El triomf endarrerit de Puigdemont
"És una victòria sobre la llei i sobre els jutges, un triomf sobre la seva detestada Espanya que, per decisió personal del president del Govern, pràcticament no només l'absol de les seves culpes sinó que, a més, li demana perdó"
Malgrat els moments, potser molts moments, de malenconia, el proper retorn de Puigdemont a Espanya, plenament amnistiat, és, en termes de formació de la personalitat i del destí, un veritable, indiscutible triomf.
Triomf sobre la llei i sobre els jutges, triomf sobre la seva detestada Espanya que, per decisió personal del president del Govern, pràcticament no només l'absol de les seves culpes sinó que, a més, li demana perdó.
Aquest triomf ja començava a mostrar els seus perfils amb les contínues visites de ministres i ex presidents del Govern que pelegrinaven a Waterloo per atendre les seves exigències polítiques i penals i discutir amb ell sobre vots i formacions de Govern. Alguns d'aquests missatgers, per cert, ja són a la presó o a punt d'entrar-hi.
Triomf, també, sobre el seu previsible destí, que era passar a la història com un agitador més aviat primari que va haver de purgar els seus errors amb uns anys de presó, com sí que han fet alguns dels seus col·laboradors més íntims.
En lloc d'això ritorna vincitor. Cert que en l'aventura ha perdut el poder de la Generalitat, però pot intentar recuperar-lo —encara que ens pugui semblar improbable, coses més estranyes s'han vist aquests últims temps—. I cert que el seu partit polític s'ha desmotllat, però això no l'hauria de preocupar, ja que la seva trajectòria personal l'eleva per sobre de les lluites partidistes i dels seus avatars sense grandesa.
Si la sort, o algun altre gir estrany dels esdeveniments, no vol tornar-lo mai al Palau de la plaça de Sant Jaume, ni tornar a presidir conspiracions de Govern sota el desagradable quadre de Tàpies, almenys tindrà el considerable consol de no haver-se de preocupar mai més de guanyar-se el pa com el comú dels mortals: com a jubilat de la presidència de la Generalitat, gaudirà d'una sucosa sinecura fins al final dels seus dies, amb despatx, secretària, cotxe oficial, etcètera.
![El expresidente de la Generalitat, Quim Torra (d), con su entonces vicepresidente y actual presidente en funciones, Pere Aragonès (i)](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/441186.png?p=w:320\/h:240&h=ySOz7kpq"])
A més, els seus successors en el càrrec no han tingut el coratge de retirar a la seva esposa, Marcela Topor, del programa televisiu, a la televisió pública, tan ben pagat encara que els seus índexs d'audiència siguin menys que zero. Petita corruptela. Pelillos a la mar. Serà per diners.
![La periodista Marcela Topor, esposa del 'expresident' huido Carles Puigdemont](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/295928.jpg?p=w:320\/h:240&h=fMkmarlb"])
Torna Carles Puigdemont als 62 anys, i “les neus del temps van platejar la seva templa”, però portant amb ell una història única i rocambolesca. Ho anomeno “destí”. Un periodista mediocre de la premsa de províncies, dotat d'una formació, uns coneixements i una cultura bàsiques, gràcies a una sèrie de caramboles ascendeix al poder al seu país. Com que estava mal preparat, munta un sidral de mil dimonis, causa la desgràcia dels seus i ha de donar-se a la fugida.
A partir d'aleshores viu en un exili daurat en una de les ciutats més importants d'Europa. Deu anys després, torna a casa, convertit en figura. I encara no és tan gran que es pugui dir que ja ha escrit el darrer capítol de la seva vida pública.
Afegeix-hi l'experiència d'haver viscut aquests darrers deu anys als afores de Brussel·les, anys que han de ser una font d'experiències i sorpreses molt formatives. Altres costums, altra gent, altres formes de relacionar-se, altres paisatges.
Ara, el que va ser un palurdo d'Amer s'ha convertit en un home viatjat, madurat per l'adversitat, carregat de records d'un país llunyà, que torna a casa, no com els exiliats del franquisme, procurant passar tan desapercebut com sigui possible, sinó, com qui diu, a lloms d'un cavall blanc.
Dels advertiments de la senyora Colau, que li adverteix que “tindrà problemes per caminar per Catalunya” —amb motiu de la negativa de Junts a aprovar els decrets sobre habitatge— ha d'estar rient-se'n.
Tampoc es pot descartar la possibilitat que, després de passar uns mesos entre nosaltres, després de celebrar uns quants banquets de retrobament amb els vells amics, després de recuperar el contacte amb Amer, Girona i Barcelona, tot això li sembli una mica avorrit, i un bon dia decideixi tornar a Brussel·les.
En tal cas, perquè no sembli una decisió egoista, dictada per l'interès personal, sempre queda el recurs de dir que torna a l'exili i que no pensa tornar “fins que Catalunya sigui lliure”, o una cosa així.
