Ara som Subcarpàcia
"L'auge d'Aliança Catalana només es pot entendre com a prolongació i conseqüència del 'prusés'"
Durant els temps alegres del prusés, el lazisme va agafar el costum de fixar-se en altres llocs del globus on prenia la flama independentista. Així va ser com vam arribar a ser Kosovo, després d'haver estat, en setmanes prèvies, Irlanda, Escòcia, Nova Caledònia o Sudan del Sud (prèviament, l'Astut Mas ens havia promès que, després de la separació de l'espanyola bruta i pudent, Catalunya es convertiria en la Dinamarca del sud).
Quan va passar l'eufòria, ens vam quedar com estàvem, sent una regió més o menys acomodada del regne d'Espanya, però, i el bé que ens ho havíem passat comparant-nos amb realitats que no tenien res a veure amb la nostra? Al cap i a la fi, els catalans tenim fama de garrepes i somiar no costa diners.
Diumenge passat, La Vanguardia va publicar els resultats d'una enquesta esgarrifosa en què destacava el creixement exponencial en intenció de vot d'Aliança Catalana (AC), el partit de la matamoros de Ripoll, Sílvia Orriols, arribant a l'extrem de poder treure en unes properes eleccions els mateixos escons que el PSC. És a dir, convertint-se en la segona força política de Catalunya. O en la primera, donat el seu empat a 30 escons amb els sociates.
Les primeres reaccions no van incloure comparacions amb altres països, però aquest diari es va prendre la molèstia de buscar una regió estrangera on el feixisme respirés tan tranquil com aquí i la va trobar a Polònia, concretament a Subcarpàcia, feu del partit (lleugerament escorat a la dreta) Llei i Justícia, que sol guanyar-hi les eleccions amb més del 60% dels vots. Ja tenim, doncs, eslògan per als lazis a la recerca d'un exemple internacional: “Ara som Subcarpàcia”.
D'altra banda, l'auge d'Aliança Catalana només es pot entendre com a prolongació i conseqüència del prusés. I els seus votants són els que van agafar mania a Puchi i al beat Junqueras per la seva actitud quan van començar a pintar bastos de veritat amb Espanya. Que l'un marxés a Bèlgica i que l'altre es deixés empresonar en castellà i sortís de la presó més lluent del que hi va entrar no va agradar a la massa independentista (o al que en va quedar després de l'aplicació del 155, que no va mostrar una gran capacitat de resistència mentre el sou continués arribant puntualment al seu compte bancari).
A poc a poc, la matamoros de Ripoll va anar fitxant ciutadans decebuts amb el processisme, oferint-los al mateix temps la possibilitat d'arrencar-se la màscara democràtica i donar curs al seu racisme, el seu supremacisme i la seva animalitat patriòtica. Així es va menjar AC l'esmorzar de Junts, que s'enfonsa clarament en el sondeig del comte de Godó.
I mentre Junts s'endinsa en la irrellevància, el PSC també veu com se li fugen els votants. Potser alguns cap a AC, però la majoria cap a casa seva, cansats de veure com Salvador Illa parla i promet, però no posa en marxa gairebé res del que diu, conformant-se, pel que sembla, amb cimentar la seva imatge de bon noi, molt de missa, que fa el que pot perquè qui fa el que pot no està obligat a fer més.
En qualsevol cas, la progressiva potència d'AC demostra que Catalunya vol continuar sent la pedra a la sabata d'Espanya. I que els catalans ens superem a l'hora d'amargar la vida als nostres compatriotes (sobretot, als que viuen a Catalunya). Per no parlar de com som de rònecs, capaços de creure en un partit anacrònic de tints més medievals que els noms de les filles de la senyora Orriols.
Si la vella Convergència ja apuntava maneres com a partit feixista, Aliança Catalana ho és sense embuts. I aquesta terra, sempre definida com a progressista per l'esquerra i l'extrema esquerra, les nostres dues variants de la pseudoesquerra, es retrata sota una llum no gaire afavoridora amb el seu suport a la matamoros de Ripoll, fins al punt de convertir això en la Subcarpàcia del Sud.
Potser ens agradava més ser una Dinamarca amb sol i platja, però haurem de conformar-nos a ser la regió germana de la Subcarpàcia. Que Déu ens agafi confessats.