Passa’t al mode estalvi
Imagen de Bad Bunny un uno de sus conciertos en el Estadio Olímpico de Barcelona
Zona Franca

Compte amb qui fem viral

"N'hi ha prou amb una càmera frontal, un discurs indignat i una frase pronunciada amb prou convicció perquè milers de persones donin per fet que ha passat exactament allò que s'està denunciant"

Publicada

Hi ha quelcom profundament inquietant en la velocitat amb què avui convertim qualsevol vídeo gravat amb el mòbil en veritat absoluta.

N'hi ha prou amb una càmera frontal, un discurs indignat i una frase pronunciada amb prou convicció perquè milers de persones donin per fet que ha passat exactament allò que s'està denunciant. Sense contrast. Sense context. Sense ni una sola comprovació prèvia. L'emoció mana; els fets arriben després. I a vegades ni arriben.

Aquesta setmana ha tornat a passar amb el concert de Bad Bunny a Barcelona.

Un jove es va fer viral denunciant sentir-se “estafat” després de comprar una entrada VIP. En el seu relat, descrivia una situació d'angoixa, de saturació de públic i de caos organitzatiu. Un vídeo que ha corregut per xarxes com la pólvora i que ha alimentat un discurs demolidor contra l'organització de l'esdeveniment i contra el dispositiu de seguretat.

El problema és que una cosa és sentir-se atabalat —que pot passar i és absolutament legítim— i una de ben diferent és que això converteixi automàticament una percepció personal en una fallada estructural.

Perquè no, aquella entrada VIP no garantia accés a una zona exclusiva davant de l'escenari. No incloïa llotja privada. No reservava espai diferenciat dins de pista. El privilegi consistia únicament en entrar abans que la resta del públic i rebre merchandising oficial del concert. Poc més.

La resta era pista. Com per a tothom.

I pista, especialment a les primeres files d'un concert d'aquesta magnitud, significa precisament això: concentració de gent. Pressió. Moviment. Un tap humà natural davant de l'escenari. El que és d'esperar en qualsevol xou multitudinari en qualsevol gran ciutat del món.

Qui vulgui viure el concert enganxat a la tanca accepta, d'alguna manera, les regles físiques d'estar allà. Qui busca més espai, més aire o més marge per ballar, sol trobar-lo només uns metres més enrere. Així ha funcionat sempre.

Per això sorprèn que una experiència individual, viscuda des de l'angoixa o des d'unes expectatives equivocades, hagi acabat construint un relat que posa sota sospita tota una organització que, segons la immensa majoria d'assistents, va signar un dels espectacles millor executats que han passat per l'Estadi Olímpic.

I aquí convé aturar-se.

Perquè mentre un vídeo acumula milers de reproduccions, queda en segon pla la feina silenciosa de centenars de professionals que fan possible que esdeveniments d'aquesta mida se celebrin amb normalitat.

Seguretat privada, accessos, coordinació logística, evacuació, control de fluxos, plans d'autoprotecció. Un engranatge enorme que, precisament quan funciona, passa desapercebut.

Aquest anonimat professional dura fins que algú apunta amb el mòbil i assenyala culpables.

Aleshores arriben els judicis exprés. Les acusacions públiques. La sospita. El “això era perillosíssim”. El “gairebé passa alguna cosa”. Quan, en realitat, no va passar.

I no va passar, entre altres coses, perquè existeixen protocols pensats exactament perquè no passi.

Els grans esdeveniments de Barcelona fa anys que són un exemple internacional de coordinació i seguretat. Milers i milers de persones entrant, gaudint i sortint amb normalitat. Sense incidents greus. Sense allaus. Sense tragèdies. I això no passa per casualitat.

Passa perquè hi ha professionals que saben exactament on posar un perímetre, quan obrir-lo i quan no.

Fins i tot quan algú exigeix creuar-lo.

Perquè hi ha límits que no es poden vulnerar per impuls, per enfadament o per ansietat puntual. Molt menys si a l'altra banda hi ha l'artista actuant en directe i existeix un cordó dissenyat precisament per protegir la integritat de l'espectacle i de qui el fa possible.

Potser el debat no hauria de ser únicament què va passar en aquell racó de la pista. Potser el debat hauria de ser un altre: A qui donem veu. En què convertim en veritat. I quantes vegades amplifiquem discursos sense aturar-nos abans a preguntar-nos si són certs.

Perquè fer-se viral no sempre significa tenir raó.

I perquè a vegades el soroll d'un sol vídeo acaba eclipsant la feina impecable de centenars de persones que sí van fer bé la seva feina.