Passa’t al mode estalvi
Ramón de España y una fotografía del fugado Carles Puigdemont y el indultado Josep Rull
Manicomi català

Els "lazis" i la realitat

"Indultar, amnistiar i gairebé demanar disculpes als que van intentar carregar-se Espanya no sembla la millor mesura perquè aquests entrin en raó. Sobretot si, de tant en tant, als 'sociates' locals els agafa per actuar com a 'lazis' de pro"

Publicada

Després de l'aplicació del 155, s'hauria agraït (encara que fos molt demanar) que els nostres estimats nacionalistes tornessin a entrar en contacte amb la realitat, però abunden entre ells els recalcitrants convençuts que els catalans hauríem de comportar-nos com si fóssim independents.

Evidentment, el dret a somiar està a l'abast de tothom i no mereix cap càstig, però la insistència a seguir a la nostra quan el món real va per una altra banda resulta cansina, pesada i, en última instància, ridícula.

Dic això a causa de dos fenòmens recents relacionats amb la incomprensió de la realitat. Fa uns dies, a Mataró, algunes confraries de Setmana Santa van fer sonar l'himne espanyol, cosa que va indignar els nostres lazis, que són molt capaços d'elevar el seu enuig a les més altes institucions europees, on es quedaran tan bocabadats com quan Raül Romeva va fer constar la seva queixa perquè uns avions de l'Exèrcit espanyol haguessin sobrevolat l'espai aeri gironí.

L'home que anava per aquí repartint targetes (falses) que l'acreditaven com a ministre d'exteriors de la República Catalana es va topar amb la lògica incomprensió dels diputats europeus, per als quals la cosa es reduïa a que uns avions espanyols havien sobrevolat territori nacional. On era l'ofensa intolerable? Doncs em temo que únicament en la ment escalfada del senyor Romeva.

Seguint la mateixa línia de pensament (que comparteixo), què hi ha d'ofensiu en el fet que, durant una processó pasqual, soni l'himne nacional? Si una cosa així molesta és perquè no se sap en quin país es viu, que és el que és i no el que podria haver estat si el grotesc cop d'Estat de Puchi i el beat Junqueras arriba a sortir bé (cosa, d'altra banda, altament improbable, entre l'estat d'ànim català, espanyol i europeu i les pràctiques xapuceres dels conjurats). Viure al país somiat i no al real té aquestes coses.

Una cosa semblant li passa al president del parlament català, Josep Rull (exacte, el que matava a pets el seu amic Tururull quan tots dos eren al taleg) que, tan bon punt et descuides, fa desaparèixer la bandera espanyola de l'edifici on fa veure que treballa. Acaba de ser informat per l'autoritat competent que més li val restituir l'ensenya nacional al seu lloc habitual si no vol que se li caigui el pèl. I, és clar, s'ha indignat. Perquè tampoc vol reconèixer la realitat imperant.

Entre Rull i els indignats de Mataró estan reivindicant el seu dret a viure en la inòpia, ajudats pel Govern espanyol amb la seva política oportunista d'indults i amnisties per un treu-me d'aquí uns escons (amb els seus respectius suports) i animats pels digitals de l'Ancien Regime, especialitzats a escampar idees peregrines per al gaudi exclusiu del lazisme reaci a admetre la realitat.

És possible que Pedro Sánchez sigui un dels responsables que encara quedi gent a Catalunya que es porta malament amb la realitat. Indultar, amnistiar i gairebé demanar disculpes als que van intentar carregar-se Espanya no sembla la millor mesura perquè aquests entrin en raó. Sobretot si, de tant en tant, als sociates locals els agafa per actuar com a lazis de pro: vegeu Salvador Illa dient que farà el possible per oposar-se a les últimes decisions del TSJC sobre la immersió lingüística (amb lo senzill que era acatar la decisió judicial, no dir ni piu al respecte i continuar treballant per aquell govern de tots que ens va prometre en el seu moment.

No hi ha res a objectar a viure en una realitat pròpia, mentre no es vulgui imposar aquesta als altres. Els nacionalistes ja ho van fer durant molts, massa anys, fins que van pretendre estrènyer més del que abastaven, moment en què es van guanyar a pols el 155.

Estaria bé que s'adonessin que ja no viuen als gloriosos anys del prusés i actuessin en conseqüència. Però em temo que és molt demanar, sobretot si, des de les altures, els riuen les gràcies per un motiu tan mesquí com el de conservar la cadira peti qui peti.

Que cansins que sou, fills meus!