El PIB descansa en la precarietat
"En un país en què bateguen més el metre quadrat i l'Ibex 35 que els plans de futur, tornarem a plantar el vot en el salari, l'única constant del llunyà Equilibri General de Keynes"
El joc brut es regeix per la sobirania; i el subjecte neoliberal d'aquest joc és un servent absolut perquè no té amo, s'explota a si mateix.
Mostra al món el valor de la seva proesa, encara que, si té el ronyó folrat, res tem. En això consisteix la batalla aparent d'aturar el dèficit públic a canvi de reduir drets, capitalitzant les pensions i retallant la despesa en Sanitat i Educació.
És el que diu el PP de Núñez Feijóo en el seu doble llenguatge de "les pensions ni es toquen", com l'amor vertader, però depenent de "com vagi l'economia" —diu Juan Bravo, l'economista en cap de Gènova 13— o, simplement reformulant, la caixa dels passius al seu antull com ho vol sense embuts la senyora Ayuso, al minut de la victòria electoral pronosticada pel 29N.
Aquesta tercera possibilitat és la del perquè jo ho valc seguint la tradició dels rituals festius, la subjectivitat de les enquestes i el malbaratament d'energies mentideres.
Ningú es salvarà del narcisisme col·lectiu. La guardiola de les pensions en l'etapa de Mariano Rajoy va baixar fins als 4.000 milions; ara està per sobre dels 20.000.
L'oposició guanyadora abans de començar ha creat una comunicació sense comunitat en perdre, mitjançant l'insult, els rituals inherents a la governança.
La inesperada vocació d'uns quants revela una preocupació metafísica i nacionalista, hispano-catalana, allunyada de la utilitat col·lectiva.
En el duel PP-PSOE, l'Espanya de Covadonga contra l'Espanya dels territoris, han de guardar la simetria dels duelistes.
És el lloc on es baralla; un camp de joc on les armes han de ser idèntiques, encara que uns ofereixin a la M-30 i els altres celebrin el silenci dels mestres o el Fossar de les Moreres.
L'input jurisdiccional de la dreta intenta ser contrarestat pel Govern i el Front Ampli al Senat per evitar una modificació del PP al seu favor en el nombre de magistrats conservadors del Tribunal Constitucional, una postura dins del marc.
Els enunciats de Sánchez són lluny de proposar un referèndum entre monarquia i república (fake news) per desestabilitzar definitivament el “règim del 78” i romandre així al poder, com revela una intriga poc seriosa de José María Aznar.
El principi del mal resideix en la tensió de la voluntat, fins al punt d'establir, en el diàleg polític, una barreja indecent de banalitat i apocalipsi.
El ticket electoral Feijóo-Abascal no aconsegueix eliminar la inquietud que Sánchez pugui tornar a guanyar en el recompte subseqüent de les majories dins de la cambra, en l'estricte ordre d'una democràcia parlamentària.
El mateix ticket albira l'economia sotmesa a la gran inflació importada per l'augment del preu de l'energia que no explica per si sola la pujada de preus i amaga el repartiment de càrrega marcat pel caràcter extractiu dels marges empresarials davant la feblesa dels salaris; la renda per càpita es manté malgrat la baixa productivitat. Aquesta realitat ha trencat el pacte social dels nostres mercats.
A la crisi de Ceuta i a l'augment de la inflació hem d'afegir ara el darrer recompte afegint-hi l'última llàgrima d'Irene Montero o la constatació de la fallida definitiva del bloc d'investidura.
Els més frugals temen que Sánchez ho torni a fer, atès que l'oposició no es conforma amb una alternança, basada en idees dins del marc legal sinó que propugna obertament un canvi de model, aprofitant la llarguíssima caiguda dels rituals polítics, caiguts en desgràcia, quan els realistes del vuit-cents (el nostre bressol, el millor infern) van extirpar el moviment liberal a trabucades tradicionalistes.
Sembla que les enquestes de l'oposició s'han deixat enganyar per sondejos de grups editorials implantats, de manera que el xoc posterior amb la realitat electoral pot acabar sent especialment dolorós.
Ara, després de moltes esperes i desesperances, els de Plaça del Sol accepten que a l'aire lliure del carrer els anirà millor a l'electorat progressista (en molts casos per expressar la seva decepció), però sempre amb el ben entès que, a l'hora de la veritat, només compta l'opinió legislativa de la majoria.
Això sí, les mobilitzacions ciutadanes obliguen els partits a discutir no sobre el conservatori de Badajoz o la càtedra lliure de la Complutense, sinó per ficar-se en els lloguers, les pròrrogues dels contractes, les garanties als propietaris, la prohibició dels desnonaments, la construcció d'habitatges, els sous i els fons voltor o els menys voltor, però nocius com el del marit de la socialista Montse Mínguez.
En certa manera, a tots els ha agafat amb el pas canviat. PP i Vox gairebé no havien parlat dels problemes de l'habitatge en tota la legislatura i ara improvisen mesures amb les quals poder dissimular el seu desinterès, concentrat a La Moraleja i al cor ultra del barri de Salamanca, abans feu del conservadorisme dialogant avui dispers pel turisme d'altes rendes i el propietari espanyol de bona soca.
En un país en què bateguen més el metre quadrat i l'Ibex 35 que els plans de futur, tornarem a plantar el vot en el salari, l'única constant del llunyà Equilibri General de Keynes. El PIB i els seus deflactors no tiraran del carro si no guanyem la guerra a la precarietat laboral.
