A trencar i cremar
"A aquesta discussió hauríem d'afegir una altra qüestió de fons: la cultura d'evitar dir 'no' als joves per no generar-los frustració. Potser estem educant ciutadans amb molts drets i poques responsabilitats"
Moltes persones es mostren sorpreses i indignades davant les imatges de violència que arriben de diferents ciutats europees. L'incendi de l'Ajuntament de Limoges, a França, impacta. Les escenes de Milà, també. De sobte, sense una mobilització social prèvia que permeti anticipar-ho, reapareix el fantasma de la Barcelona que crema. És aquesta la Barcelona, la Rosa de Foc, que tanta literatura social i política ha inspirat?
Hi haurà moltes raons i explicacions. Resulta interessant observar els relats que es van construir el 2019, quan van cremar la plaça d'Urquinaona i el seu entorn, a l'Eixample, així com les explicacions i reaccions que van suscitar aquells esdeveniments.
El 2019, determinats referents públics justificaven els actes violents com a resposta a una situació política. Ara, en canvi, es critica que no s'hagi pogut evitar la violència o que no s'actuï amb més contundència per frenar el pillatge i la recerca deliberada del caos. Aleshores, els promotors eren, en major o menor mesura, coneguts, i alguns van acabar afrontant processos judicials. Avui, les xarxes socials dificulten la identificació de qui instiga aquests comportaments. L'anonimat es converteix en una peça clau.
Els motius poden ser similars: desestabilitzar i provocar canvis polítics. Buscar un canvi polític és legítim; els mitjans utilitzats per aconseguir-lo són els que generen el debat.
També resulta significatiu que, en la situació actual, els poders públics no hagin adoptat una posició de perfil, com va succeir en el passat. Potser les banderes que s'enarboren estan ara més diluïdes o camuflades. Les suposades reivindicacions estudiantils, a pocs dies d'una vaga de professors, conviden a fer-se algunes preguntes: què es pretén? Incrementar el malestar general contra un sistema educatiu ja qüestionat? Qui surt beneficiat d'aquestes imatges? L'educació?
El debat sobre qui hi ha darrere d'aquests esdeveniments i amb quins objectius donarà lloc, sens dubte, a abundant literatura.
Tanmateix, a aquesta discussió hauríem d'afegir una altra qüestió de fons: la cultura d'evitar dir "no" als joves per no generar-los frustració. Potser estem educant ciutadans amb molts drets i poques responsabilitats. És cert que es tracta d'un debat que fa anys que esquivem, preferint mirar cap a una altra banda.
No podem traslladar tota la responsabilitat cívica a les escoles i a les institucions. Quin paper tenen les famílies, en les seves múltiples formes? Han fet dejació de les seves responsabilitats educatives?
Fer que els progenitors assumeixin subsidiàriament els costos econòmics dels danys causats pels seus fills pot ser una resposta per evitar la inhibició i reforçar la responsabilitat. Les xarxes socials no poden convertir-se en l'excusa per justificar la manca de transmissió de valors de convivència. Un banc públic, un contenidor o qualsevol altre element del mobiliari urbà són de tothom. Destrossar-los és perjudicar el conjunt de la ciutadania.
Fa uns anys, amb motiu de la celebració de la Diada de l'11 de setembre, es va instaurar un costum perillós: al matí, actes cívics; a la tarda, manifestacions que, en alguns casos, semblaven tenir reservat un capítol final d'aldarulls.
Tots vam acabar assumint aquella dinàmica amb una certa normalitat. I això és un mal senyal.
Fer pedagogia cívica vol dir ensenyar a respectar els altres, acceptar les diferències i defensar les pròpies idees sense destruir res. Perquè la convivència no es construeix des de la impunitat ni des de la tolerància cap a la violència, sinó des del respecte, els drets i les responsabilitats compartides.
