President Illa, faci's un nus
"Els mestres volen més diners. Qualsevol empleat públic que hagi suportat els ajustos de l'última dècada té legitimació per parlar de sous. Aquesta part de la reivindicació és fundada, i convé dir-ho sense matisos: mereixen discutir el seu salari"
El Papa Lleó XIV recala a Espanya amb una crida contra la polarització. Els empresaris catalans es passegen per les jornades del Cercle d'Economia sense saber encara si estimen més el pare que la mare —i això que tots són uns possibilistes de dretes—, desfullant la margarida de la governabilitat del país. I, en paral·lel, Salvador Illa té els docents entestats a amargar-li l'aparador: protestes que coincideixen, no pas per atzar, amb el moment en què el món mira Barcelona.
Convé recordar un fet que s'oblida en el soroll. L'acord estava signat. El van acceptar primer els sindicats de classe i després els majoritaris. Només la CGT es va despenjar. No hi ha, per tant, una negociació trencada: hi ha un pacte tancat que les bases han rebentat des de baix.
Aquí hi ha el problema de fons. Els sindicats van escalfar les seves bases com a tàctica de pressió i ara no les poden contenir. Van signar el que la seva pròpia gent no acata. Sigui per càlcul o per incompetència, el resultat és el mateix: Illa té al davant un interlocutor que no garanteix el compliment del que rubricava. I aquesta és la pregunta que el Govern s'ha de fer. Per què cedir davant qui no controla els seus?
Van doblegar el braç a un Executiu que no vol problemes, més entestat a gestionar que a fer política. Van veure Illa i el seu Govern febles, van veure el moment, i es van venir amunt. La lectura és elemental, i no cal atribuir intencions a ningú per entendre-la: pressionar sobre el focus mediàtic global funciona. L'aparador és la palanca, el tractor.
Els mestres volen més diners. Com els bombers, les infermeres, els metges, els policies locals, els Mossos d'Esquadra o els agents forestals. Qualsevol empleat públic que hagi suportat els ajustos de l'última dècada té legitimació per parlar de sous. Aquesta part de la reivindicació és fundada, i convé dir-ho sense matisos: mereixen discutir el seu salari.
L'inacceptable no és el què. És el com. Es trenca un pacte signat i s'escull el pitjor moment per fer-ho.
I, de passada, estaria bé que uns sindicats tan actius a demanar diners ho fossin també a parlar de l'absentisme, del compromís i de les obligacions que comporta una feina pagada per tothom.
S'aferren a les ràtios i a les excepcionalitats de l'ensenyament, però pocs recorden que qui avui decideix va estudiar en condicions pitjors, que van travessar l'EGB de l'època amb cinquanta alumnes per aula, sense instal·lacions esportives decents, sense laboratoris, sense biblioteques i, per descomptat, sense saber què era l'aire condicionat.
Progresar en la feina està bé. També progressar en el que es retorna a la societat a la qual es serveix. D'això, ni rastre en la reivindicació.
Per això el que està en joc no són els docents. És el que ve darrere. Si les protestes d'aquesta setmana reobren la negociació per salvar la foto, la lliçó quedarà apresa per tothom: pressiona en el pitjor moment, desborda el teu propi sindicat i el Govern pagarà. No hi haurà col·lectiu públic —Mossos, sanitaris, bombers— que no prengui nota. Cap acord signat tornarà a valer. La concessió no compra pau: compra la següent vaga.
No es tracta de negar a ningú el que mereix. Es tracta de no premiar la deslleialtat al que s'ha pactat, perquè aquesta factura la paguem tots després.
Al president i al seu equip els convindria recordar la sentència de Franklin D. Roosevelt: "Quan arribis al final de la teva corda, fes un nus i aguanta't". Perquè quan els acords deixen d'obligar a qui els signa, deixen de servir per a tothom.
És important que el facin ben fort. I és fonamental que els mestres enfadats, i les famílies que suporten les seves protestes, ho coneguin amb anticipació i claredat.
