El gran malalt europeu
"Alemanya, país ric i solvent, té un futur regular. I això no és bo per a Espanya, ja que és el nostre segon soci comercial després de França, és un gran mercat per a les nostres empreses, un gran emissor de turistes i un gran inversor, a més de ser la base de tots els programes d'harmonització europea, sent el primer contribuent net"
Alemanya no acaba d'estar bé, i això és molt dolent per a Europa. La primera economia europea fa temps que està estancada.
El 2023 i 2024, Alemanya va decreixer unes dècimes, i el 2025 i 2026 puja tan sols unes dècimes, però no es mouen del +/- zero.
Un lustre d'estancament no és sa per a ningú, ni tan sols per a un país ric i estalviador. Només dues dades per evidenciar que, encara que sense créixer, no estan “tan malament”. El salari mitjà alemany més que dobla l'espanyol (2,25 vegades), igual que l'estalvi “per càpita”, 120.000 a Alemanya, 60.000 a Espanya.
Per molt que Espanya creixi prop del 3%, ens queda moltíssim per apropar-nos al seu nivell de vida i benestar (“només” necessitaríem més de 20 anys en aquest hipotètic i impossible escenari d'una Espanya creixent sostingudament al 3% i Alemanya, al 0,5%).
L'economia alemanya té diversos problemes. El primer és l'energètic. Va apostar la seva descarbonització a una primera transició del carbó cap al gas, i el gas l'importava de Rússia. El 70% de l'energia l'importa, i la impossibilitat de comprar gas rus barat, afegit al precipitat tancament de nuclears, ha elevat fins als núvols l'energia. Si els salaris alemanys feien el made in Germany poc competitiu i només se salvava per la seva excel·lent qualitat, la factura energètica ha donat la puntilla a moltes indústries que ara no poden exportar.
El segon gran problema és l'error de percepció de la Xina. Alemanya va pensar que la Xina seria un mercat infinit per a les seves indústries, especialment de maquinària i automobilística. Durant anys, Alemanya va exportar moltíssim a la Xina, però… la Xina ha après molt i molt ràpid, i ja no necessita importar gairebé res. Les marques de cotxes elèctrics xineses ja venen globalment més que totes les marques alemanyes juntes, i encara que de la maquinària, un mercat menys transparent, no hi ha xifres publicades, és un fet que els grans fabricants alemanys estan reduint personal de manera accelerada per la caiguda de comandes.
A Alemanya està creixent l'atur des de 2022. Ara s'acosta al 6,5%, una xifra magnífica per a Espanya, on baixar del 10% ens sembla una meravella, però venen de taxes poc superiors al 4%. Les seves taxes ja són pitjors que a Polònia o a la República Txeca, el futur, especialment de l'ocupació industrial, no és bo i sostenir més de tres milions d'aturats és quelcom inusual per a un país que històricament ha necessitat de la immigració per cobrir els seus llocs vacants.
Els productes alemanys són molt bons, però també molt cars, i el mercat global sembla poc disposat a pagar un sobrepreu per la qualitat alemanya. Un exemple claríssim són els cotxes, on les vendes cauen, i cauen especialment en el segment mitjà on el client compra pel preu. Les alternatives xineses són “gairebé” igual de bones, i el preu és radicalment més barat. És quelcom que ja ha passat en altres indústries com els electrodomèstics, tant de línia blanca com marró, i ara està matant la indústria de l'automòbil, que amenaça amb grans acomiadaments i no sap què fer amb una electrificació accelerada que ha acabat de clavar-li la puntilla. O més ben dit d'autoclavar-se-la, perquè el boom del cotxe elèctric es deu, sobretot, al propòsit d'esmena de la indústria alemanya després del pufo del dieselgate.
Alemanya no sap reaccionar ràpid, i ara inicia moviments el resultat dels quals veurem d'aquí a mesos… o anys. D'entrada, el 2025 va trencar amb el tabú del dèficit públic que el limitava constitucionalment al 0,35%, encara que ja se l'anava saltant, i ara apunta més al 4% que al 3%. De fet, ja no fa fàstics que el seu deute s'apropi al 100% del PIB (ara està al 65%), perquè la seva economia necessita un gran impuls. En això sí que em temo que anirem a convergir, la qual cosa explica l'excel·lent comportament de la prima de risc espanyola, perquè els comptes públics alemanys s'assemblaran cada cop més als espanyols, amb despesa pública a discreció, si bé és d'esperar que a Alemanya s'inverteixi més que es gasti.
A més del canvi constitucional per alliberar-se del fre del dèficit, Alemanya està prenent una altra decisió molt dràstica per a ells: donar llibertat als estats perquè legislin els horaris comercials, fent possible obrir en diumenge. Curiosament, aquesta norma està generant un debat molt intens i la seva aprovació no és segura, ja que necessita l'aprovació dels 16 estats federats. Però és un clar indicatiu de la necessitat de canvi d'un país realment ric, que treballa menys hores a l'any que cap país europeu (1.340 davant les 1.640 d'Espanya o les 1.670 d'Itàlia), quelcom que s'explica, en part, pel percentatge alt de treballadors a temps parcial (més del 30%). A més, les prestacions de la seguretat social són molt altes, arribant a costejar retirades en balnearis. El potencial d'ajust és molt alt, però està per veure si els ciutadans ho accepten.
Per acabar d'entendre el complex panorama alemany, els dos grans partits, aliats en el govern, estan perdent pes dia a dia, creixent les opcions més extremes, i només és qüestió de temps que l'ultradretà AfD aconsegueixi prou majoria per governar en algun land, i una mica més per ser decisius en el govern federal, davant la impossibilitat de sumar-se tots contra ells, la qual cosa obrirà debats ara inexistents, com el de la immigració. La polarització política també és un risc cert a Alemanya.
Alemanya, país ric i solvent, té un futur regular. I això no és gens bo per a Espanya, ja que és el nostre segon soci comercial després de França, és un gran mercat per a les nostres empreses, un gran emissor de turistes i un gran inversor, a més de ser la base de tots els programes d'harmonització europea, sent el primer contribuent net, mentre que Espanya continua sent receptor any rere any.
Tot això, sense comptar la generosa pluja de milions (80.000 milions en subvencions, més 84.000 milions en préstecs) que ha suposat per a la nostra economia espanyola el Mecanisme de Recuperació i Resiliència, en gran part finançat per Alemanya.
