El Portbou de Walter Benjamín, no de Comín
"Pedro Sánchez alimenta les seves sigles davant del Gernika; Feijóo busca sacsejar el mur en què diu que s'hi va instal·lar el Govern fa vuit anys, després de la moció de censura"
El retorn de Toni Comín no competeix amb l'exili espanyol del 40. Vol ser concomitant, però és una caricatura farsant de la dura realitat del món republicà, després de la Guerra, dins de la França ocupada per Hitler.
La teatralitat no ve a tomb amb els beneficis de l'amnistia. La fi de les dures sentències del Suprem és el resultat d'un pacte polític entre el Govern del PSOE i el món sobiranista; una entesa que ha desfermat el fantasma de les dues Espanyes tan del gust ultraconservador i que tant danyen la nostra convivència.
La memòria no pot retrocedir un segle anecdòticament; analitzar el que va passar és un domini de la Història com a ciència. A més, ningú restanya ja aquelles ferides del passat i menys un membre de l'autoproclamada ala esquerra de Junts, un partit xenòfob, que competeix amb l'Aliança Catalana d'Orriols. Si us plau.
A Brasil, Lula da Silva ha derrotat el determinisme digital; ha vençut l'algoritme d'Elon Musk, soci de Bolsonaro fill, que vol invalidar els comicis. Sao Paulo estableix la referència socialdemòcrata que, juntament amb el Mèxic de Claudia Sheinbaum, representa més de la meitat de la població llatinoamericana, amb l'altra meitat dormint en el passat o rendida al trumpisme.
No sé si Lula anima la reacció socialista a Espanya, com diu el Govern en una alenada tardana de comunió global, però anuncia la derrota de la xarxa davant de l'opinió, quan la Motosierra de l'atrabiliari Milei —Qui l'ha vesteix i qui el pentina?— perd força a cop de desenganys, atur, fam i absència de recursos sanitaris i escolars.
El nostre 29 de novembre té assegurada la judicialització vergonyant de la política, en la lluita al Senat per una majoria entre els dos blocs, PP-Vox i PSOE-Frente Amplio. Qui guanyi la majoria a la Cambra alta dominarà el Tribunal Constitucional i el Consell General (CGPJ), la gran batalla subterrània de les eleccions que decideixen quotes de poder a l'Estat profund, mentre els ideòlegs d'ambdós bàndols es limiten a la cirereta dels programes amb les pensions de fons, que no és poc.
L'ironia del gest i la poesia de l'amenaça són dues ciències que domina Pedro Sánchez i abomina Feijóo. El primer alimenta les seves sigles davant del Gernika; el segon busca sacsejar el mur en què diu que s'hi va instal·lar el Govern fa vuit anys, després de la moció de censura. Són l'arquera i la seva diana; Paris i el tendó aquilià d'un senyor gallec, propens al lapsus.
El líder de l'oposició busca l'indiferent amb la seva llanterna, com Diógenes, i només troba el seu cervell turmentat. Per la seva banda, el president, condemnat a perdre, posa en pràctica el seu cervell. Sánchez és el reflex; Feijóo el complex; són l'esgrima contra la grima; l'errant davant del pencaire; el díscol i el disciplinat; el truhán i el tossut; l'adagio i el cenotafi; la fletxa i la cimitarra; l'ofertant i l'oferit; el figurí i l'home-home; l'esteta i el cos vil; el savi i el pretès virtuós; l'amorós i la condició carnal; l'ascetisme i la contrició; el convers i el penedit; el guerrer i el soldat; el proscrit i el tonsurat; la vitalitat i la força.
La visibilitat dels líders condiciona emocionalment el votant, però aquest segon no pot evitar la nostàlgia del centre polític. Un ciutadà no pot apropar-se íntimament al seu Déu, quan segueix estant marcat per la sinraó del lèxic menor utilitzat en els argumentaris.
Si la campanya s'endureix, la festa del vot, que el Suprem s'ha encarregat de laminar prohibint, en la pràctica, la papereta a milers d'espanyols nacionalitzats, mostrarà la incompatibilitat divisòria entre el sagrat i el profà.
Cents de detalls legislatius i jurisdiccionals ens aclaparen sense desvetllar les seves intencions. La ciutadania no percep les decisions embolcallades en el cel·lofana professional de la llei, producte de les majories a les Cambres.
El carrer bull amb els disturbis de Blocus, però tinguem en compte que, davant de la inaudible querella dels partits polítics en campanya, la societat no pot reactivar el sentiment dels seus problemes si no és a base de reunir-se. Sense saquejos, és clar.
La gent de Junts voltigeja entorn de l'amistat ascendent de què parla Matthew Jackson, l'economista i catedràtic de Stanford, nomenat ara honoris causa de la UAB, que apunta a les persistents afinitats en el si dels partits polítics com a dificultat de progrés. Afegeixo que els rituals sense fons real desgasten el ciutadà i reforcen la gangrena interior de les formacions.
