Algú llegeix els prospectes dels medicaments?
Aquestes llistes d'espera, que segons Díaz Ayuso no existeixen, aquests contractes amb els hospitals privats, que no tenen res a veure amb el xicot de la presidenta de la comunitat de Madrid, responen al mateix: la manca d'atenció a la sanitat pública, la de tothom.
Llegit al prospecte d'un antibiòtic: “Pot patir reaccions psiquiàtriques la primera vegada que prengui (aquí el nom del medicament). Si pateix depressió o psicosi, els seus símptomes poden empitjorar amb el tractament. En casos rars, la depressió o la psicosi pot progressar a pensaments suïcides, intents de suïcidi o suïcidi consumat. Si això passa, deixi de prendre'l i contacti amb el seu metge immediatament”.
És difícil saber a qui va adreçada aquesta informació. Perquè, després d’un “suïcidi consumat”, resulta més que evident que el protagonista del mateix haurà deixat de prendre el producte. I, sens dubte, li serà molt difícil contactar amb el seu metge.
Des de fa un temps les farmacèutiques (un dels sectors que més diners guanyen, juntament amb el de la cosmètica) adjunten als seus productes uns fulletons infinits la lectura completa dels quals exigeix, a més d’un munt de temps, gairebé un doctorat en farmàcia.
El llenguatge utilitzat per descriure els components i els efectes secundaris resulta més difícil d’entendre que algunes resolucions judicials.
I, és clar, és un greu problema en un moment en què, segons assenyala l’últim informe Pisa, els espanyols amb prou feines són capaços de llegir i entendre un text de més d’un full. De manera que es redueix la capacitat de comprensió, alhora que es multiplica la dificultat d’assimilació de les instruccions mèdiques que, en algun cas, poden ser qüestió de vida o mort. Fins i tot sense tenir tendències suïcides.
Ben bé podria ser que la gent es morís d’un soponci.
Per descomptat, el paràgraf copiat del prospecte mèdic pot estar simplement mal redactat. Però a la mala redacció de qui l’hagi escrit cal afegir-hi que ha tingut (se suposa) la supervisió d’un responsable de la firma i, especialment, el control per part de les autoritats sanitàries. Algú més l’haurà llegit sencer. O no?
Ja se sap que les funcions del Ministeri de Sanitat estan gairebé totes traspassades a les autonomies (i en algunes d’elles a Quirón o altres empreses privades), però les de control de les medicines continuen sent competència de l’Agència Espanyola del Medicament, organisme dependent del Ministeri. A més de necessitar el vistiplau de la Comissió Europea.
Doncs amb tots aquests controls va i s’escapa una indicació per a com actuar després del suïcidi.
La sanitat pública no passa per un bon moment. Després de les retallades a tot Europa iniciades amb l’excusa de les restriccions imposades pel tractat de Maastricht, van caure les obres públiques (i les comissions a alguns partits), de manera que aquests van trobar un nínxol de benefici fàcil a la sanitat.
Es van implantar alguns copagaments. Es va privatitzar (s’està privatitzant) tot el que es va poder i es va retallar (es continua retallant) en el sector públic amb l’objectiu que la gent, desesperada per les llistes d’espera (aquelles que no existeixen o que són mínimes), opti per les assegurances privades.
A Catalunya, el “astut” Artur Mas va nomenar conseller de Sanitat a Boi Ruiz, un dels màxims representants dels interessos privats. I aquests, bingo! van multiplicar els seus beneficis.
Aquestes llistes d’espera, que segons Díaz Ayuso no existeixen, aquests contractes amb els hospitals privats, que no tenen res a veure amb el xicot de la presidenta de la comunitat de Madrid, responen al mateix: la manca d’atenció a la sanitat pública, la de tothom.
El que no es podia esperar és que el Ministeri de Sanitat, amb Mónica García al capdavant, no prestés atenció a les instruccions que es faciliten als ciutadans.
El fulletó citat és un extrem, però que la majoria d’ells siguin més llargs que els antics llistins telefònics i estiguin escrits en una jerga incomprensible per a la majoria dels mortals és difícil d’admetre.
Llevat que es busqui soterrar l’autoestima del personal, de manera que acabi immers en una depressió profunda. Fins i tot sense els antibiòtics de marras.
