La creació de falses expectatives des dels governs és un dels molts factors que ajuden a entendre la pèrdua de credibilitat de la política i l'augment de les pernicioses amenaces d'aquest declivi. Tothom lamenta aquesta desgràcia, inclosos els especialistes en practicar la insensatesa de pretendre vendre al ciutadà allò que no pot ser.

El fiasco de la proposició de llei de limitació de compres especulatives d'habitatges imposada amb bombo i platerets pels Comuns al Govern del PSC per aprovar els Pressupostos ha passat molt desapercebut, amb tant incendi, onades de calor, eclipsi i crisi a Ceuta. Però aquí queda, com a recordatori de la temeritat d'uns polítics àvids d'un minut de glòria.

El Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya ha deixat escrit que pretendre limitar el nombre d'habitatges d'un propietari o decidir el destí dels habitatges és una barbaritat jurídica que vulnera l'Estatut i la Constitució, a més d'atacar diferents drets individuals i la llibertat d'empresa. Una bufetada als autors de la proposició.

Els Comuns és un partit molt centrat en la crisi de l'habitatge, segurament la més urgent i complexa a què s'enfronten el Govern de la Generalitat i el govern espanyol. La seva resolució exigeix un equilibri molt intel·ligent entre el respecte de diversos drets fonamentals. Les dreceres, les ocurrències i els populismes no són aconsellables.

Els Comuns (i Sumar) estan molt preocupats per aquest repte, però també són consumats especialistes en crear escenaris d'eficàcia dubtosa, però de gran impacte comunicatiu, una pràctica especialment nociva per als governs en minoria.

No és la primera vegada que les mesures defensades pels Comuns en aquesta matèria s'estavellen contra la realitat. L'exigència del 30% d'habitatge protegit en les noves promocions a Barcelona, promulgada per l'alcaldessa Ada Colau el 2018, presenta fins ara un balanç molt depriment (34 pisos lliurats), molt lluny dels 300 o 400 pisos anuals calculats pel consistori d'aleshores.

D'entre les mesures impulsades per l'esquerra, l'única que presenta un balanç moderadament positiu és el control de les rendes del lloguer a les zones tensionades. Una mesura que no resoldrà la crisi habitacional, només permet guanyar temps perquè els governs puguin complir les seves promeses d'una oferta pública de nova vivenda prou àmplia per satisfer la demanda. Lògicament, el Pla 50.000 de la Generalitat és fàcil d'anunciar i molt lent de materialitzar.

La paciència no casa bé amb les urgències polítiques que tots els partits tenen, encara que uns més que altres. “Si els Comuns posem els vots, els Comuns posem les condicions”, deia l'ufanós comunicat del seu acord històric amb el Govern d'Illa que permetia aprovar els comptes de la Generalitat i, de passada, aturar, presumptament, la compra especulativa d'habitatge a Catalunya.

És lògic pensar que els juristes de la Generalitat i els experts del PSC sabien que el recorregut del compromís exigit pels Comuns seria curt i catastròfic. De no ser així, de no tenir consciència que estaven signant un sorollós acord sense nous, el problema seria molt més greu.

Cal ser optimistes i suposar que els negociadors socialistes van pensar que els pressupostos bé valien el peatge de compartir el ridícul jurídic amb els seus socis, sempre més pendents del que pugui opinar el Sindicat de Llogateres que de llegir-se l'Estatut i la Constitució.

Alguna cosa semblant ve fent el PSOE amb Sumar. Deixar fer per evitar noves crisis de govern, malgrat l'evidència que el decret llei de torn, presentat com a imprescindible, no serà convalidat pel Congrés.

L'últim exemple d'aquesta dinàmica horrorosa ha estat la pròrroga obligatòria de contractes de lloguer implantada en temps de la pandèmia. Sumar podrà dir que la pròrroga haurà estat vigent durant un mes. En contrapartida, el Govern de Sánchez haurà assumit de nou un desgast inútil davant la resta dels seus socis parlamentaris. Els possibles beneficiaris, per la seva banda, tindran un motiu complementari per a la desconfiança en el sistema.

Governar en minoria, es dirà, implica gestionar aquests episodis delicats per oferir als socis més inquiets moments d'importància, tot i que en massa ocasions la seva inviabilitat s'intueixi des del primer minut. Segurament és inevitable per als governs febles atendre aquestes exigències, tan legítimes com condemnades al fracàs.

Tanmateix, en algun moment caldrà valorar la relació de cost-benefici que presenta aquesta contemporització amb el risc i la pèrdua de temps, tant en l'àmbit institucional com en el social i, molt especialment, pel que fa a la credibilitat política de governs i partits. L'alternativa és anar amb flors a Maria per evitar el desastre democràtic que amenaça i podria ser que no fóssim degudament atesos.