La dutxa freda del socialisme català
"Perquè Zapatero no era un aliat polític. Era un personatge moral. Una part de Catalunya s'havia explicat a si mateixa una història sobre Espanya. I ell era el centre d'aquesta història"
El Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) no havia estat mai tan còmode. Governa la Generalitat, Barcelona i les grans urbs. Presideix la Diputació. Salvador Illa, primer secretari i president català, acaba de tirar endavant uns pressupostos beneïts per ERC i els Comuns.
El socialisme català respira. Després d'anys de fatiga identitària i política emocional, administrarà estabilitat i calma. Recupera la normalitat.
Llavors va arribar aquesta setmana la imputació de José Luis Rodríguez Zapatero. El cop va ser brutal. Les reaccions oficials no reflecteixen el veritable impacte al PSC. Zapatero no era només un expresident respectat. Era una referència moral per al socialisme català i sectors del nacionalisme.
Aquesta vegada no és una tempesta mediàtica. Qui ha llegit l'acte judicial i els informes de la UDEF admet que el relat incriminatori té una solidesa inhabitual. Hi ha documentació, relacions, intermediaris i, al final, beneficiaris. Dirigents socialistes escèptics han rebut el cop amb consternació.
Zapatero i Illa s'entenien. Conversaven amb freqüència. Compartien afinitat ideològica i una visió d'Espanya: menys aspra, més còmoda amb la complexitat catalana. Fins i tot s'havien integrat en el clan de Lanzarote que cada agost comparteix unes hores amb Pedro Sánchez a la finca costanera de La Mareta juntament amb algun altre baró regional com Ángel Víctor Torres o María Jesús Montero.
Zapatero va ajudar activament en la campanya electoral d'Illa. Conservava un prestigi singular entre la militància. Era vist com un dels pocs dirigents espanyols capaços d'entendre Catalunya sense caricaturitzar-la, cosa que no aconseguim molts dels d'aquí.
Part de l'independentisme el veia com una excepció: algú disposat a reconèixer la pluralitat nacional sense reflex recentralitzador.
I Catalunya va projectar sobre ell una idea d'Espanya. Dialogant. Flexible. Contemporània. Una Espanya possible.
Vaig conèixer Zapatero de manera personal a l'agost de 2024. Vam parlar unes hores un parell de dies. Em va semblar un home auster, sobri. Molt allunyat, molt, d'un perfil de polític seduït per l'ostentació. Hauria signat un manifest sobre la seva noblesa.
Per això la notícia resulta encara més pertorbadora.
Durant aquella conversa va emergir un assumpte que mai va superar del tot: el dany a la seva família durant el seu pas per La Moncloa. La fotografia a la Casa Blanca que va exposar les seves filles a la burla pública. El desgast sobre Sonsoles Espinosa que va fer trontollar la seva continuïtat institucional i va estar a punt de fer-la saltar de la condició de primera dama.
Ho va evitar Ana Pérez Santamaría, que va ser cap de gabinet de la soprano i aliada personal. El seu marit, Javier de Paz, segueix en el cercle proper de ZP.
No convé utilitzar les ferides privades com a coartada moral. Però la política ensenya que el poder deixa seqüeles profundes. I que alguns dirigents acaben confonent la protecció dels seus amb una eventual legitimitat per moure's en zones on les fronteres ètiques es difuminen.
Potser aquí rau el desconcert del PSC. El socialisme català té més poder institucional que mai. Però va deixar de produir grans referents intel·lectuals propis. Madrid conserva un enorme pes simbòlic.
Zapatero representava la reconciliació: fidelitat al projecte espanyol sense trauma, reconeixement de la singularitat catalana.
La decepció transcendeix el PSC. Escoltar les tertúlies barcelonines és alliçonador: el desconcert arriba a sectors nacionalistes que havien incorporat l'expresident al seu catàleg d'espanyols "comprensius".
Els dos milions d'euros de suposat enriquiment són secundaris. L'impacte és simbòlic. La xifra importa menys que l'ensorrament del personatge.
Perquè Zapatero no era un aliat polític. Era un personatge moral. Una part de Catalunya s'havia explicat a si mateixa una història sobre Espanya. I ell era el centre d'aquesta història.
Quan cauen aquests personatges, no s'esquerda una biografia. S'esquerda una il·lusió col·lectiva.
