girona natal.

Turull va pronunciar aquestes paraules amb la convicció que dona el cava, que és diferent de la que dona la política. Carles Puigdemont es va sumar a la reunió per videoconferència —com fa anys que fa— i després, lluny d'anunciar el seu retorn, es va encarregar de refredar-lo. Nou anys després de l'1-O, la tornada és encara la promesa que sosté Junts quan ja no en queda gran cosa més.

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha donat el seu aval a la major part de la llei d'amnistia. És el que Junts ha celebrat com "una derrota evident de l'Estat". La victòria, però, és més fotogènica que pràctica. El Tribunal Suprem, amb la seva provada capacitat per a l'enginyeria jurídica, continua sent una variable independent.

Des de les files independentistes admeten, sense massa escarafalls, que “ningú no pot impedir-ho”. I això, en romanç paladí, significa que Puigdemont podria aterrar a l'aeroport del Prat amb totes les garanties legals sobre el paper i trobar-se amb una sorpresa signada per la Sala Penal. L'anàlisi sintàctica d'un adverbi ja ha servit abans per guanyar mesos.

La pregunta real no és només quan torna Puigdemont, sinó qui ho administra des de la Moncloa. Perquè Pedro Sánchez té el botó electoral al calaix i el retorn de l'expresident li ofereix una narrativa temptadora: missió complerta, ho vaig prometre i ho he fet.

El problema rau en el revers d'aquesta narrativa. En la darrera campanya electoral, Sánchez es va oposar frontalment a l'amnistia per als líders del cop d'estat del 2017. Després la va impulsar amb alambinats pactes parlamentaris que li convenien per governar. Explicar aquesta contradicció a l'electorat que llavors el va creure no és un tràmit menor, per molt que el cicle de les notícies tendeixi a erosionar la memòria col·lectiva.

Mentrestant, Oriol Junqueras treballa el seu propi relat amb més discreció i no menys ambició. La seva compareixença després de la sentència europea, envoltat de la direcció i càrrecs d'ERC, pretenia transmetre la imatge d'un líder present, sòlid i en funcions, davant d'un Puigdemont que fa anys que és més icona que dirigent.

Sovint oblidem que l'amnistia també allibera Junqueras de les conseqüències penals pendents, i el líder d'ERC sap que la política real —vicepresidències, conselleries, pressupostos— es juga a Barcelona, no a Waterloo. És força més factible que Junqueras s'assegui en un executiu català presidit per Salvador Illa que la possibilitat que Puigdemont recuperi algun càrrec públic d'entitat.

Junts ho sap i per això necessita tota l'èpica del retorn: l'efecte mediàtic, el fervor de la militància i la sensació de victòria. Les enquestes li auguren una caiguda sostinguda davant Aliança Catalana i ERC, i l'hemorràgia interna ja no és només un rumor: militants i càrrecs locals migren cap a AC a un ritme dessagnant que les seus del partit ja no poden dissimular.

L'expresident tindrà la seva gira triomfal, dos o tres mesos de recorregut martirològic per una Catalunya identitària disposada a l'aplaudiment fàcil. Pot ser que arribi a fer campanya per a les eleccions municipals del maig del 27. El que no té assegurat és que, quan l'efecte es dilueixi —i es diluirà ràpid—, quedi estructura política suficient per sostenir el que vingui després.

El torró té el mateix gust cada any. La política, poques vegades.