Aquí no ens agraden les “gromas”
"Em pregunto si no riure mai és signe de coneixement de la veritat de la vida —perquè la vida és un assumpte tràgic—, o si, per contra, la gent està sempre tan seriosa perquè la gent és infantil i ignorant"
Quan la meva neboda (que ara és una jove guapíssima) era petita, devia tenir quatre o cinc anys, un dia li vaig gastar una broma. Li vaig dir, fingint adoració:
—Ai, peke, ai, carinyet, portes un vestidet preciós, ets meravellosa… ets una nena tan… tan… tan… ¡…tan LLEIGA!
Immediatament va esclatar a plorar.
Per consolar-la, em vaig afanyar a aclarir-li:
—Ei, que era una broma! Entens què és “una broma”? Era una broma!
Molt seriosa, eixugant-se les llàgrimes, la nena va replicar:
—No m’agraden les gromas!
Vaig contenir el riure, ja que hauria augmentat el plor.
A Barcelona sembla que tampoc li agraden les “gromas”. La gent va pel carrer amb una cara molt seriosa, amb una expressió una mica irritada que desanima, segons tinc comprovat, als immigrants sud-americans. Els sembrem una gent amargada, que no sap divertir-se. Tot és molt seriós. Tot és transcendent, tirant a pomposa. Què hi farem, si no ens agraden les gromas.
Se’n diu “agelàstia”. Els grecs anomenaven “agelastos” (sense riure) als qui entraven a la cova de Trofonio —que era un dimoni, o un semidéu, o un endeví, no està clara la seva naturalesa— i a la sortida ja no tornaven a riure mai més. Se’ls treien les ganes per sempre, perquè allà havien après alguna cosa terrible. Els agelastos són tristos; mai riuen. La mateixa existència d’aquest mite indica que el sentit de l’humor i el riure eren per als grecs importants. Com demostren Aristòfanes, Plató o Llucià de Samosata…
Em pregunto si no riure mai és signe de coneixement de la veritat de la vida —perquè la vida és un assumpte tràgic—, o si, per contra, la gent està sempre tan seriosa perquè la gent és infantil, ignorant, com la meva nebodeta, i no entén que el sentit de l’humor anima molt el nostre trànsit per aquest vall de llàgrimes.
Pensava en aquestes coses l’altre dia, en llegir a Crónica Global la notícia que la marca de roba i complements de moda Desigual, que és una popular empresa barcelonina fundada per un senyor suís, amb la seu a la Barceloneta i amb dimensió internacional, ha hagut de retirar de les xarxes socials una campanya publicitària, un vídeo de caràcter humorístic.
Les xarxes socials es van indignar per la manera irònicament crítica en què l’anunci retratava la realitat dels carrers de Barcelona.
Em vaig afanyar a buscar el vídeo: es veuen unes models, molt somrients, caminant pel centre de la ciutat. Se senten de fons veus en anglès (turistes) i la model explica que li agrada sentir per tot arreu l’idioma “local”. Pren una tassa de cafè i paga una fortuna. Suporta el soroll eixordador dels carrers. Rep sobre el cap les dejeccions de les colomes… Li intenten fer el “tirón”, robar-li la bossa (de la marca Desigual, és clar), i ella s’hi resisteix, dient encantada: “A tothom li agrada la meva bossa!”
Bé, és un retratat irònic (i exagerat, com sempre és la publicitat) de Barcelona, no és per prendre-s’ho seriosament sinó cum grano salis, o sigui amb una mica de sal, amb certa predisposició humorística, però aquest retrat de la vida a Barcelona als tuitaires i instagramers locals els va caure fatal: “No teniu puta gràcia!” “No feu el vostre màrqueting amb la nostra gentrificació!”, etc.
L’empresa es va afanyar a retirar l’anunci i demanar disculpes: “No era lloc per a la ironia. Ho hem entès.” Jo també entenc l’empresa: no val la pena arriscar-se, per una “groma”, a una campanya de cancel·lació, de les que tant abunden avui dia.
Però si un anunci, ni més ni menys que a Instagram, no és lloc per a la ironia, quin és el lloc? El periodisme, és clar que no, perquè els lectors tendeixen a agafar-s’ho tot al peu de la lletra. Admiro a qui, com els nostres companys Ramón de España i Guillem Bota, transiten per aquest territori minat que és el territori del comentari humorístic.
Abans, sembla que les bromes eren benvingudes fins i tot en situacions crítiques. Van advertir a Leònides, l’heroi espartà de les Termòpiles, que l’exèrcit persa era tan nombrós que si disparava les seves fletxes taparien el sol. El general espartà va respondre: “Millor, lluitarem a l’ombra”. Xerxes li va enviar un missatger a exigir-li que es rendís i lliurés les armes, i Leònides va respondre: “Molon labe”, Vine tu a buscar-les.
I mira que la situació era compromesa. Però avui som d’una altra pasta. L’altre dia vaig escriure que m’agradaria tenir un milió d’euros per invertir-los en accions d’alguna empresa armamentística, que, donada la situació del planeta, són les que més dividends donen. Bé, em faran una entrevista en públic, i ja estic preparant una resposta bonista, virtuosa i agelasta, per si a l’entrevistador se li acut preguntar-me per aquesta frase. Espero que no. Si ho fa, li explicaré que ho deia en groma.
No estem per gromas. Recordo amb estima un bon gromista, que era l’escriptor Terenci Moix. Solia citar les primeres frases de la novel·la Scaramouche de Rafael Sabatini: “Va néixer amb el do diví del riure i la intuïció que el món està boig. I aquest era tot el seu patrimoni.”
Bé, doncs està molt mal vist aquest “patrimoni”. Qualsevol dia el gravaran amb un impost.
Fins aleshores, jo, com la model cancel·lada, em proposo anar repetint: “A tothom li agrada la meva bossa!”
