La política d'habitatge: el triomf de l'emoció sobre la raó
"Als propietaris, la seguretat jurídica els importa molt més que la rendibilitat obtinguda pel lloguer. Tanmateix, durant els darrers quatre anys, el Govern només els ha ofert més incertesa"
a) El pla
En les properes eleccions generals, algunes enquestes atorguen a Sumar menys de deu escons, una xifra notablement inferior als 31 aconseguits fa tres anys.
Davant l'enfonsament de les seves expectatives electorals, la seva direcció va decidir iniciar la precampanya al setembre de 2026, tot i estar convençuda que els propers comicis no se celebrarien fins al 2027.
El tema central estava molt clar: l'accés a l'habitatge. És el principal problema del país, segons el baròmetre del CIS de setembre, el que va impulsar Ada Colau fins a l'alcaldia de Barcelona al maig de 2015 i, probablement, el que ofereix més possibilitats de recuperar els seus antics votants, decebuts amb les mesures adoptades pel Govern en aquesta matèria.
Per tal que la precampanya electoral tingués èxit, la indignació popular s'havia de traslladar a les principals places i avingudes de les ciutats més poblades del país. En les primeres, els seus simpatitzants havien d'instal·lar campaments permanents; en les segones, organitzar manifestacions multitudinàries. En síntesi, l'estratègia consistia a conquerir el carrer, convertir la mobilització social en suport electoral i revertir els mals resultats que auguraven les enquestes.
b) La creació d'un icona
Per conferir un caràcter més social i menys polític a les seves reivindicacions, Sumar va decidir quedar-se a la rereguarda i va impulsar el Sindicat de Llogateres a fer un pas endavant. Per facilitar l'assoliment dels seus objectius, van decidir crear un icona de la lluita pel dret a un habitatge digne, a l'estil del que és Greta Thunberg en relació a la defensa del medi ambient.
La triada va ser Mari Carmen Abascal, les característiques de la qual per convertir-se en un emblema de les reivindicacions en matèria d'habitatge difícilment podien ser més favorables. Tenia 87 anys, una salut delicada, residia al mateix pis des de feia set dècades i vivia al cèntric districte madrileny de Retiro, una ubicació que facilitava als mitjans de comunicació la cobertura de les mobilitzacions organitzades pel Sindicat de Llogateres en defensa de la seva causa.
El problema de Mari Carmen va començar quan el seu nou propietari va pretendre multiplicar per més de cinc la renda que pagava a l'anterior propietari. En no poder fer-hi front perquè el nou import superava la quantia de la seva pensió de jubilació, un jutjat va ordenar el seu desnonament. El llançament va tenir lloc el 23 de setembre i les seves imatges, especialment les de la seva sortida en llitera, van ser difoses per nombroses cadenes de televisió.
El resultat va ser una onada d'indignació que es va estendre per tot Espanya i va arribar fins i tot a moltes persones les idees polítiques de les quals estan a les antípodes de Sumar. Entre els indignats també m'hi trobava jo. En primer lloc, perquè l'Administració va ser incapaç d'oferir-li una solució digna a Mari Carmen. En segon, perquè l'acord finalment assolit entre els representants de la propietat i de la llogatera s'hauria d'haver aconseguit diversos anys abans, ja que el conflicte va començar a finals de 2018.
c) Legislació en calent
Per a Sumar, l'onada d'indignació popular provocada pel desnonament de Mari Carmen va constituir un gran èxit. En primer lloc, perquè va situar l'habitatge al centre del debat nacional i va relegar a un segon pla el retorn de Ceuta a la normalitat. Indubtablement, un sobtat canvi de guió molt favorable als seus interessos. Durant un temps, en el teatre de la política, la formació de Yolanda Díaz va deixar de fer el paper de figurant per assumir el de protagonista.
En segon lloc, perquè li permetia pressionar molt més el PSOE. Per a Sumar, després del desnonament de Mari Carmen, ja no hi cabien mitges tintes. Per tant, el partit de Pedro Sánchez havia de deixar clar si estava a favor dels rendistes (els propietaris) o dels llogaters. Des de la seva perspectiva, no existia una tercera via.
En tercer lloc, perquè creia que Junts per Catalunya no resistiria la pressió popular, flexibilitzaria les seves posicions en matèria d'habitatge i acceptaria una part substancial de les mesures proposades pel Govern.
A més, una derrota parlamentària de l'Executiu tampoc convenia a la formació independentista si conduïa a un avançament electoral. Per millorar les seves expectatives a les urnes, confia en el retorn de Carles Puigdemont i en la seva gira pels municipis més poblats de Catalunya.
No obstant això, Sumar era conscient que el pas dels dies diluiria la pressió popular sobre els partits polítics. Per això, va urgir el PSOE a legislar en calent, sense debat parlamentari previ, i aquest va acceptar. En concret, mitjançant l'aprovació d'un o dos decrets llei per part del Consell de Ministres, la convalidació o derogació dels quals pel Congrés s'havia de sotmetre a votació com més aviat millor, sense esgotar ni apropar-se al termini màxim de 30 dies establert a la Constitució.
El desnonament de Mari Carmen va tenir lloc el 23 de setembre. Només sis dies després, el Govern va aprovar dos decrets llei sobre habitatge i, el 2 d'octubre, el Congrés va rebutjar la seva convalidació i, per tant, van quedar derogats. Posteriorment, l'Executiu els va tornar a aprovar amb la intenció de sotmetre'ls, un cop dissoltes les Corts, a la Diputació Permanent del Congrés, on un d'ells tenia més possibilitats de prosperar que al Ple.
En l'actual segle, és difícil trobar un exemple de celeritat legislativa similar, especialment quan els temes tractats no eren nous ni urgents i cap dels dos decrets llei tenia garantit el suport del Congrés.
L'Executiu havia disposat de tres anys per negociar aquestes mesures amb la resta de grups de la Cambra. Tanmateix, va considerar que el cas Mari Carmen li proporcionava un as a la màniga amb el qual fins aleshores no havia comptat i s'havia de donar molta pressa.
d) Conclusions
En els darrers 15 anys, una nova manera de fer política ha irromput al nostre país. Està representada per partits populistes que, quan són a l'oposició, generalment fan un bon diagnòstic del que succeeix, prometen fer possible l'impossible si accedeixen al Govern i, un cop al poder, són incapaços de trobar solucions adequades als problemes existents. En ocasions, fins i tot els agreugen.
Quan governen, els seus votants solen sentir-se decebuts, ja que els resultats obtinguts estan molt per sota de les expectatives generades. Si la realitat demostra que les mesures adoptades són errònies, els partits populistes no rectifiquen. Ben al contrari, insisteixen en la mateixa direcció i impulsen noves normes similars a les anteriors, però fins i tot més controvertides i perjudicials per al conjunt de la societat.
La gestió no és el seu fort, però sí la construcció de relats dirigits al cor en lloc de la raó dels ciutadans. El seu objectiu és disfressar la realitat i atribuir la responsabilitat dels decebedors resultats assolits a tercers, a qui converteixen en falsos culpables. Si formen part d'un Govern de coalició, la seva manera d'entendre la política pot contagiar la resta de socis, ja que resulta més fàcil fer política sentimental que racional.
Les línies anteriors d'aquest apartat descriuen l'actuació de Sumar en matèria d'habitatge. Les seves mesures no han millorat l'accés a aquest, sinó que l'han empitjorat. No obstant això, una part substancial d'aquestes iniciatives ha comptat amb el suport del PSOE, ja que, sense ell, la formació de Yolanda Díaz no hauria pogut fer res.
Els dos darrers decrets llei han aconseguit arrissar el rínxol, espantar nombrosos propietaris i relegar el mercat de lloguer a un paper marginal si el proper Govern no ho remeia.
Als propietaris, la seguretat jurídica els importa molt més que la rendibilitat obtinguda pel lloguer. Tanmateix, durant els darrers quatre anys, el Govern només els ha ofert més incertesa. Una inseguretat generada pels continus canvis legislatius i per la recerca de dos objectius polítics: perjudicar els propietaris d'habitatges i assenyalar-los com els principals culpables de la major dificultat d'accés a un pis de lloguer, especialment, entre els joves.
A més de la inestabilitat legislativa, els principals motius d'inseguretat jurídica han estat la lentitud de la resposta judicial davant la okupació i les dificultats per desnonar els llogaters vulnerables. Als anteriors s'afegeix, si el Reial decret llei 28/2026 entra en vigor el 15 de novembre, el risc que els propietaris no puguin recuperar l'ús dels seus habitatges durant un període de durada incerta o hagin de pagar una quantiosa indemnització per aconseguir-ho.
Davant d'aquesta darrera possibilitat, la reacció de nombrosos propietaris ha estat l'esperada: suspendre la recerca de nous llogaters i mantenir els seus habitatges buits a l'espera d'una regulació més favorable.
Si en la propera legislatura el Govern torna a estar integrat per PSOE i Sumar, no seria estrany que una part significativa dels arrendadors decidís vendre els seus pisos, materialitzés les elevades plusvàlues acumulades i esperés un moment més propici per tornar a invertir en el mercat de lloguer.
Si així succeís, els principals perjudicats per la nova legislació no serien els propietaris d'habitatges, sinó qui busca un pis de lloguer i una part dels llogaters actuals. Aquests últims rebrien una indemnització dels seus propietaris, però tindrien grans dificultats per tornar al mercat de lloguer, a causa del considerable desequilibri entre demanda i oferta.
Un exemple més de com qui, a primera vista, semblen els guanyadors poden acabar convertint-se en els principals perdedors, si s'analitzen detingudament les conseqüències de les noves normes sobre el mercat de l'habitatge. La dita “el que sembla no és” té una aplicació general, però pren especial sentit en l'àmbit de la política.
