El retorn del "Capità Collons"
"Si els germans Badia es converteixen en tendència, tampoc no em sorprendrà, ja que fa anys que visc al manicomi català"
Sabíeu vosaltres de l'existència d'una associació patriòtica anomenada Reeixida? Tranquils, jo tampoc. De fet, m'he assabentat de la seva existència per una iniciativa que estan promovent per reivindicar la figura del difunt Miquel Badia i Capell (Torregrossa, Lleida, 1906 – Barcelona, 1936), en art Capità Collons, qui va ser cap de seguretat al Govern de Lluís Companys i es va fer cèlebre com a torturador d'anarquistes a la comissaria de Via Laietana, la mateixa en què, anys després, seguiria el seu exemple amb els antifranquistes el no menys cèlebre comissari Creix (però no et reprodueixis).
Miquel Badia, juntament amb el seu germà Josep, va morir assassinat pels anarquistes que tant detestava el 1936 (a la cantonada dels carrers Muntaner i Diputació), i va passar a la història, majoritàriament, com un energumen nacionalista, un assassí (en persona o per delegació als pistolers de la patronal), un torturador i, bàsicament, una rata immunda.
Això no li ha impedit comptar entre els seus principals fans l'expresident Torra, Salvador Cardús, Elisenda Paluzie i altres figures destacades del processisme. I, naturalment, als simpàtics nois de Reeixida, que el consideren un exemple a seguir i per al qual sol·liciten places i carrers amb el seu nom repartits per tota la Catalunya catalana.
Miquel Badia també va ser, clarament, un feixista català fascinat per les joventuts de Hitler i Mussolini, l'equivalent de les quals va instaurar a Catalunya a través de JEREC (Joventuts d'Esquerra Republicana i Estat Català) entre 1933 i 1934 (els famosos escamots, formats per nois disfressats d'una barreja de nazi i boyscout).
El nostre home va participar en la declaració de l'Estat català el 1934, després de la qual va haver de sortir cames ajudeu-me i només va poder tornar a la seva estimada terra dos anys després, just a temps perquè el liquidessin els anarquistes (a mitges amb els falangistes, segons una recerca recent i delirant que no sé si serà de l'Institut Nova Història, però ho sembla).
No era la primera vegada que se'n sortia de les seves trapelleries. El 1925 va intentar carregar-se el rei Alfons XIII, de visita a Barcelona, des del seu grup armat Bandera Roja, sorgit del partit de Macià, Estat Català, al qual Badia es va apuntar als 19 anys d'edat. Va anar a parar a la garjola, lògicament, però va gaudir de l'amnistia concedida després del final de la dictadura de Primo de Rivera (només va complir tres dels 12 anys que li van caure).
El 10 de setembre de 1934, ja col·locat a la Generalitat, va tornar a embolicar-la grossa en colar-se al jutjat amb una colla de polis (o de matons, o totes dues coses) per sol·licitar la llibertat del seu amic l'advocat nacionalista Josep Maria Xammar. Ho va fer a la seva manera, segrestant el fiscal i repartint algunes bufetades.
Companys, que ja li tenia mania per haver mantingut una relació amb la seva xicota, Carme Ballester (que, segons alguns, va ser qui li va ficar al cap això de la independència ja que, abans de conèixer-la, era un home afeccionat als toros i devot dels pasdobles), va aprofitar la conjuntura per cessar-lo (es va parlar d'un complot urdit per Badia per eliminar Companys, però la cosa mai no ha superat la condició de rumor).
Aquesta joia és la figura fonamental de la catalanitat que Reeixida reivindica i la memòria de la qual pretén preservar a través de plaques en places i carrers. Dubto que la iniciativa arribi a bon port, ja que a la majoria dels nostres nacionalistes els fa molta vergonya l'existència del Capità Collons, un personatge que només interpel·la el més bèstia i primari de l'independentisme, com demostra l'admiració que sent per ell Quim Torra (se li apareixerà cada cop que abusa de la ratafia?).
Es compleixen els 90 anys de l'eliminació de Miquel Badia i és de témer que es produeixin alguns actes d'homenatge per part de l'associació Reeixida i altres patriotes dements, però al maig ja l'haurem retornat al més pietós dels oblits, encara que no es mereixi ni això. Espero no equivocar-me, però si els germans Badia es converteixen en tendència, tampoc no em sorprendrà, ja que fa anys que visc al manicomi català.