El preu del quilòmetre
Aquesta pregunta, què és això de pagar els àpats, se l'hauria de fer més gent. No vull parlar aquí d'anècdotes que he viscut però sí del que l'experiència m'ha ensenyat
En els tres últims articles hem parlat de xifres grans: contractes milionaris, subvencions, societats públiques que mouen pressupostos sencers. Toca baixar a l'escala petita, la que de veritat coneix tothom perquè l'ha viscut de prop alguna vegada com és el viatge institucional, la dieta, la factura de l'hotel.
El teatre dels controls també es representa aquí, només que amb entrades més barates.
Comencem pel que sí que funciona, perquè convé dir-ho. El sistema de dietes i desplaçaments a totes les administracions espanyoles està, sobre el paper, força acotat. Hi ha quanties màximes fixades per normativa, cal justificar el motiu del viatge, cal presentar factura o liquidació, hi ha un superior que signa l'autorització prèvia.
Comparat amb altres àmbits de la despesa pública que ja hem vist, això sembla un model d'ordre. El problema no està a la norma. Està, com gairebé sempre, a l'espai que la norma deixa sense mirar.
Explico una cosa que vaig viure fa anys a Brussel·les, durant la meva etapa a la Comissió Europea. Vaig coincidir allà amb José Manuel Durão Barroso, aleshores President de la Comissió. Dinaríem a vegades als mateixos bars de funcionaris, locals força discrets prop del Berlaymont on et creues amb gent de tots els nivells.
El que recordo amb nitidesa és que ell pagava el seu dinar de la seva pròpia butxaca, sense demanar mai factura. El president de la institució més poderosa d'Europa, menjant en un bar de funcionaris i pagant com qualsevol altre.
Ho explico perquè contrasta amb una cosa que he observat després en un altre nivell de l'administració: la convicció, instal·lada en massa directors i càrrecs intermedis, que qualsevol dinar de feina l'ha de pagar la institució.
No per necessitat real, sinó per una espècie de dret adquirit que ningú qüestiona. Durant els cinc anys que vaig presidir un tribunal administratiu, només recordo que em paguessin un dinar, en un context on tenia tot el sentit.
La resta del temps teníem el nostre petit office a la pròpia seu, on menjàvem el que cadascú portava. No va ser austeritat imposada. Va ser, simplement, el raonable en una institució petita on la despesa de representació no tenia cabuda perquè ningú la reclamava.
Aquesta pregunta, què és això de pagar els àpats, se l'hauria de fer més gent. No vull parlar aquí d'anècdotes que he viscut però sí del que l'experiència m'ha ensenyat.
Perquè el primer mecanisme que he vist repetir-se és la reunió que es convoca on convé en comptes d'on cal: si la destinació del viatge és tècnicament indiferent, acaba decidint-la l'atractiu del lloc més que la pertinença del contingut, tot plegat amb factura en regla. Sense sentit en un món on hi ha Google Teams.
El segon és la composició de la delegació, que creix d'una persona a tres o quatre sota l'argument de la representació institucional; cada membre és, per separat, una despesa justificable, però la suma rarament s'examina amb el mateix rigor.
El tercer és la gama alta sistemàtica dins del barem permès -el vol en la franja superior, l'hotel a prop del màxim, el sopar que frega el límit diari sense creuar-lo mai-, que cap revisió puntual detecta perquè mira el compliment del topall, no la tendència repetida.
I hi ha el que en els meus anys d'ofici he après a anomenar la dieta sense verificació real i és que per a les despeses menors, el sistema admet una declaració responsable en lloc de factura. És una solució raonable per a un problema real, però a la pràctica ningú comprova sistemàticament si aquestes despeses es van produir tal com es declaren.
El control verifica que el paper estigui ben complimentat, no que el taxi existís.
Cap d'aquests mecanismes roba a l'erari en el sentit penal del terme. No hi ha aquí, normalment, ni desviament de fons ni factures falses. Hi ha una cosa més semblant a un marge de flexibilitat instal·lat dins d'un sistema dissenyat per impedir l'abús flagrant, però no preparat per detectar l'abús moderat i constant.
I aquest marge, multiplicat per milers d'empleats públics i milers de viatges a l'any, mou una quantitat de diners que cap titular de premsa recollirà mai, precisament perquè cap cas individual ho justifica.
El que distingeix aquest capítol dels anteriors és l'escala emocional, no la lògica. Aquí no hi ha trama organitzada ni intenció delictiva en la immensa majoria dels casos.
Hi ha, simplement, la fricció habitual entre una norma que posa topalls i una conducta humana que tendeix a acostar-se al topall sense creuar-lo mai, i una cultura institucional que, a falta d'exemples com el d'aquell president menjant en un bar de funcionaris, ha normalitzat que pagar sempre ho pagui un altre.
