La qüestió de la immigració és tema de debat públic i privat des de fa anys a Catalunya, com si el problema fos exclusivament migratori. Cras error.

És cert que aquest creixement s'ha gestionat de la pitjor de les maneres i que això, unit a l'empobriment generalitzat, ha provocat cert sentiment de rebuig.

Cal recordar com l'increment poblacional s'ha sustentat durant dècades en un pla migratori sorgit de ments nacionalistes, fins que se'n va anar de mare.

D'aquí van sorgir discussions com el repartiment de les ajudes socials i veus d'alerta sobre seguretat, ben aprofitades per alguns partits.

Però ara l'escenari ha de ser un altre. La immigració ja és aquí, és abundant i no hi ha marxa enrere, per la qual cosa cal reenfocar la qüestió. Com pot sumar?

Això és precisament el que han fet dues anàlisis recents, l'Informe Fènix i el del CTESC, tots dos centrats en l'economia catalana amb un ull posat en la immigració.

Són dos textos aparentment enfrontats en les seves conclusions. Tanmateix, acaben descrivint exactament la mateixa anomalia des d'angles diferents.

A grans trets, el primer sosté que el creixement dels darrers 25 anys s'ha sustentat en una disponibilitat il·limitada de mà d'obra barata i poc qualificada.

El resultat? Una erosió continuada de la productivitat que ja ens situa per sota de la mitjana de la Unió Europea.

Per contra, l'anàlisi del CTESC aporta una dada no menys rellevant: la meitat dels immigrants amb estudis universitaris estan sobrequalificats per a la feina que exerceixen.

La contradicció, per tant, és només un miratge. El problema de fons avui ja no és únicament qui arriba, sinó quina economia troba quan aterra aquí.

En el camí del creixement, Catalunya ha consolidat un model excessivament recolzat en el turisme massiu, els serveis de baix valor afegit i els salaris continguts.

D'aquí neix una paradoxa: importem treballadors formats per acabar condemnant-los a feines que no aprofiten la seva capacitat. (També passa entre autòctons).

Que un enginyer estranger acabi encadenant contractes de repartidor o servint taules per l'exasperant lentitud burocràtica de les homologacions no és un fracàs individual; és un símptoma estructural.

Durant anys s'ha confós, de manera interessada, el creixement amb la prosperitat.

El PIB pujava i la població també, però el poder adquisitiu, la productivitat real i l'accés a l'habitatge no avançaven al mateix ritme.

Ara sabem que una economia avançada no pot sostenir indefinidament la seva competitivitat sobre salaris de misèria, pressió urbana permanent i creixement demogràfic constant si després és incapaç de transformar aquest volum en innovació i cohesió social.

La qüestió ja no és si Catalunya necessita immigració —tota Europa la necessita per pur hivern demogràfic, un altre assumpte del qual hauríem d'analitzar les causes—. La veritable pregunta és per a quin model econòmic la volem.

Fa anys que diagnostiquem amb precisió quirúrgica els símptomes: habitatge impossible, serveis públics tensionats i salaris febles. El que continua brillant per la seva absència és una estratègia política capaç de corregir les causes.

Mentrestant, ningú s'atreveixi a aixecar la catifa del low-cost, la immigració continuarà ocupant el centre de la diana. Però continuarà sent la conseqüència de les nostres vergonyes, mai l'origen.