Que els rebi son pare
"Josep Rull no celebra les victòries d'Espanya, encara que hi hagi catalans que hi contribueixin"
L'ínclit Josep Rull, heroi del procés, vol continuar al candelabro nacionalista i aprofita qualsevol oportunitat que se li presenta per aconseguir-ho.
Ha viscut instants gloriosos –com quan va instal·lar una senyera monumental al parlament que presideix o quan gairebé asfixia el seu company de cel·la, Jordi Turull, amb els pets que li generava el menjar del talego–, però no en té prou. Per això va prendre la decisió de no rebre al SEU Parlament als jugadors catalans de la selecció espanyola de futbol, com va proposar Vox, que pel simple fet de ser Vox no mereix que es tingui en compte cap de les seves iniciatives.
Es suposa que els considera uns botiflers venuts a l'enemic que juguen en una selecció que no és la pròpia de Catalunya, de manera que no mereixen cap reconeixement nacional (imagino els jugadors en qüestió, desesperats davant la decisió de Rull mentre compten els bitllets de la prima i se'ls llancen per sobre a palades, com l'oncle Gilito).
Conclusió: que els rebi son pare, que fins que no existeixi la selecció catalana, aquí no hi ha res a celebrar.
Josep Rull no celebra les victòries d'Espanya, encara que hi hagi catalans que hi contribueixin. No content amb això, va a treballar els dies de festa nacional (o estatal, per a ell), cosa que permet saber, almenys, els dies en què el trobes segur al despatx.
També es va personar al seu lloc de treball quan el seu cap, el Presoner de Waterloo, va protagonitzar la seva cèlebre asonada, va dir als seus sequaços que els veuria a l'oficina i va marxar al maleter del cotxe. Nova mostra de patriotisme a càrrec del gran Rull. O d'imbecil·litat supina, ja que va acabar a la presó.
Que Rull no vulgui rebre els catalans de la Roja és el que s'espera d'ell. I dels qui van secundar la moció: ERC, els Comuns i la CUP. El que no sé què pintaven al col·lectiu de grollers maleducats eren els sociates, que també es van apuntar a fer-los un lleig als jugadors. Sobretot, després que Salvador Illa s'hagués congratulat de la victòria espanyola al Mundial de futbol.
Seran coses del tradicional síndrome d'Estocolm que pateixen els nostres socialistes amb els nacionalistes des dels temps de Pujol i que els obliga a la sobreactuació patriòtica per no ser considerats uns maleïts botiflerots.
Illa està perfeccionant com ningú l'art de dir una cosa un dia i la contrària l'endemà. Recordem com de taxatiu es mostrava contra l'amnistia dels colpistes quan el seu cap a Madrid també ho estava, i com a favor que es mostra ara, des que Sánchez va veure que la trampa legal li convenia notablement.
Tot just gaudir del triomf futbolístic espanyol, Illa arriba a la conclusió que no cal rebre al Parlament els jugadors catalans. I, arrissant el rínxol de la coherència més ferma, després d'aplaudir la selecció espanyola, es treu de la màniga una oficina des d'on treballar pel reconeixement de les seleccions catalanes (sembla que ho havia promès al beat Junqueras quan necessitava el seu suport per encimbellar-se a la cadira presidencial), somni humit dels indepes, que aspiren a enfrontar-se a Espanya a les competicions esportives internacionals.
El tema s'anava apagant fins al triomf de l'altre dia de la selecció espanyola de futbol. Els indepes, fets pols, van veure que hi havia un munt de catalans a la selecció i que –com sostenia un polític fracassat en una columna delirant en un digital lazi–, una selecció catalana de futbol guanyaria tot el que hi ha i el que no hi ha. I així es va ressuscitar el tema de les seleccions esportives catalanes.
Naturalment, Illa, en comptes de suggerir-li al beat que se n'anés a prendre vent fresc, s'ha plegat als seus desitjos i ja tenim un altre xiringuito des d'on molestar i alterar la pau social (que és, pel que sembla, pel que cobra).
Els sociates, sempre sobreactuant: reclamen amnisties per a delinqüents sense el menor ànim de redempció, li fan la pilota al decrèpit Pujol, s'alegren de la victòria futbolística espanyola, però l'endemà reclamen seleccions catalanes… Tot sembla indicar que, amb la condició de mal menor, ja van que xuten. Coherència? I això què és i per a què serveix?