Els vàndals eren gent honrada!
"Als vàndals, potser 'legítims', cal contraposar-hi els vàndals moderns: les hordes, no pas sense cabdill, que amenacen la convivència i generen por, no només entre alguns amb comandament sinó, sobretot, entre molts, majoritaris, ciutadans de carrer"
La història és qüestió de llenguatge, i la seva constància, necessàriament subjectiva. Els romans, com a potència hegemònica, van saber manipular la història al seu gust, sabent quins enemics mereixien ser recordats, i fins i tot idolatrats amb posterioritat, i quins havien de ser condemnats, si podia ser, al més negre oblit. L’exemple clàssic va ser sempre el tracte dispar que es va donar a Anníbal (el cèlebre general cartaginès que va creuar els Alps amb elefants, nord-africans, fins a arribar a les portes de la mateixa Roma) i a Mitrídates VI “el Gran” (de qui es deia que era immune a tot verí, ja que els provava tots a petites dosis), en comparació amb el tracte que es va donar a Espàrtac.
La victòria sobre Anníbal va donar glòria als Escipions (no necessàriament als amos de la tomba propera a Tarragona, Tàrraco) i a la República romana en si, i la guerra contra Mitrídates va ser cabdal en la carrera política, i sobrenom, de Pompeu el Gran. Per contra, de Crass (l’altre membre del Triumvirat juntament amb Cèsar i Pompeu) es diu que mai no va tenir una gran victòria militar perquè només va ser capaç de vèncer Espàrtac (i a sobre Pompeu va aparèixer a l’últim moment “esguerrant-li” el triomf).
Anníbal i el rei del Pont eren grans monarques, Espàrtac un guerriller esclau, que, posant en escac el sistema econòmic romà, havia de ser condemnat gairebé a l’oblit, per no despullar les vísceres i injustícies de l’estat hegemònic esclavista. Les Guerres Servils, popularitzades per Howard Fast (qui va ser objecte de caça de bruixes pel Macarthisme) i l’adaptació de la seva obra per Stanley Kubrick, van esmenar aquesta concepció entre la població actual… i ens fan veure la figura del trac i la seva lluita, com quelcom gairebé legítim.
La “glòria” dels vencedors recau, sobretot, en el triomf de l’ordre sobre el caos (de manera anàloga a com ja es representava als frescos assiris dels seus monarques caçant lleons, representant uns l’ordre, i els felins, el caos indomable). Com a primat social, potser eusocial?, l’ésser humà sempre ha necessitat la seguretat del grup i que l’ús de la força quedi concentrat, potser monopolitzat, en algú legítim que proporcioni empara davant la por. Les protestes sempre són necessàries quan hi ha girs d’injustícia, però amb voluntarietat i justa causa.
Circumstància similar es produeix pel que fa a la percepció que els antics romans tenien dels seus veïns estrangers (els “bàrbars”), segons en quina època i de quina procedència es tractés. A l’assimilació i integració de les nacions hel·lenístiques (dotades d’una alta cultura superior, fins i tot, a la dels romans) se li pot contraposar la senyalització i manipulació de la percepció romana dels seus veïns més enllà del Rin i el Danubi: els pobles germànics.
Si bé alguns dels seus líders van ser magnificats, en el mateix sentit que Anníbal, per així posar en valor el poder de Roma davant d’estrangers que eren tan poderosos que fins i tot havien causat problemes a l’estat romà (“Var, torna’m les meves legions!” va cridar August quan va conèixer el desastre de Teutoburg davant el germànic Armini), no és menys cert que, en general, el fenomen migratori germànic, víctimes de les estretors de l’“alteració climàtica” (que no Canvi Climàtic netament, en si), no va ser del tot ben rebut per l’Imperi i va deixar petjades per a la reflexió. Qualsevol semblança amb l’actualitat, no és coincidència.
D’entre tots els pobles que van envair l’Imperi en temps del seu declivi i decadència, destaquen els vàndals. Originaris de les ribes del Bàltic (territoris actualment pertanyents a Alemanya i Polònia), es van desplaçar des de l’est d’Europa (ateses les pressions demogràfiques, al seu torn, provocades per gots i huns, entre d’altres) fins als límits de l’Imperi, penetrant, fins i tot, a Hispània. De fet, hi ha alguna tesi que, fins i tot, atribueix l’origen del nom d’Andalusia a “Vandalusia”, o terra dels vàndals. La pressió, fomentada per Roma, dels gots els va fer fer-se a la mar i acabar conquerint l’Àfrica romana (just en els temps en què expirava Sant Agustí d’Hipona).
L’ocupació del nord d’Àfrica va privar Roma del seu graner primordial, condemnant els ciutadans de la gran urbs a estretors alimentàries. Això, juntament amb el brutal saqueig de la urbs capitolina perpetrat, sota les ordres de l’immortal Genseric, allà pel 455 dC (molt més perjudicial que el dels gots amb Alaric, allà pel 410 dC) va fer que el poble dels vàndals (arrians per més inri), rebessin la pitjor consideració historiogràfica possible, sent objecte d’immortal etimologia, i sinònim de destrucció i pillatge.
Els vàndals van ser violents destructors de l’ordre romà preestablert (sent el punyal final de la caiguda de la seva meitat occidental), aconseguint el que Atila l’Hun no va poder, i la historiografia clàssica, “escombrant cap a casa”, va atribuir als insignificants hèruls d’Odoacre. La recerca d’un futur, voler aliment i habitatge, la defensa d’uns ideals i la destrucció de l’ordre preestablert va ser amb els vàndals a l’origen.
Als vàndals, potser “legítims”, cal contraposar els vàndals moderns: les hordes, no pas sense cabdill, que amenacen la convivència i generen por, no només entre alguns amb comandament sinó, sobretot, entre molts, majoritaris, ciutadans de carrer.
Si, ja en temps de la caiguda de l’Imperi romà d’Occident, la gent va buscar protecció en els grans senyors terratinents, fugint de la ciutat, que podien garantir certa seguretat davant els invasors i pillatges (i, ja de pas, els abusos fiscals urbans), no estaria bé que es repetís la història i que les ciutats (o almenys, algunes com l’actual Barcelona, si no canvien diverses coses) caiguessin en declivi per les inclemències ordinàries, i a vegades consentides, dels actuals bàrbars.
Hi haurà una eternitat per a la protesta, però una necessària i justa, sempre, resistència davant la violència no monopolitzada per la legitimitat. Parafrasejant Jardiel Poncela, aquells, i no aquests vàndals, eren gent honrada!
