Catalunya marca tendència
"Que el nacionalisme s'hagi infiltrat a l'esquerra és una dissort que ens podríem haver estalviat, però ja és tard: la xacra s'ha estès a Sumar, Podemos, IU i PSOE, i se segueix estenent, com indica l'èxit relatiu d'Adelante Andalucía"
El més novedós de les darreres eleccions andaluses va ser el bon resultat obtingut per Adelante Andalucía, formació impulsada per dissidents de Podemos i amb aires d'esquerra no-del-tot-nacional, però sí descaradament suprarregional.
És a dir, una d'aquestes esquerres que vol dirigir Gabriel Rufián, que sembla haver descobert que la salvació d'Espanya, o quelcom semblant, passa per la unió de tota mena de presumptes esquerrans regionalistes o, directament, separatistes.
Potser el de Rufián ens sembla una idea de bomber, però l'home està convençut que a l'esquerra del PSOE només es pot comptar amb aquells que no acaben d'estar convençuts amb la idea d'Espanya.
El cantonalisme, doncs, sembla viure una certa edat d'or. Una esquerra per a tothom només la defensa Guillermo del Valle amb la seva Izquierda Española, i així li va, al pobre. Si hem de fer cas al que acaba de passar a Andalusia, si no poses la terra per davant de tot (fins i tot de l'esquerra de tota la vida), corres el risc de no menjar-te ni un rosco.
D'aquí la sobreactuació territorial a càrrec d'Adelante Andalucía. No han arribat a l'extrem d'afirmar que l'andalús és un idioma diferent del castellà —com va fer fa un temps un polític local que fins i tot ens va ensenyar com s'escrivia l'andalús, que consistia a escriure'l tal com es parla, amb zetes convertides en esses i tal i qual—, però poc els ha faltat. El missatge és, en qualsevol cas, del model Nosaltres primer, en línia amb la prioritat nacional de Vox. Molt esquerranós i molt progressista tot plegat, com poden observar.
Des de l'inici de l'Administració autonòmica (un invent per veure si catalans i bascos deixaven de donar la tabarra amb els seus fets diferencials), a moltes comunitats sense llengua pròpia els ha semblat que eren menys que les que disposaven d'aquesta llengua pròpia (encara que es parlés menys que el castellà, com passa actualment a Catalunya i al País Basc). El terme nacionalitats històriques també tenia un punt humiliant, ja que tot lloc té la seva pròpia història i no necessita un segon idioma per creure-s'ho. Sense adonar-nos-en (o sí, però que sigui el que Déu vulgui), vam fabricar regions de primera, de segona i de tercera regional.
A la majoria dels espanyols els va ser igual la qüestió, però hi va haver (i hi ha) gent a cada comunitat teòricament secundària que no se sent a gust com a espanyol a seques i desitja fervorosament alguna cosa que el diferenciï dels seus compatriotes. D'aquí, per exemple, tot el deliri al voltant de l'Acadèmia de la Llingua Asturiana, com si el que es parla allà no fos una variant dialectal del castellà com la que regeix als països sud-americans, on a ningú se li acut dir que parla mexicà, colombià o bolivià.
Amb el sistema autonòmic ens ha sortit un pa com unes hòsties, amb perdó. Els insaciables independentistes catalans i bascos (cadascú a la seva manera) continuen mostrant-se mohínos i insaciables en les seves sempiternes reivindicacions. La resta d'Espanya, alhora, acull tot tipus de nacionalistes que no veuen més enllà de la seva regió i que ja no saben què inventar per sentir-se diferents dels seus conciutadans. Una de les majors victòries disgregadores de Jordi Pujol ha estat exportar la seva teoria del fet diferencial a llocs on, fins aleshores, ningú s'havia parat a pensar en com de diferents eren.
Que el nacionalisme s'hagi infiltrat a l'esquerra és una dissort que ens podríem haver estalviat, però ja és tard: la xacra s'ha estès a Sumar, Podemos, IU i PSOE (més per oportunisme electoral amb finalitats de pescar alguna cosa que per una altra raó, però el mal ja està fet) i se segueix estenent, com indica l'èxit relatiu d'Adelante Andalucía a les autonòmiques andaluses.
Curiós país el nostre, que fomenta el que ens separa i passa olímpicament del que ens uneix. Tenim tendència al suïcidi? Tenia raó l'almirall Bismarck quan deia que Espanya era el país més fort del món perquè ni els espanyols havien aconseguit carregar-se'l?