Adéu, Mireia
"La seva història no parla només d'una tragèdia personal i familiar [...], hi ha pacients que es queden pel camí. Famílies que s'esgoten. Metges que arriben fins on poden. I un sistema que, tot i intentar-ho, no sempre hi arriba a temps"
Quan trucava, feia temps que ja no li agafàvem el telèfon. Feia massa temps que ja no era ella. Els fantasmes que habitaven al seu cap havien començat a decidir per ella feia molts anys. Alguna cosa va quedar atrapada en algun racó de la seva memòria i mai —o gairebé mai— va voler acceptar l'ajuda que se li oferia.
En els últims mesos, la situació havia empitjorat. Delirava. Desconfiava de qui sempre havia estat al seu costat. Amenaçava les mateixes persones que feia anys que intentaven sostenir-la. Només a estones reconeixia que era una pacient psiquiàtrica. Només quan els seus propis fantasmes li ho permetien.
Tot va començar fa gairebé tres dècades, quan li van diagnosticar una malaltia neurodegenerativa. Era jove. Tenia tota la vida per davant. I, de sobte, va perdre l'audició.
Mai va acabar d'acceptar aquell cop. A partir de llavors va començar una espiral de medicació, consum de drogues, desaparicions, recaigudes i llargs períodes lluny de qui l'estimava.
Aquell còctel devastador no només va accelerar el deteriorament d'una malaltia ja de per si cruel. També va aplanar el camí per a una cosa que arribaria després: un trastorn mental que va anar apagant a poc a poc la Mireia que tots coneixíem.
Mirant-ho ara, amb la perspectiva que sempre arriba massa tard, la seva història també és la demostració que el sistema no sempre aconsegueix salvar tothom.
Hi va haver metges. Hi va haver revisions. Hi va haver tractaments. Hi va haver seguiment. Durant anys va conviure amb consultes, especialistes i controls periòdics. Probablement eren l'única manera d'intentar mantenir un cert equilibri.
I, tanmateix, no va ser suficient.
No estava ingressada. Vivia a Vic (Barcelona) amb el seu marit. Potser els professionals van considerar que no necessitava un recurs residencial. Potser ella mateixa va fer impossible qualsevol intervenció més intensa. Potser totes dues coses. No ho sé. Tampoc sé si aquest desenllaç s'hauria pogut evitar. Ningú pot respondre amb certesa a aquesta pregunta.
El que sí que sé és que el seu cas era extraordinàriament complex. Massa patologies convivint en un mateix cos. Massa anys de lluita.
La seva ment ja gairebé no habitava el present. D'alguna manera, s'havia quedat aturada en aquella vida anterior al diagnòstic. Els 27 anys que van venir després van estar plens d'ombres, recaigudes i una batalla constant contra ella mateixa.
Per això em costa saber qui va prendre realment la decisió del passat divendres. Si van ser els fantasmes que l'acompanyaven des de feia anys o si, durant un instant fugaç de lucidesa, va ser ella.
Ara els fantasmes han deixat de fer soroll. I ella, per fi, podrà descansar.
Però la seva mort deixa preguntes incòmodes. Em pregunto quantes Mireies hi ha avui a Catalunya. Quantes a Espanya. Quantes persones amb trastorns mentals greus sobreviuen en un limb entre la malaltia, la manca de consciència sobre el seu estat i uns recursos que, per més esforços que facin els professionals, són necessàriament limitats.
Perquè la història de la Mireia no parla només d'una tragèdia personal i familiar. També ens enfronta a una realitat que preferim no mirar: hi ha pacients que es queden pel camí. Famílies que s'esgoten. Metges que arriben fins on poden. I un sistema que, tot i intentar-ho, no sempre hi arriba a temps.
Potser la lliçó més dolorosa de totes sigui aquesta: no sempre podem salvar aquells que més estimem.
