Contra la multireincidència
"La reforma és útil. Corregeix una anomalia que durant anys ha permès que la delinqüència habitual es mogués en una zona de confort jurídic. Però no és una solució màgica"
Ja era hora. Ja era hora que el Congrés dels Diputats mirés de cara un dels fenòmens delictius que més ha erosionat la sensació de seguretat a les nostres ciutats: la multireincidència.
Durant massa temps, aquest debat ha transitat entre la resignació institucional i la frustració policial, mentre centenars de delinqüents habituals entraven i sortien de comissaries i jutjats amb una sensació d'impunitat tan real com difícil de combatre.
Que els nostres representants públics hagin decidit, finalment, actuar —o almenys intentar-ho— és, en si mateix, una bona notícia. La reforma pretén endurir la resposta penal davant de qui ha fet de la delinqüència una forma de vida. I encara que caldrà veure com es tradueix a la pràctica, el primer pas —assumir el problema i proposar solucions— era imprescindible.
Al marge que la reforma pugui semblar suficient o insuficient —i probablement molts coincidiran que encara es podria haver ajustat una mica més el cinturó—, la veritat és que introdueix canvis rellevants al Codi Penal. Però, com sempre passa en matèria legislativa, l'abast real no és als titulars, sinó a la lletra petita.
Convé deixar clar un aspecte fonamental que sovint es passa per alt: la reforma no endureix tant les penes com endureix la capacitat del sistema per agrupar delictes i convertir-los en penes de presó.
Fins ara, un delinqüent podia cometre múltiples furts inferiors a 400 euros —el llindar que marca el delicte lleu— i continuar enfrontant-se únicament a multes. Cada fet es jutjava de manera aïllada, com si no existís un patró delictiu al darrere. La reiteració no es traduïa automàticament en presó.
La reforma introdueix un canvi tècnic d'enorme rellevància: permet que l'acumulació d'aquests delictes lleus de la mateixa naturalesa es transformin i passin d'infraccions lleus disperses a ser un delicte castigat amb penes de presó d'1 a 3 anys.
És a dir, no es castiga més un furt concret. Es castiga amb més contundència el fet de convertir el furt en una forma de vida.
Aquest canvi afecta també altres àmbits. La reforma incorpora agreujants específics quan el que s'ha sostret és un telèfon mòbil o un altre dispositiu electrònic que contingui dades personals; endureix el càstig als estafadors habituals, tenint en compte factors com el perjudici causat o la relació amb la víctima; i introdueix mesures com la prohibició d'accedir a determinats barris, municipis o territoris.
Sobre el paper, el missatge és clar: el sistema vol deixar de tolerar la reincidència sistemàtica.
Però convé no caure en falses expectatives. La reforma no implica que els multireincidents ingressin automàticament a presó.
L'ingrés efectiu dependrà de múltiples factors: el nombre de delictes acumulats, la rapidesa amb què es tramitin les causes, l'existència d'antecedents consolidats i, en última instància, la interpretació judicial.
És a dir, dependrà que els delinqüents siguin detinguts amb prou freqüència perquè les seves conductes es puguin acumular i ser castigades amb més severitat. Mentre no siguin identificats o mentre les causes no avancin, podran continuar actuant.
I aquí emergeix un dels grans problemes estructurals del nostre sistema: el col·lapse judicial.
Barcelona és un dels epicentres de la multireincidència a Europa. Mossos d'Esquadra, Guàrdia Urbana i Policia Nacional han identificat durant anys centenars de delinqüents habituals, alguns amb desenes de detencions.
Tanmateix, el sistema judicial no sempre ha pogut transformar aquestes detencions en condemnes efectives. L'acumulació de causes requereix temps. Els judicis no són immediats i les sentències fermes no arriben d'un dia per l'altre.
És cert que s'han fet passos importants. L'ampliació dels jutjats penals, el reforç dels jutjats de guàrdia i la prevista incorporació de nous jutges apunten en la direcció correcta. Però després d'anys de retards estructurals, la normalització no serà immediata.
La reforma penal pot topar, almenys durant un temps, amb una realitat incontestable: una justícia saturada difícilment pot exercir tota la pressió que la llei preveu.
La reforma és útil. Enforteix el sistema. Corregeix una anomalia que durant anys ha permès que la delinqüència habitual es mogués en una zona de confort jurídic.
Però no és una solució màgica.
No eliminarà la multireincidència per si sola. No impedirà que alguns delinqüents continuïn actuant. No transformarà de manera immediata una realitat construïda durant anys.
La seva eficàcia dependrà d'alguna cosa més que de la seva redacció: dependrà de la capacitat del sistema judicial per aplicar-la amb rapidesa, de la coordinació entre policies i tribunals i --segurament el més important-- que els delinqüents percebin que, aquesta vegada sí, el delicte té conseqüències reals.
