Sumar ha fet un diagnòstic a Catalunya i s'ha equivocat. La coalició d'esquerres, per mor d'una ministra seva al Govern, Mónica García, titular de Sanitat, ha ordenat que s'acabin els concerts sanitaris, o que quedin en la mínima expressió.
La proposta de Sanitat, actualment en tramitació, no veurà la llum. Perquè és incompatible amb la realitat del sistema sanitari català. Esborrar d'una plomada els concerts per llei és impossible en aquests moments.
Ho impedeix, per exemple, l'assignació pressupostària. Acabar amb els concerts, o amb la majoria d'ells, tal com proposa el ministeri, significaria que aquesta assistència passaria a estar prestada per l'Institut Català de la Salut (ICS). I l'ICS no té la capacitat econòmica, ni l'autonomia, ni la influència per fer-ho. Almenys per ara.
Si algú vol embarcar-se en aquest camí, hauria de transformar completament l'ICS, tant estatutàriament com financerament. Però si algú es creu que l'empresa pública és capaç en aquests moments d'assumir, per posar tres exemples, la gestió directa de l'Hospital Clínic Barcelona, Sant Joan de Déu o la Xarxa Santa Tecla de Tarragona, s'equivoca. Erra, o fa una lectura massa capitalina.
És cert que els concerts mereixen debat. Discussió sobre els controls econòmico-financers, per exemple. És evident que és impresentable que alguns dels proveïdors sanitaris catalans, amb concert directe amb el Servei Català de la Salut (CatSalut), no presentin tot el balanç detallat perquè el pugui estudiar la ciutadania a final d'any.
No importa la titularitat del centre: si et beneficies d'un concert, has de ser completament transparent. Amb això, es reforça l'efecte mur de vidre, així com la confiança de la comunitat. I es blinda la governança.
Però una cosa és exigir transparència i controls —molt d'acord— i una altra és intentar canviar el sistema sanitari mitjançant el BOE. Màxim quan les competències estan transferides a les comunitats autònomes.
Negre sobre blanc, l'esborrany de la llei de Gestió Pública i Integritat del SNS pot tenir sentit com a ariet polític contra alguna regió, però manca totalment de racionalitat quan s'aplica a Catalunya. Així ho entenen la majoria de partits catalans. M'atreviria a dir que fins i tot el PSC.
Gairebé ningú a Catalunya, a excepció de l'esquerra més radical, defensa que l'ICS es converteixi en proveïdor gairebé únic. Perquè el sistema de titularitat diversa funciona. Té llacunes --com la descrita a dalt, l'opacitat amb els comptes, o la necessitat d'acostar condicions laborals amb l'empresa pública--, però funciona.
Si el diagnòstic de Sumar és que el pacient ha de quedar-se en un extrem del tauler polític, és encertat. Si la seva voluntat és la de pivotar cap a convertir-se en una esquerra àmplia i constructiva capaç d'arribar a acords amb la resta de forces polítiques, s'equivoca completament.
I amb Catalunya, no és la primera vegada que fica la pota.
