Aprengui a menjar amb Irene Montero
"Que una exministra del govern vagi a la televisió pública per queixar-se que és difícil trobar "tios" (sic) que sàpiguen "menjar el cony" (sic) és una magnífica senyal del signe dels temps: el que ja no diuen les verduleres ho diuen les ministres, la qual cosa és positiva, perquè significa que les verduleres han avançat en educació i en bones maneres"
Irene Montero no té qui li mengi bé el cony (amb perdó), cosa que en una eurodiputada és especialment greu, a veure com es podrà concentrar en la seva feina durant les sessions del Parlament Europeu, si ningú li menja bé el que és seu, jo ja m'entenc.
Si la cosa no fos especialment greu, no ho hauria dit als quatre vents, així que no fem broma amb això, que la dona està realment preocupada.
Que una exministra del govern vagi a la televisió pública per queixar-se que és difícil trobar "tios" (sic) que sàpiguen "menjar el cony" (sic) és una magnífica senyal del signe dels temps: el que ja no diuen les verduleres ho diuen les ministres, la qual cosa és positiva, perquè significa que les verduleres han avançat en educació i en bones maneres.
És clar que també significa que les ministres, per contra, han anat enrere i s'han tornat grolleres, vulgars i barroeres, però com que en aquest país hi ha -per sort- moltes més verduleres que ministres, hi sortim guanyant.
Anem ara al problema que acuita Irene Montero, que no és la situació laboral de les dones ni la violència de gènere ni el cost de la vida, com es podria pensar d'una exministra d'Igualtat i actual eurodiputada, sinó la manca d'homes que sàpiguen menjar el cony (amb perdó).
Cal reconèixer que la Montero no va parlar en concret de la seva persona i del seu cony (amb perdó), però, a menys que disposi d'estadístiques fiables sobre les habilitats en cunnilingus dels homes espanyols, hem de suposar que les alarmants declaracions es basen en la seva experiència personal (aquí caldria preguntar quants individus formen part de la mostra i a quines franges d'edat pertanyen, però no ens posarem primmirats, ella sabrà).
Quan l'eurodiputada per a assumptes dels baixos afirma que és realment difícil trobar homes que sàpiguen menjar el cony (amb perdó), demostra que és una persona instruïda, digna successora dels clàssics grecs. Fa milers d'anys, Diògenes de Sinope recorria els carrers d'Atenes, amb una llanterna encesa a plena llum del dia, cridant que buscava un home veritable.
Diògenes es conformava amb poc, ni tan sols requeria que l'home en concret sabés menjar el cony (amb perdó), tot i que s'entén perquè els grecs eren molt seus amb les coses del sexe i gairebé no necessitaven les dones. Irene Montero no té llanterna, de fet ni tan sols té gaire llums, però, com Diògenes, també busca l'home, en el seu cas afegint a les qualitats demanades que el tipus sàpiga menjar conys (amb perdó), si és que tal individu existeix.
Una altra recerca famosa d'un home és la que va relatar Tolstoi en el seu conte La camisa de l'home feliç, en el qual els emissaris reials busquen un home feliç, perquè només la camisa d'aquest podrà curar la malaltia del tsar. Com és sabut, després de molt buscar, van trobar l'home feliç, però va resultar ser tan pobre que no duia camisa.
No va precisar el bo de Tolstoi si, malgrat la seva pobresa, l'home feliç sabia menjar conys (amb perdó), serà que en aquells temps hi havia qualitats més importants.
Potser seria bona idea que la tsarina Montero enviés uns quants dels seus fidels a la recerca de l'home que sap menjar conys (amb perdó), que n'hi haurà algun, encara que sigui difícil de trobar. Potser també està vivint en una cova i malgastant, per tant, les seves habilitats, mentre l'eurodiputada va cada nit a dormir afligida i desconsolada per no tenir qui li mengi el que és comestible.
De totes maneres, un està convençut que, si Tolstoi visqués avui dia, el seu conte seria molt diferent. El més probable és que l'home feliç fos aquell que mai va saber de l'existència d'Irene Montero.
