Tot va començar a Ripoll
"Som a les portes de la iconoclàstia, una manera de valorar l'artista sense obra -Núñez Feijoó- en plena glorificació de les dictadures visuals, el pleniluni de la idolatria, un temps en què l'únic camí d'exercir la res pública exigeix mentir"
El silenci està dotat d'una qualitat vigorosa; és el que li queda a Junts per més que Puigdemont torni demà amb ganes de gresca. Els exconvergents no pinten res als comicis del 29 de novembre i a Catalunya no remunten, sinó que Aliança Catalana els munta.
Junts, gloriosa Convergència del passat, és el partit dels propietaris i Marta Madrenas, l'exalcaldessa de Girona, ho exemplifica. Hi ha un niu de petits propietaris del sòl, traïdors passejants del subsòl.
El sorpaso d'Orriols eleva l'anècdota a categoria. La nació celestial recupera l'aplom del Doctor Robert i l'herència genètica d'Heribert Barrera. El massís de la raça es decanta cap al nord-est, igual que les pluges torrencials.
La política és una versió adulterada de si mateixa. Aznar liquida Sánchez dient que, si el president encara guanya les eleccions es carregarà la monarquia. A Brussel·les es contempla que Sánchez enfonsarà la UE amb una derrota sonada davant PP-Vox i que ben aviat Le Pen, Meloni i el nortefacha saltaran d'alegria en un Berlaymont blanc i encisat per la batalla contra la immigració en un continent sense taxa de natalitat.
L'autoritarisme guanya en la democràcia del dubte, un sistema que aspira a integrar les contradiccions abans que a saldar-les. El matrimoni entre el poder i el secret anuncia el final incert de la Unió predicada per Saint Simón, Bloom, Adreotti o Adenauer. El constitucionalisme com a defensa de valors universals cau quan els qui aspiren al comandament pateixen l'obsessió per l'obscuritat i el misteri.
La regularització d'immigrants manté la renda nacional en el lideratge europeu; Espanya fa vuit anys que amplia la “demanda agregada” -un concepte de Keynes que ho diu tot- tirant del consum. Ayuso parla de biscotto -no voteu per correu- i el extravagant sobriníssim, Rato Figueredo, anuncia una retallada de pensions a l'argentina, creant el desconcert entre els barons econòmics del PP, refugiats als serveis d'estudis del Banc d'Espanya i a les trinxeres interiors de la gran banca, guanyadora gràcies al cobrament de comissions encobertes.
El canvi no es produeix per l'aleteig d'un insecte; és conseqüència de la mort del nacionalpopulisme català marcat per una classe mitjana que no vol perdre el seu estatus encara que li costi la desaparició. Fer carrera significa construir una piràmide gegantina, com ho fan les monarquies del Golf, esperant que un dia s'ensorri per aixecar-ne una de nova.
Som a les portes de iconoclàstia, una manera de valorar l'artista sense obra -Núñez Feijoó- en plena glorificació de les dictadures visuals, el pleniluni de la idolatria, un temps en què l'únic camí d'exercir la res pública exigeix mentir.
Davant el poder iconoclasta a l'ombra no val acceptar les capitulacions dels qui defensen el frau electoral, anunciat per Ayuso, sense veure la posició lamentable del Suprem que impedeix aplicar la Llei dels Nets, gotes delebles de les togues, amb el perdó de les seves senyories.
Sánchez treu del calaix del seu escriptori la nova versió del Decret Maricarmen i l'estampa a la porta de la Diputació Permanent, com si fossin els principis contra les indulgències i la simonia estampats per Lluter a la paret de Wittenberg.
Moncloa recupera el gruix de les mesures plantejades en els anteriors decrets tombats per Miriam Nogueras, empresària tèxtil i la dame sans mercí de la cambra legislativa. El nou decret està dotat de més múscul econòmic per ampliar l'oferta.
Palm a palm, Sánchez resisteix al front del Jarma de bon matí i es retira a trenc d'alba com ho feia John Dos Passos en un conegut hotel de Velázquez, que sobreviu a “les bombes que tiren els fanfarrons/ es fan les gaditanes tirabuixons”.
A l'esquerra del PSOE, la fatuïtat i l'aforisme impedeixen fer un pas enmig de la boira que confon els egos i la buidor d'una ideologia tancada en els seus dogmes. Els seus líders parlen insidiosament des de les seves arrelades certeses. Viuen al segle passat quan ja hem cobert una quarta part del segle present.
El socialisme intenta afrontar la qüestió de si ara és possible encara una evolució lliure, una visibilitat crítica i fèrtil. Però mentre el món a l'inrevés sigui el que és, només val comerciar la política nacional amb la política de les nacionalitats, comptant que el magistrat del Tribunal Suprem Pablo Llarena ha deixat sense efecte, amb caràcter immediat i fins a nova resolució, les ordres nacionals de cerca i captura i detenció de Puigdemont, després del recurs d'empara del Constitucional.
La tercera pota de l'Estat, el poder judicial, es resisteix a baixar del tren en marxa. I ningú no recorda l'antecedent: Orriols puja a l'esquena de Junts, el partit dels cops de volant. Els de Puigdemont mostren el seu tarannà proteic al Congrés i Sánchez convoca eleccions. L'efecte dòmino està en marxa; tot va començar a Ripoll.
