El primer expresident trans
"'Puchi' és trans, amics. No sembla que vulgui seguir l'exemple de Bruce Jenner, que es va convertir en Caitlyn Jenner, per desesperació de la seva exdona i tot el clan Kardashian. Però pensa continuar lluitant per la independència, perquè aquesta és l'única manera que el seu ésser i el seu cos coincideixin"
Carles Puigdemont està que se surt. Trencant el seu costum de no concedir entrevistes —cosa que té molt preocupats a The New York Times, la CNN i altres pilars del periodisme global—, el nostre home va conversar fa uns dies amb Joan Vall Clara, director i propietari de l'Avui, i va dir coses sensacionals. La meva preferida? La de que se sent un català dins el cos d'un espanyol (com David Fernández era un basc dins un català d'origen zamorà), cosa que el va portar a comparar-se amb les dones que se senten tancades dins el cos d'un home.
Puchi és trans, amics. No sembla que vulgui seguir l'exemple de Bruce Jenner, que es va convertir en Caitlyn Jenner, per desesperació de la seva exdona i tot el clan Kardashian (encara que ara ha dit que no acaba de sentir-se còmode i que potser torna a ser Bruce, sobretot si ningú li ha llençat el penis a les escombraries). Però pensa continuar lluitant per la independència de Catalunya, perquè aquesta és l'única manera que el seu ésser i el seu cos coincideixin.
Lluitant com? Doncs la veritat és que l'home s'ofereix per tot el que calgui. Potser es torna a presentar a unes eleccions com a líder indiscutible de Junts. Tampoc li faria fàstics tornar a ser alcalde de Girona. Fins i tot es conformaria amb l'alcaldia d'Amer, on podria atipar-se de xuixos de la pastisseria paterna. Vaja, que allò de donar gràcies per l'amnistia i anar-se'n a pastar fang (que és el mínim que podria fer) no es contempla en absolut: Puchi torna per quedar-se, que és l'única manera de solucionar la seva disforia nacional.
Jo crec que es va venir amunt a la berenar nacionalista que es va celebrar diumenge passat a Prats de Molló (sud de França o Catalunya Nord, a escollir), on s'ha renovat la caseta que hi tenia Francesc Macià i des d'on va elaborar el seu delirant pla d'envair Catalunya el 1926 (centenari al cant), missió resolta amb una ineptitud digna dels protagonistes de Vogliamo i colonneli (1973), la comèdia de Mario Monicelli protagonitzada per Ugo Tognazzi i centrada en un ridícul cop d'Estat dut a terme per uns militars italians desastrosos amb ganes d'emular els grecs.
Cal veure com ens agrada a Catalunya celebrar desastres. Sobre l'aixecament de Macià, el més raonable per al separatisme seria oblidar-la pietosament, ja que va fregar el grotesc, tot i que cal reconèixer a l'avi que es va esforçar a buscar suports: va anar a Rússia a buscar la seva benedicció, i Rússia li va prometre uns diners i un suport que no van arribar mai; juntament amb altres pobles descontents amb l'Estat que els acollia, va muntar la Lliga de Nacions Oprimides, entelèquia que no va arribar enlloc; buscant la col·laboració dels antifeixistes italians, va topar amb un nét de Garibaldi que treballava per a Mussolini, el qual va informar les autoritats franceses de l'astracanada que s'estava preparant. Conclusió: tots detinguts per la gendarmeria abans d'haver-se posat en marxa cap a Olot, primera parada triomfal del cop que acabaria amb la presa de Barcelona.
No sé si va ser a Prats de Molló on Puchi va descobrir que era trans, però segur que s'ho va passar pipa a 15 quilòmetres de la frontera espanyola (la mànega rega i aquí no arriba, doncs encara se li veu remís a gaudir de la seva amnistia a la Catalunya Sud). Però aquest ambient triomfal al voltant de l'expedició independentista frustrada de l'excoronel Macià segur que li va inocular una confiança en si mateix que potser va flaquejar durant els nou anys d'exili flamenc.
Que un cadàver polític s'ofereixi per a qualsevol càrrec vol aparentar que aquest mort està molt viu, però em temo que darrere de tant eclecticisme patriòtic s'hi amaga una cosa molt semblant al “Tireu-me alguna cosa” del captaire comú o el “Què hi ha per dinar?” del marit que va sortir a comprar tabac i va desaparèixer durant anys. Fins i tot ha amenaçat d'escriure els seus propis llibres, deixant sense feina el pobre Xevi Xirgo.
Puchi torna per quedar-se i jo li desitjo el millor en el seu projecte de resurrecció, que seria la primera des del cas del Llàtzer bíblic. I si persevera en allò trans, li enviaré una felicitació com la que va cursar Barack Obama a Caitlyn Jenner. Sense cap acritud.