El pitjor de la invasió
"No serà aquest l'últim incident fronterer que viurem, i això encara que la final del proper Mundial es jugui al Marroc, que es jugarà"
Encara que, sens dubte, el pitjor de la invasió de Ceuta de la setmana passada són el centenar de persones que han perdut la vida arrossegades per un bulo o per una mobilització que, probablement, no anava amb elles, des del punt de vista d'Espanya han passat moltes coses dolentes, però la pitjor és el creixent aïllament d'Espanya a Europa.
22 dels 25 països que podien demanar una reunió extraordinària la van demanar. Només es van abstenir França, Portugal i Luxemburg. Irlanda no podia autoescriure's una carta, en ocupar aquest semestre la presidència de torn, i Espanya és el país afectat.
No es tracta d'un moviment de les dretes i les extremes dretes per acorralar el president de la Internacional Socialista, sinó una crida a l'ordre a un Govern que no està seguint les doctrines de la Unió en una matèria on la política és, i ha de ser, comuna: la immigració.
Mentre Europa, i aquí podem incloure el Regne Unit, camina en la direcció de reforçar les seves fronteres preocupats pel sosteniment de l'Estat del benestar davant una creixent onada migratòria, a Espanya la tesi és gairebé la contrària, la immigració és positiva perquè impulsa la nostra economia i com més immigrants, millor.
A Espanya hi ha un raonable consens a atribuir certa part del nostre creixement econòmic a l'increment de la població. És veritat que, en general, no es tracta d'una immigració ni buscada ni qualificada, però a poc a poc van ocupant llocs de treball que als natius els vénen de gust cada cop menys.
Si ja pràcticament només hi ha immigrants al camp o darrere la barra dels bars, més aviat que tard passarà el mateix conduint un camió o al capdavant de rutes de repartiment, entre altres coses perquè la població nascuda fora d'Espanya ja s'acosta al 20% de la població i encara que l'atur en aquest col·lectiu és superior a la mitjana (15% davant del 10%) a poc a poc ambdues taxes convergeixen.
Els nous residents arribats a Espanya el 2025 suposen un terç de tots els nous residents arribats a Europa, cosa que destaca encara més si considerem que només el 10% dels europeus som espanyols. És veritat que Alemanya o França compten amb més ciutadans d'aquestes característiques, però les seves xifres s'han anat construint a poc a poc, no en allau com passa a Espanya.
L'any 1981 no arribaven a 200.000 els residents estrangers a Espanya, la gran majoria jubilats europeus. Érem un país sobretot d'emigrants. El punt d'inflexió es va donar a començaments dels anys 2000, on es va superar el milió de residents que havien nascut fora de les nostres fronteres.
Avui supera els 10 milions, el 20% de la nostra població, i no s'albira un sostre proper. Per la seva banda uns 100.000 nascuts a Espanya emigren, en general completant els seus estudis o buscant millors salaris. Entra molta mà d'obra no qualificada i surt una mica de mà d'obra qualificada.
La regularització “exprés” en marxa és només un matís per a aquest moviment de fons. No sembla mala idea acostar la realitat al que es reporta, encara que està per veure si aquesta regularització no genera un no desitjat efecte crida. Els qui es regularitzin a Espanya tindran molt poques traves per moure's per l'espai Schengen i això, probablement, convertirà Espanya en un punt d'entrada massiu d'immigració irregular.
La Unió Europea veu la nostra realitat com quelcom força dissonant. El Govern juga a la confrontació amb Trump, en lloc d'esquivar-lo, i està còmode amb altes dosis d'immigració ni planificada ni qualificada.
Per això no sorprèn que s'hagi convocat una reunió no per retreure la manca de compromís amb la impermeabilitat de les fronteres al país d'on prové la “invasió” civil, ni tampoc per ratificar l'espanyolitat de Ceuta, ciutat que pertany a alguna de les corones ibèriques des de 1415.
És com si la Unió retregués a Ucraïna deixar-se envair o que a Dinamarca no se li donés suport quan els Estats Units parla de Groenlàndia. En aquest cas l'agredit és qui ha de donar explicacions i ningú pregunta res a Marroc.
Que els nostres socis ens recriminin una possible manca de rigor en la defensa de la nostra frontera, quan tenim prop de 3.000 soldats, pilots i marins destacats tant als països nòrdics com als de l'Europa de l'est per garantir les fronteres de la Unió, o que no els sembli malament que els Estats Units prefereixi cada cop més el nord d'Àfrica que el sud d'Europa, són símptomes clars del creixent aïllament que patim a Brussel·les.
Tenir diferències amb la UE no és gens sa per als interessos dels espanyols ja que moltes normes provenen d'allà, per no recordar els milions que rebem per ser un país menys ric que el nostre entorn o fins i tot l'ajuda que se'ns presta per sufocar els incendis forestals. A més, diversos espanyols aspiren a presidir el BCE, la FAO i l'OIT.
Ser el germà díscol ens passarà factura, encara més de la que ja ens està passant. No serà aquest l'últim incident fronterer que viurem, i això encara que la final del proper Mundial es jugui al Marroc, que es jugarà.
